Abraçades amb compromís
Aviat farà un any del temporal que va portar greus perjudicis a les comarques gironines. Hi ha boscos que encara fan llàstima. Però com diu Lluís Llach, "hem d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen".
Pau Vila, il•lustre científic de la geografia i de la pedagogia, va deixar una tasca immensa. L'Escola Moderna, l'Horaciana, Escola del Treball, Divisió Territorial de Catalunya, estructuració de la nostra geografia;després, a l'exili del 39, va continuar organitzant la geografia de Colòmbia i de Veneçuela. De Pau Vila és molt conegut aquell consell educatiu de que la geografia s'ha de fer amb els peus. Al llibre de la seva biografia, un vertader monument a la plenitud vital -ell va morir a 99anys-, hi ha un pròleg de Montserrat Roig on diu que "recordar algú com Pau Vila és una de les formes menys traïdores d'estimar". En el llibre hi ha un testimoni molt interessant: quan Pau Vila va retornar a Catalunya de l'exili americà, uns seus deixebles van fer amb el mestre una sortida al Montseny per reviure el contacte amb la natura, com ell havia ensenyat; en arribar a l'avetosa del turó de l'Home, Pau Vila exclamà: "Quants anys que no veia un avet!", i corrent com un infant, malgrat els seus ja vuitanta anys, s'apressà a cenyir amb una abraçada el primer avet que trobà.
Del Montseny saltem a la mil•lenària Índia a contemplar unes altres abraçades als arbres. Fa segles que a Reni, al nord de l’Índia,existeix el moviment Chipko de dones abraçadores d'arbres. Diuen allí que la dona és qui cria i conserva la vida, i que l'home és qui la destrueix. El moviment va néixer quan un rei antic va ordenar tallar un bosc per fer-hi un Palau. Quan van arribar els homes amb les destrals, una dona s'hi va oposar, va abraçar un arbre protegint-lo amb el seu cos; la dona va morir junt amb l'arbre, i el gest va ser seguit per les seves filles i per altres dones, sacrificades igualment. La tragèdia és recordada per un temple, alçat al lloc dels fets. El moviment va continuar, pacíficament, i els ecologistes diuen que així s'han salvat milers d’hectàrees de bosc. En el seu dia, el moviment va inspirar una llei de protecció dels boscos.
Són de circumstàncies i motivacions diferents, l'abraçada del turó de l'Home i les del bosc de Reni. També són distints els nostres sentiments, individuals i col•lectius, envers els arbres. Quan als estius se'ns cremen llastimosament o quan una nevada ens els arrenca tràgicament, sembla aleshores que tots rivalitzem per veure qui fa córrer més rius de tinta per superar la desgràcia, a veure quin partit polític sembla haver après millor la lliçó, quin diputat fa més sonades interpel•lacions al Parlament, qui demana més caps de conseller; també hi ha pressa en sortir a la foto dels qui s'esquincen les vestidures a primera fila. Però quan s'ha esventat l'última cendra i s'ha fos l'última neu, tots fem allò que deien les nostres àvies, que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Falta emprendre la definitiva sensibilització per la natura,amb compromís.
Entre moltes teories actuals es diu que Catalunya ara té massa bosc. Aquesta sentència asseguren que té una base científica, encara mig amagada, dita amb la boca petita; ens ho han d'explicar dintre de la gran divulgació popular que sempre es queda per fer. Falten moltes abraçades, de molts estils, com el nervi d'una educació constant, que probablement necessita estructurar-se. A l'escala del temps, les persones som un sospir, només, si ens comparem amb la llarga vida dels arbres. Però ens mesurem per la capacitat d'estimar, i en això sí que ens distingim dels nostres amics vegetals. Replantant una citació de més amunt, pensem que tenir presents els arbres és una de les formes menys traïdores d'estimar.
Pau Vila, il•lustre científic de la geografia i de la pedagogia, va deixar una tasca immensa. L'Escola Moderna, l'Horaciana, Escola del Treball, Divisió Territorial de Catalunya, estructuració de la nostra geografia;després, a l'exili del 39, va continuar organitzant la geografia de Colòmbia i de Veneçuela. De Pau Vila és molt conegut aquell consell educatiu de que la geografia s'ha de fer amb els peus. Al llibre de la seva biografia, un vertader monument a la plenitud vital -ell va morir a 99anys-, hi ha un pròleg de Montserrat Roig on diu que "recordar algú com Pau Vila és una de les formes menys traïdores d'estimar". En el llibre hi ha un testimoni molt interessant: quan Pau Vila va retornar a Catalunya de l'exili americà, uns seus deixebles van fer amb el mestre una sortida al Montseny per reviure el contacte amb la natura, com ell havia ensenyat; en arribar a l'avetosa del turó de l'Home, Pau Vila exclamà: "Quants anys que no veia un avet!", i corrent com un infant, malgrat els seus ja vuitanta anys, s'apressà a cenyir amb una abraçada el primer avet que trobà.
