Enigmes estiuencs i broussonetians

Una morera de paper

Al mes d’agost dur el pantaló antitall et fa suar de valent. Treballar és converteix en una gesta mig heroica. Heroica del tot quan s’acosta algú només per a titllar-te de botxí arbori. Es pensen que estem suant la cansalada per esport, que anem amb la pebrotera escaldada per caprici. Poca gent veu l’esforç que representa resoldre els conflictes derivats de la nostra relació amb els arbres. A l’estiu desactivar un perill arbori és dur. Ja sé que les condicions mediambientals són les que són i no vinc ara a denunciar els incompliments del conveni.
Hi ha però la satisfacció de la feina ben feta i la sorpresa dels petits descobriments. I és d’agrair que no sigui mai una feina rutinària aquesta: cada actuació és un exercici sempre diferent. Normalment, i per si un cas, un parell de fotos documenten el procés.
Sovint d’una observació atenta se'n desprenen petites descobertes. Això sol passar a casa, hores o dies després, quan et dediques a la reflexió d’aquelles fotos fetes d’esgarrapada. Com deia en Jordi Sabater Pi: "Observar és aprendre, aprendre és estimar i estimar és protegir...”
Es tractava d'una morera de paper amb branques seques i un braç trencat. Calia eliminar el perill i, a ser possible que quedés amb un mínim interès paisatgístic.
Era un cas d'escorça inclosa, amb podrició blanca tova. Això havia provocat el fracàs de mig arbre i que nosaltres féssim una bona suada per a deixar-lo enllestit. Vaig fer les fotos de rigor pensant en que tornaríem a passar: era una qüestió de temps, en funció dels estralls que anés fent la podrició.
I vet aquí el fet sorprenent: tot repassant les fotos de la capçada, vaig veure que l'arbre havia fruitat només en el braç trencat !
Un comportament totalment natural per a l'arbre i ben curiós per a mi!
Suposo que la branca, en sentir-se col·lapsada, havia fet un darrer esforç per a fruitar i així poder perpetuar l'arbre.
Acostumat a veure peus mascles o estèrils, descobrir els fruits va ser tot un esdeveniment per a mi.
Vaig anar a un racó farcit de moreres de paper per tal de comprovar les meves intuïcions i…
no vaig trobar ni una sola morera florida !
Per contra després de traspassar una cortina de fulles vaig accedir a un submón intrigant. Una morera de paper “tribessada” em va indicar l’accés a l’escena del crim. Balissada amb cinta groga, amb la recomanació en anglès (!?) de no traspassar-la allà estava l’indret en qüestió.
- “ Massa treballar al sol, massa pensar i dormir poc. Aleshores passa el que passa: somnies despert… “
- “Aviam si això serà Hol·lywood ? “ Vaig pensar.
Vaig marxar com fugint d’un “thriller” dolent. La broussonètia no era culpable d’haver estat el testimoni mut d’un hipotètic crim, però no sé per què ja la veia perillar. No es pot jugar ni amb els escapats del preventori ni amb els mossos…
Avui, ja de nit , he descarregat les fotos de la setmana a l’ordinador. He constatat que no vaig patir cap al·lucinació. Ja veieu les fotos…
Originària de Japó i de Taiwan, la morera de paper és una espècie dioïca, de fulla molt variable i fortament invassiva. Com a arbre de carrer és gens habitual.
A les Illes del Pacífic on fou introduïda no floreix. En canvi si que ho fa a Birmània i Tailàndia on està naturalitzada. A Islamabad sembla ser que està donant problemes per la seva invassivitat.
La infrutescència s’anomena tècnicament sorosi o sincarp. Un cas espectacular d’aquesta mena de fruit el podem observar dins la mateixa família en l’arbre tropical anomenat Jackfruit. Poder contemplar l’evolució de la inflorescència fins arribar a l’agrupació de fruits tan peculiar que hem observat ha de ser més que interessant.
Si hi ha algú que em pugui fer arribar alguna experiència en aquest sentit, serà molt ben rebuda.
Al pas que vaig - amb una mica de sort - quan em retiri encara podré fer algun curs d’escriptura. Després ja em podré dedicar a la novel·la negra i a viure del “cuentu”. De fato, com podeu veure, ara per ara no me’n falta…

J.D. Fernàndez i Brusi

·