dimarts, 27 de setembre de 2005

El Quebratxo

L'ombra del Quebratxo

A principis del segle passat, a Santiago del Estero (Argentina), es van tallar milions de quebratxos vermells, poderosos arbres de la família dels garrofers, buscant la qualitat de la seva fusta --dura com el metall-- per a la construcció de les travesses de les vies fèrries que van permetre l'extracció de les riqueses de l'Argentina i el Brasil cap a les antigues metròpolis europees. Més tard en va continuar la depredació, i van ser exportats per a la producció de tanins, útils en l'adob de pells i altres processos industrials. L'historiador Raúl Dargoltz diu que, amb tots els quebratxos talats aquells anys, es podria construir una escala per pujar i baixar de la Terra a la Lluna.
I, en aquests moments, s'estan talant els últims boscos de quebratxos pampeans. Ho fan terratinents locals i grans corporacions internacionals que volen ampliar el gran negoci del cultiu de soja. La soja transgènica, en monocultiu, gairebé sense utilitzar mà d'obra, es ven molt bé a Europa, per a l'engreix de la nostra ramaderia. Només Espanya n'importa uns sis milions de tones anualment. Al costat dels quebratxos, les famílies camperoles de Santiago, esclavitzades com a destralers dels seus arbres i oblidades quan el negoci de la fusta va trobar mà d'obra més barata juntament amb les mimoses africanes, ara estan sent desallotjades de les seves terres (en moltes ocasions il.legalment) per aquesta expansió de la soja. Els anys que duri el negoci de la soja només els aprofitaran els poderosos. Després, el paisà tornarà a sestejar, potser, a l'ombra d'un quebratxo.
~
Gustavo Duch
Director de Veterinaris sense Fronteres
El Periódico · 27.09.2005
~
· Article publicat a El Periódico del 27.09.2005
~

2 comentaris:

Susana Martinez ha dit...

El problema radica en el tipus de ramaderia intensiva que mai millor dit, conreem als països occidentals. Si la ramaderia fos més sostenible -s'alimentés de pastures- guanyaríem en aquest tema de la soia i també en qualitat de la carn, encara que no en mengèssim cada dia, que de fet, dietèticament tampoc en fa falta.

alícia ha dit...

Jo he estat a Santiago del Estero, al costat d'aquestes famílies camperoles que lluiten pel dret a una vida digna en el camp, que lluiten per aquests arbres que s'han convertit en símbol de la seva identitat. A la zona de Santiago del Estero cértament no hi ha gaires arbres, i els Quebrachos Colorados s'eleven en aquest paisatge inòspit i espinós, com pares protectors dels homes i dones valerosos que aquí viuen estimant la terra.
Aquests camperols s'agrupen en el Movimiento Campesino de Santiago del Estero, molt criminalitzat durant molts anys per aquests terratinents destructors de la terra i polítics corruptes. Però poc a poc els cors ressonen amb els cors, i tots junts amb el cor d'aquest planeta que ens acull, i així de mans donades, cada vegada més per tot el món, no deixarem que s'enduguin els nostres germans arbres per un grapat de diners bruts.