Ocells blaus del Paradís. Els darrers? No!

Colom Rabitxe, coloma Turqué

Gran és l'esperança

del fill del volcà,

de l'obscura lava

i la blanca escuma

de l'embravida mar!

Vola veloç entre les branques,

atapides, ombrívoles, calmes,

laurissilva dels seus pares,

allí, allèn llunyans mars,

entre hixes, barbussans, 

arboceres i garoés,

faies, saücs i mocans.

Oh, què gran és l'alegria

que fa bategar son cor!

Ell no sap que és el darrer.

Nasqué d'un ou, l'últim

que la gran reina rabitxe,

venerable soberana,

parí a la fullaraca.

Gran serà la seva pena,

el dolor de sa solitut extrema!

Ell no sap que és el darrer.

Recorre el seu vast reialme

amb el seu vol silenciós,

en il.lusionada cerca,

d'una princesa verge,

de la selva la més bella.

Posat sobre un grandiós til,

amb els seus ulls de sang

i el seu plomatge anyil, 

refulgeix com un topaci
sota els lluminosos rajos

del sol canari naixent.

¡Oh, què gran ès la il.lusió

que el fa sentir exultant!

Ell no sap que és el darrer.

Infla el gavatx, galuga, canta,

i als quatre vents llança,

el seu festeig d'esperança.

Aleshores atèn, escolta,

mira a dreta i a esquerra,

silenci, només la brisa,

ningú respon a la crida. 

Passen llunes i més llunes,

segueix sol dins la gran selva.

Ell no sap que és el darrer.

Ja el colom és més que adult.

La seva ànima s'entristeix

i el seu galugar rabitxe

perd lluentor, defalleix.

Què no hi ha ningú a l'illa?

Es demana un i mils pics.

Ell no sap que és el darrer.

De sobte quelcom es mou.

És la coloma turqué,

la fadrinanga del bosc,

ella també defalleix.

Li va dir el merlerot:

"Estàs sola en aquest món.

No trobaràs marit."

El rabitxe se la mira

i la turqué s'escarrufa.

"No és de ma casta, i què?

Jo no quedaré fadrina."

Ell un fruit li ofereix

i al seu bec roig li posa.

Ella encantada l'agafa 

i tot seguit ja se l'envia.

Uhm, i què bò que el troba!  

Ja són parella, ja vibren

els seus dos corets feliços.

Parlen ben distintes llengües, 

però no els fan falta galugs,

amb la mirada s'entenen.

Ell vol niar sullà en terra

i ella a branques ben altes.

"Eh, com ho podem fer?"

- li demana el rabitxe

amb només una ullada. 

"Els dos ous els pondré jo, 

així que allà on jo vulgui"

-li contesta amb els gestos

una enardida turqué.

Passen llunes i més llunes,

ja la selva està poblada
i els nombrosos descendents

no galuguen, xampurregen.

Ni els seus pares els entenen.

No són turqué ni rabitxe.
El merlerot en fa befa

i els bateja raturxé.

Truita de figues amb patates i flors de fonoll

Un deliciós plat agredolç

INGREDIENTS

(Per a 2 persones) 

-1 dotzena de figues molt madures, ja un poc dessecades

-1 dotzena de flors i llavors tendres de fonoll

-2 patates mitjanes per a fregir

-4 ous 

-Pebre blanc mòlt

-Oli d'oliva

-Sal

 Figues Blava i Coll de Dama Negra trossejades amb la pell. Són molt madures i s'han assecat parcialment damunt l'arbre. La seva riquesa en sucres i aromes és extraordinària. Els de polpa més clara són Coll de Dama Negra i els de polpa quasi negra són de l'antiquíssima varietat mallorquina Blava.

Dues o tres patates mitjanes per a fregir trossejades a quadrets. Es fregeixen soles en abundant oli d'oliva i es reserven.

Una dotzena de flors i fruits tendres de fonoll, que donen a la truita un sabor i una aroma deliciosos.

Si no es tenen flors o llavors tendres es poden utilitzar llavors seques una mica esclafades dins un morter.