Del Montseny saltem a la mil•lenària Índia a contemplar unes altres abraçades als arbres. Fa segles que a Reni, al nord de l’Índia,existeix el moviment Chipko de dones abraçadores d'arbres. Diuen allí que la dona és qui cria i conserva la vida, i que l'home és qui la destrueix. El moviment va néixer quan un rei antic va ordenar tallar un bosc per fer-hi un Palau. Quan van arribar els homes amb les destrals, una dona s'hi va oposar, va abraçar un arbre protegint-lo amb el seu cos; la dona va morir junt amb l'arbre, i el gest va ser seguit per les seves filles i per altres dones, sacrificades igualment. La tragèdia és recordada per un temple, alçat al lloc dels fets. El moviment va continuar, pacíficament, i els ecologistes diuen que així s'han salvat milers d’hectàrees de bosc. En el seu dia, el moviment va inspirar una llei de protecció dels boscos.Són de circumstàncies i motivacions diferents, l'abraçada del turó de l'Home i les del bosc de Reni. També són distints els nostres sentiments, individuals i col•lectius, envers els arbres. Quan als estius se'ns cremen llastimosament o quan una nevada ens els arrenca tràgicament, sembla aleshores que tots rivalitzem per veure qui fa córrer més rius de tinta per superar la desgràcia, a veure quin partit polític sembla haver après millor la lliçó, quin diputat fa més sonades interpel•lacions al Parlament, qui demana més caps de conseller; també hi ha pressa en sortir a la foto dels qui s'esquincen les vestidures a primera fila. Però quan s'ha esventat l'última cendra i s'ha fos l'última neu, tots fem allò que deien les nostres àvies, que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Falta emprendre la definitiva sensibilització per la natura,amb compromís.
Entre moltes teories actuals es diu que Catalunya ara té massa bosc. Aquesta sentència asseguren que té una base científica, encara mig amagada, dita amb la boca petita; ens ho han d'explicar dintre de la gran divulgació popular que sempre es queda per fer. Falten moltes abraçades, de molts estils, com el nervi d'una educació constant, que probablement necessita estructurar-se. A l'escala del temps, les persones som un sospir, només, si ens comparem amb la llarga vida dels arbres. Però ens mesurem per la capacitat d'estimar, i en això sí que ens distingim dels nostres amics vegetals. Replantant una citació de més amunt, pensem que tenir presents els arbres és una de les formes menys traïdores d'estimar.
Jordi Dalmau
• Article publicat a Diari de Girona el 27.01.2011
Entrades
1 comentari:
Em ve de gust afegir un comentari potser retòric del tot a aquest article tan especial. En concret voldria fuetejar la doble moral dels polítics de torn davant dels temes mediambientals; és cert, i això és per ells ben conegut, que el medi natural i l’ecologia són paraules que recullen vots enmig d’un discurs electoral. Em pregunto, i considero que no és un plantejament massa utòpic, perquè resulta tan complicat organitzar quadrilles d’aturats amb l’objectiu de vetllar per un cert sanejament dels boscos. Portem dos estius en els que, juntament al risc d’incendi propi de l’estació, cal afegir la problemàtica d’accés als llocs on s’ha declarat el sinistre. Puc estar d’acord amb el fet que no és del tot catòlic netejar el sotabosc atès el perjudici que involuntàriament es provoca sobre l’ecosistema, però no hi veig cap inconvenient en la creació d’una xarxa de gent que, disposant de temps i cobrant subsidis que paguem entre tots, tingués com a objectiu enretirar arbres caiguts i mantenir els tallafocs i els camins rurals estratègics en bones condicions d’us.
Qui sap si impulsant accions d’aquest estil des dels centres de poder en trauríem un segon fruit de tot plegat: que molts ciutadans víctimes de la crisi, que vagaregen sense saber què fer i cap a on anar per la dificultat d’omplir tant de temps lliure, acabin estimant la natura pel fet d’entrar-hi en relació. N’estic segur que més d’un i de mil, després de salvar un bosc amb tasques preventives, podrien acabar entenent el sentit que hi ha darrera l’abraçada a un arbre.
Franc Guinart / 1-02-2011.
Publica un comentari a l'entrada