dimecres, 5 de gener de 2022

Recuperacions de cultiu

 Saba nova

“Fa anys...”. Fa anys, idò, vaig mantenir una polèmica amb el Sr. Pedro Serra, propietari del diari UH de Mallorca. Si no record malament tot va començar per un article que aquest senyor va publicar al seu diari amb un títol més o menys així: “Els pins, els nous genets de l’apocalipsi”. On, com a testimoni solleric, malparlava i dejectava com si d’un col·lectiu humà es tractés, aquesta espècie autòctona de les nostres muntanyes, com a brutor i invasora d’olivars i alzinars.

Sense entrar en més detalls, jo li contrarestava que, efectivament els pins que reconquereixen els oliverars acaben amb les oliveres, si bé un pi no creix deu metres en un any, el propietari ben be amb una mà podria anar controlant i eliminant la seva presència. El problema compareixia quan els oliverars amb les seves esplèndides marjades eren abandonats. La gent feinera que els va crear fa anys que varen morir i els seus hereus justet, justet els ve tenir temps per anar a fer una torrada vora la caseta.

Els pins, cau de trencapinyons i milanes, són la infanteria que permet la implantació de les alzines i vegetació associada, després d’algun fet traumàtic com pugui haver estat un incendi forestal, una tala a mata rassa o mal realitzada o la conversió en cultiu agrícola d’un terreny forestal.

En tot cas, la reforestació de pins i vegetació associada, càrritx, mates, peterrell, romaní... sobre antics cultius agrícoles, siguin tanques per pastures siguin oliverars, ha augmentat de manera important durant els darrers cent anys. Un clar i simple indicador de l’abandonament de l’agricultura de muntanya per part de pagesos i pastors.

Darrerament hi ha un jovent que de manera il·lusionant vol gestionar antigues herències o recents adquisicions d’aquests oliverars de belles marjades avui reforestades. Les facilitats que l’administració forestal de la Conselleria de Medi Ambient ofereix en forma d’autoritzacions per tal de recuperar en olivars aquests antics cultius agrícoles i abans forestals, són moltes i les raons també: fragmentació del territori en un mosaic forestal-agrícola que pugui actuar de defensa davant un gran incendi forestal, augment de la biodiversitat que ofereixen les marjades d’oliveres amb tota una flora i fauna associada, integració paisatgística de la riquesa patrimonial de les parets seques amb gran varietat d’elements arquitectònics, d’enorme importància per la l’esmorteïment i regulació hídrica de grans cabdals des dels capçals de captació d’aigües...

A aquests arguments ja de per sí importants i lloables se n’hi ha d’afegir un altre no menys important: aquest jovent no ha estat contaminat de l’aprensió secular de l’home contra la natura. L’article den Pere Serra, és, era res més que un clar exemple del tipus de relació establerta entre home colonitzador, dominador i controlador de la natura, era un clam de consideració negativa amb ànim pejoratiu contra la “brutor” que representaven al seu parer els pins i flora associada. Res per altra banda que no compartissin plenament la seva i altres generacions de sollerics o mallorquins... Com dic, aquest jovent sí que veu el càrritx o els pins joves com elements que cal controlar i eliminar de les marjades d’olivars perquè aquestes puguin reeixir, si bé no ho és amb una consideració negativa, pejorativa... fins al punt que el seu final no té perquè ser el foc, el fogueró per eliminar-lo una vegada segat o no. El jovent té més bo d’entendre (i també més bones eines, tipus desbrossadores o biotrituradores) que aquests càrritx segat i arrabassat, pot de manera ordenada convertir-se en terra, en humus per el mateix olivar. Que no cal cremar-ho, que n’hi ha prou fer-ne munts separats a una vintena de metres un de l’altre i en pocs anys n’extraurem terra de mata.

De la mateixa manera que les branques, la rama de pi, es poden convertir en feixos lligats amb corda de pita i, de manera ordenada, es poden aprofitar ara per començar el foc a la xemeneia o ara com a matèria orgànica.

El futur és això, saba neta i nova. Cal animar, estimular aquesta manera de fer entre el nou jovent pagès de muntanya que de mica en mica s’hi compromet. I també donar-los les gràcies perquè, com en tot, l’acció individual sempre té ressons per a l’interès col·lectiu.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat al: DBalears