Quatre ous de gallina a ésser possible de cria en semi-llibertat. Es trenquen dins un bol mitjà, se'ls afegeix sal al gust, pebre blanc mòlt i les flors de fonoll i es baten enèrgicament. Se'ls afegeixen els trossos de figues crues i les patates fregides, es remou bé per a que l'ou impregni tots els ingredients i es tira en una paella mitjana amb una cullerada sopera de l'oli de fregir les patates. Se li dóna la volta i es fregeix per l'altre costat i una vegada quallat l'ou es treu de la paella.

I aquí la teniu. Veritat que us fa gola tastar-ne un trosset?

Ha de quedar sucosa per dedins.

Us assegur que és absolutament deliciosa amb el contrast del dolç de les figues amb el salat de les patates i l'aroma del fonoll.

Bon profit amics!

L’acàcia de tres punxes

L’acàcia de tres punxes de Ca l’Auladell

Si aprens a mirar-me

podràs llegir sobre el meu tronc

i dins de cadascuna de les meves clivelles

la història d’aquesta casa:

les alegries i les tristeses,

els encerts i les errades,

les apostes i les renúncies,

les victòries i les derrotes,

perquè el pas del temps

res no manté, però res no esborra.

Si aprens a escoltar-me

podràs sentir sota el bellugueig

de les branques i les carícies del vent

la llarga melodia d’aquesta casa:

les tonades de benvinguda,

les de celebració,

les del bon despertar,

les d’anar a dormir,

perquè el pas del temps

cap so manté, però tampoc en fa silenci.

Fins que algun llamp no m’esberli

o fins que les meves arrels diguin prou

seré aquí guardant la casa,

el seu jardí i la seva memòria;

si et perds pels camins del Montnegre

i puc albirar-te com a imprevist visitant

et contaré com els vells arbres

van aprendre a ser ponts invisibles

entre la terra i el cel.

Franc Guinart i Palet

(Capellades)

22.07.2015

De la casa i de l’arbre

Hi han arbres que es planten al costat d’una casa, però també cases que es construeixen al costat d’un arbre. A vegades, però, és difícil saber qui va ser primer, si la casa o l’arbre. Quan passa això ja pot dir-se que existeix un recorregut històric compartit que els fa indestriables pel destí. La casa s’haurà acostumat a la bona ombra i a la bellesa de l’exemplar plantat a prop de l’entrada, i l’arbre ja no podrà viure sense el bellugueig, anades i tornades, dels habitants de la casa. Gràficament ho podríem explicar a través de la impossibilitat de trobar cap fotografia de l’indret sense que hi apareguin irremeiablement juntes ambdues figures.

Aquesta descriptiva la podem casar perfectament amb Ca l’Auladell i l’acàcia de tres punxes, arbre ornamental originari d’Amèrica del Nord, del jardí que dona a la porta principal d’entrada a la propietat. Aquest Mas, amb l’any 1882 tallat a la porta de l’entrada principal, forma part del petit nucli de Sant Martí del Montnegre, juntament amb l’hostal, la rectoria i l’església parroquial. A 9 km de Sant Celoni per pista forestal, Ca l’Auladell resta dempeus gràcies a persones, com l’Eduard, actual propietari, que estimen el valor dels espais que desprenen història pels quatre costats.

Per acabar només afegir que de bracet de la història sorgeixen petites i grans llegendes que sovint la gent fa córrer més que la veritat que contenen. La darrera de totes conta que una branca de l’esmentada acàcia es va desprendre gairebé al mateix moment que hi passava per sota una persona que volia perjudicar la casa, talment avís dissuasiu per bé que no tornés. Sembla ser que la cosa va funcionar atès que mai més ha tret el cap per aquest llogaret.

Franc Guinart i Palet

(Capellades)

23.07.2015

Solidaritat amb el poble grec!

