dimarts, 30 de juny de 2015

Un gran roure de La Toscana

La Toscana, tan a prop

No resulta forassenyat creure que quan són necessàries més tres persones amb els braços estesos per rodejar el tronc d’un arbre, som al davant d’un exemplar que ha vist sortir el Sol tantes o més vegades que els nostres avis. Sovint l’experiència és prou gratificant com per guardar-la vivament dins de la memòria. Si la trobada es produeix a l’estranger s’hi afegeix un altre aspecte emocional quan aquell ser viu imponent ens recorda alguns coetanis d’indrets que llavors ens queden lluny.

No fa gaire he tingut la sort de fer un tomb per La Toscana; no cal dir que el paisatge que ens ofereix, si parlem de vinyes, és cosí germà del que ens podem trobar voltant pel Penedès, per l’Empordà o pel Priorat. La Mediterrània ens uneix i qui sap si els roures, les alzines, els pins, els plataners i els xiprers (allà considerats com arbres de benvinguda, i no pas de cementiri) estan “genealògicament” emparentats amb els de casa nostra.


Un guardià a les portes de Siena

Només de veure’t, un somriure als ulls,
sense adonar-me’n has fet sentir-me com a casa.
Ho sé, gent hi ha que diu que la natura és muda,
no deu ser perquè caminen massa de pressa,
perdent l’oportunitat de conèixer el llenguatge
imprès a les geografies i a les meteorologies?.
Oh, gran roure de La Toscana,
m’has apropat el record de vells coneguts;
quan torni a la meva terra els parlaré de tu,
de la teva ferma, noble i bella presència
custodiant el pas del temps, extramurs,
al costat d’una de les entrades de Siena.

Franc G.
16-06-2015.