Avui, diumenge 10 de juny de 2012
110 anys de la mort de Verdaguer
Toc de campanes arreu de Catalunya a les 7 de la tarda
110 anys de la mort de Verdaguer
Toc de campanes arreu de Catalunya a les 7 de la tarda
Mossèn Cinto Verdaguer i el Canigó al fons. Foto de Enric Carré i Lagares
Los dos campanars
Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d’àngels i de sants lo cel?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Com dos germans d’una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: —Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
—Campanes ja no tinc —li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí—.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
—Caurem plegats —lo de Cuixà contesta—.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven
amb l’estrella del dia el rossinyol.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 maig 1845 – Vallvidrera, 10 juny 1902)
Canigó. Epíleg
Los dos campanars
Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d’àngels i de sants lo cel?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Com dos germans d’una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: —Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
—Campanes ja no tinc —li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí—.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
—Caurem plegats —lo de Cuixà contesta—.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven
amb l’estrella del dia el rossinyol.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 maig 1845 – Vallvidrera, 10 juny 1902)
Canigó. Epíleg
El Canigó des del Remei. Foto de Salvador Madrid
Entrades
5 comentaris:
Coincidim en el tema del post... no som campanars, però també en en fem ressó. :)
Encantat que hàgiu triat la meva foto de Sant Martí del Canigó! :-))
Molt agraït també qye hàgiu triat la meva foto de Sant Miquel de Cuixà. Un blog força original per cert.
Molt agraït per haver triat la meva fotografia d'El Canigó des del Remei.
Comparteixo amb Mossèn Cinto l'admiració per la natura i el Romànic...
Quan teniem setze anys vam travessar en ple hivern des de Setcases pel Costabona fins el cim del Canigó. Ens vam fer la foto del cim amb el seu llibre i després fins a Vilafranca a buscar el tren Groc...
Mossèn Cinto era molt amic dels arbres i bon arbròleg:
http://amicsarbres.blogspot.com/2009/03/mossen-cinto-i-lalzina-de-mambre.html
Publica un comentari a l'entrada