Ajudeu a salvar a Grècia

Europa també som nosaltres

•

• Consulta l'opinió del Nobel d'Economia Joseph Stiglitz •

• Consulta l'opinió del Nobel d'Economia Paul Krugman •

Un gran roure de La Toscana

La Toscana, tan a prop

No resulta forassenyat creure que quan són necessàries més tres persones amb els braços estesos per rodejar el tronc d’un arbre, som al davant d’un exemplar que ha vist sortir el Sol tantes o més vegades que els nostres avis. Sovint l’experiència és prou gratificant com per guardar-la vivament dins de la memòria. Si la trobada es produeix a l’estranger s’hi afegeix un altre aspecte emocional quan aquell ser viu imponent ens recorda alguns coetanis d’indrets que llavors ens queden lluny.

No fa gaire he tingut la sort de fer un tomb per La Toscana; no cal dir que el paisatge que ens ofereix, si parlem de vinyes, és cosí germà del que ens podem trobar voltant pel Penedès, per l’Empordà o pel Priorat. La Mediterrània ens uneix i qui sap si els roures, les alzines, els pins, els plataners i els xiprers (allà considerats com arbres de benvinguda, i no pas de cementiri) estan “genealògicament” emparentats amb els de casa nostra.

Un guardià a les portes de Siena

Només de veure’t, un somriure als ulls,

sense adonar-me’n has fet sentir-me com a casa.

Ho sé, gent hi ha que diu que la natura és muda,

no deu ser perquè caminen massa de pressa,

perdent l’oportunitat de conèixer el llenguatge

imprès a les geografies i a les meteorologies?.

Oh, gran roure de La Toscana,

m’has apropat el record de vells coneguts;

quan torni a la meva terra els parlaré de tu,

de la teva ferma, noble i bella presència

custodiant el pas del temps, extramurs,

al costat d’una de les entrades de Siena.

Franc G.

16-06-2015.

La clonació d'un noguer del Càucas

L'amurgonament aeri:  d'una branca a un arbre independent.

En una visita que vaig fer a París, mentre passejava pels jardins del Trocadero anant de camí cap a la Torre Eiffel, aparegué de cop davant els meus ulls un arbre magestuós, immens, quasi diria descomunal, amb un diàmetre de soca de més de 2 metres, tal vegada el més gruixat que havia vist mai en tota la meva vida. Era un Noguer del Càucas, Pterocarya fraxinifolia, una imponent juglandàcia euroasiàtica de fins a 30 metres de altària que forma boscos mixtos a Armènia, Georgia, Azerbaidjan, Ucraïna, Rússia, Iràn i Turquia.

Noguer del Càucas del Trocadero de París. Tenint en conte la dada històrica que situa en l'any 1784 la introducció a França d'aquesta espècie caucàssica i donada la gruixa de la soca de l'exemplar que embelleix els jardins del Trocadero, m'atreviria a assegurar que podria tractar-se del primer noguer del Càucas sembrat a Europa Occidental. Tendria per tant la venerable edat de 231 anys, la qual es correspondria amb un creixement aproximat de 1 centímetre de gruixa per any.

 

 Quan vaig tornar a Mallorca tenia tal obsessió per a aconseguir un arbre d'aquesta espècie que al dia següent vaig comprar llavors per internet amb la Visa. Esperava que m'enviarien un parell d'anous, però la meva sorpresa va ser majúscola quan vaig obrir el paquet de la comanda i em vaig trobar amb centenars de llavors alades, lleugeres com les plomes d'una cadernera. 

 En vaig sembrar unes quantes dins una palangana de planter i als pocs dies nasqueren uns arbrets molt curiosos amb unes fulletes que semblaven els mostatxos d'un moix.

 Set anys després el més vigorós ja superava els tres metres d'altura. El noguer del Càucas és un arbre de creixement molt ràpid durant els seus primers anys de vida.

Cada primavera li brostaven de la soca nombroses branquetes laterals que jo li podava per a afavorir el seu creixement vertical. L'any passat , quan em disposava a podar-les-hi de nou, se me va ocórrer aprofitar-les  per a fer-li uns quants empelts i amurgonaments aeris.

