dimecres, 4 de gener de 2012

Avets ombrius

Els arbres com a catedrals

El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.

Mentre el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l’esquirol hi penja el niu,
car és d’un gòtic floreixent.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s’hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl.lides, llunyanes.

'Guerau de Liost'
Jaume Bofill i Mates
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 — Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

Avets i faigs

Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
que, en les altures de Montseny,
del vent concerten les campanes.

'Guerau de Liost'
Jaume Bofill i Mates
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 — Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

Cant de les Agudes

A Maria del Mar Bonet

Arbres de totes les ones del mar,
mireu aquests avets escadussers,
damunt l'ona aparent i malabar:
Cim de Catiu d'Or, Cim de Massaners.

Només aquests avets i aquells velers
i un bosc aquí i allà, tan similar,
que en perdre's, nit enllà, els calamarsers
retroben en imatge especular.

A cim obert, o bé a recer dels ports,
plegant i desplegant la neu les veles,
d'altres turons gronxaren aquests pals.

Bo i reflectint-se a l'aigua dels cimals
semblen avets aquestes caravel.les,
arrossegant onatges i records.

'Perejaume'
Pere Jaume Borrell i Guinart
(Sant Pol de Mar, Maresme, 1957)

L'avet vell
(fragments)

Al vessant d'una muntanya,
solitari hi ha un avet:
cada dia el sol s'estranya
de trobar-lo encara dret.
Ha perduda ja sa força;
la ventúria el fa colltorce;
per les nafres de sa escorça
hi penetra el sol i el fred.

No te ocells ni primaveres;
sols escolta udols de feres,
sols hi arriben les torberes,
sols hi arriben llamps i trons.
Cada hivern perd una branca,
cada estiu un tros de cor,
i sa testa nua i blanca
sembla un trono de dolor.

Quan la neu els cims corona
i el torb furient l'abraona,
amb les boires enraona
cels amunt llençant un plor:
"Cobriu, boires ma nuesa,
que ja em fa vergonya el sol;
sobre el clos de ma tristesa
esteneu vostre llençol.
Mos germans ja se'm moriren;
mes aromes s'esvaïren;
ocells i nius me fugiren,
ja en la terra ningú em vol.

···

Ha passat la turbonada ,
i l'arbre vell ha caigut
Ai! Muntanya desolada,
ja es més gran ta solitud!

Antoni Navarro i Grauger
(Vilaller, Alta Ribagorça, 1869 — Barcelona, 1936)

A la meva filla Maria quan tenia un any en temps de guerra

Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.

Marià Manent i Cisa
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)

Migdia alpí

En el cercle dels Alps, sobre el granit
retut i exsangüe, entre les neus candents,
regna aturat, intens i ja infinit
en el seu ample silenci el migdia.

Pins i avets blancs, sense l'alè dels vents
s'alcen al sol que temperat els mira,
i sola piula, amb fràgils sons de lira
l'aigua que tènue entre els còdols fa via.

Giosuè Carducci
(Valdicastello, Pietrasanta, 27 juliol 1835 - Bolonya 16 febrer 1907)
(Traducció de Joan Tarrida)
·

Mezzogiorno alpino

Nel gran cerchio de l'alpi, su 'I granito
Squallido e scialbo, su' ghiacciai candenti,
Regna sereno intenso ed infinito
Nel suo grande silenzio il mezzodí.

Pini ed abeti senza aura di venti
Si drizzano nel sol che gli penètra,
Sola garrisce in picciol suon di cetra
L'acqua che tenue tra i sassi fluí.

Giosuè Carducci

Panoramica

A Jacint Verdaguer

Damunt d'aquesta taula els mots són cims:
el redall d'herba tendra, l'aire, una
pedra, el boix clarer, els terraprims
de la serra, Ribelles, Rocabruna,

un munt de palla, Montnegre, les dues
distàncies del suro: la real
o bé aquella altra llunyana, corrues
de fruiters, marges, feixes, el fangal

del joncar, les colrades vessants d'un
pa de molsa, el Brull, Sant Amanç, Santa
Magdalena, un grup d'avets, algun

esquei tot just nevat, la neu madura
dels ginestars, Matagalls, Canal d'Ura.
Amb cims als mots, Verdaguer s'ageganta.

'Perejaume'
Pere Jaume Borrell i Guinart
(Sant Pol de Mar, Maresme, 1957)

La nit

Et canto, salvatge cinglera,
en la tempesta nocturna
encimbellada muntanya;
vosaltres, torres grises,
sobreeixint d'infernals ganyotes,
de bèsties fogoses,
d'aspres falgueres, avets,
flors cristal.lines.
Infinit turment,
que tu percacessis Déu,
dolç esperit,
sospirant al salt d'aigua,
als pins onejants.

Daurats flamegen els focs
dels pobles al voltant,
damunt rompents negrosos
èbria de mort es precipita
la borrasca encesa,
la blava onada
de la gelera
i retruny
fortament la campana a la vall;
flames, flastomies
i els foscos
jocs de la voluptat,
escomet el cel
un cap petrificat.

Georg Trakl
(Salzburg, 3 febrer 1887 — Cracòvia, 3 novembre 1914 )
(Traducció de Feliu Formosa)
·

Die Nacht

Dich sing ich wilde Zerklüftung,
Im Nachtsturm
Aufgetürmtes Gebirge;
Ihr grauen Türme
Überfließend von höllischen Fratzen,
Feurigem Getier,
Rauhen Farnen, Fichten,
Kristallnen Blumen.
Unendliche Qual,
Daß du Gott erjagtest
Sanfter Geist,
Aufseufzend im Wassersturz,
In wogenden Föhren.

Golden lodern die Feuer
Der Völker rings.
Über schwärzliche Klippen
Stürzt todestrunken
Die erglühende Windsbraut,
Die blaue Woge
Des Gletschers
Und es dröhnt
Gewaltig die Glocke im Tal:
Flammen, Flüche
Und die dunklen
Spiele der Wollust,
Stürmt den Himmel
Ein versteinertes Haupt.

Georg Trakl


Una tela a quatre paisatges

Sembla una i,
però és la lluna pintada d’esquena,
sobre la mar,
aquesta nit.

Sembla un vampir,
però són tres arbres
que criden,
clavant ses branques al cel
per tots els estels
aquesta nit.

Sembla una tempesta
però són tres noies
que es banyen i s’esquitxen
mentre el fum del tren que passa
va fent ziga-zaga,
aquesta nit,
per entre les cases.

Sembla haver-hi foc,
però són tres avets seguits
que es barallen
per tocar les campanes,
aquesta nit,
per totes les cases.

Ivette Nadal
(Granollers, 1988)

1 comentari:

pepi ha dit...

Un blog molt bonic. He arribat a ell gracies a la meva foto dels arbres baixant de la Masella.
Els poemes molt encertats!
Salutacions