Un parell de mesos abans d'aquesta imatge ja havia aconseguit que aferràs un empelt pel Mètode Anglès amb Llengueta de Noguer Negre Nord-americà damunt la branqueta que es veu per darrera de la soca de l'arbre. Així que animat per l'èxit de l'empelt interespecífic vaig voler provar de fer quelcom encara més difícil: empeltar una branqueta amb una muda amb fulles de Noguer de Pecàn, Carya illinoinensis, pel Mètode Anglès Simple davall bossa de plàstic i al mateix temps fer-li un amurgonament aeri a la mateixa branqueta.

En aquesta imatge ja havia acabat d'amurgonar les tres branquetes. A l'extrem de la que es dirigeix cap a l'esquerra es veu la brostació de l'empelt de noguer negre nord-americà. A la dreta es veu la branqueta empeltada de noguer de Pecàn i en primer plànol la branqueta que vaig deixar sense empeltar.

 
Els tres amurgonaments i els dos empelts vists des de l'altre costat.

Imatge de l'empelt de noguer negre nord-americà recent brostat. Uns dies després li vaig retirar la fermadura feta amb cinta d'empeltar de la marca valenciana Borrull.

 Detall dels tres amurgonaments aeris. En terra a la dreta es veu el tub de reg per goteig.

L'evolució posterior va ser un poc frustrant. Cap dels tres amurgonament generava arrels, així que 10 mesos després vaig obrir de nou les bosses i vaig comprovar amb sorpresa que a l'anell d'escorça que els havia llevat a les branquetes en l'amurgonament de l'any anterior s'havia format una nova escorça i lògicament no s'havien generades arrels. Així que vaig procedir a retirar un nou anell, aquesta vegada molt més gros i rascant el cambium amb el ganivet per a impedir que es tornàs a regenerar l'escorça.

 Tres mesos després l'amurgonament de la branqueta empeltada amb la pua de noguer negre havia tret arrels en abundància, però en canvi l'empelt no havia brostat a la primavera. Era evident que l'amurgonament havia ofegat l'empelt. Tampoc havia aferrat a l'altra branqueta l'empelt de noguer de Pecàn, encara que sí havia generat abundants arrels. Vaig procedir aleshores a tallar les branquetes arrelades i les vaig trasplantar dins dos cossiols individuals amb terra vegetal tipus Composana.

Aquesta és la branqueta en la qual va fallar l'empelt de noguer de Pecàn. Es veuen les abundants arrels brostades dins l'amurgonament. Una vegada trasplantada dins un cossiol la vaig regalar al meu amic i jardiner Llorenç. Si tot va bé d'aquí un parell d'anys el meu noguer del Càucas nascut d'una llavor comprada per internet tendrà un fill clònic visquent feliç a la seva fantàstica finca Sa Barraca Blanca.

Quedava una branqueta sense arrelar, la més vigorosa i la única que no havia estat empeltada. Va haver de menester quasi cinc mesos per a generar arrels, però al final ho va aconseguir.


Branqueta vista des de l'altre costat.

Després de retirar el paper d'alumini que impedeix que els rajos solars sobreescalfin la terra de l'amurgonament i cremin les noves arrels, vaig comprovar amb alegria que per fi havia arrelat. 

Havia generat una sola arrel molt vigorosa que s'havia ramificat abundantment.

Ramificacions fines de l'arrel.


Vaig procedir aleshores a tallar la branqueta per la seva base per a separar-la de la planta mare.

 Detall de les arrels per transparència.

La branqueta amurgonada recent separada i recolzada contra la gruixada soca d'una de les meves dues alzines dolces.

 

El nou noguer del Càucas una vegada trasplantat dins un cossiol amb terra vegetal Composana que sempre m'ha donat molt bons resultats.

 El seguënt pas va ser retallar les fulles més grosses per a disminuir les necessitats d'aigua i nutrients de la nova planta, mentre les seves arrels es van ramificant. A continuació vaig col.locar el noguer clònic a l'ombra fresca d'un vell nesprer del Japó. Si tot va bé en unes setmanes ja el podré situar a plè sol.