dijous, 9 d’agost de 2018

La Grafiosi de l’om

Turisme fitopatològic (II)
“Montjuïc, pol d’atracció per a l’observació i preservació de les patologies vegetals, es consolida com a destí de turisme fitopatològic.”
Tractant-se de Barcelona - ciutat d’innombrables congressos i activitats diverses- no seria un mal titular de premsa, donada la gran varietat d’estralls que es poden observar a la vegetació de la muntanya.

En la lluita per la vida aquest arbre ha perdut: es tracta d’un om afectat per la grafiosi.
El corc, que dispersa el fong patogen, dibuixa unes galeries sota l’escorça que donen nom a la malaltia.
Els arbres no són immortals i el fong també té dret a viure: la lluita per la supervivència està servida…
Els oms debilitats prèviament per la galeruca, o per la sequera, pateixen més l’atac dels escolítids que escampen les espores letals del fong. L’arbre un cop parasitat entra en decadència fins que mort.

Si us trobeu amb un arbre llampat com aquest, per a confirmar que té aquesta malaltia irreversible, només heu de tallar una branca i veure el xilema tacat de fosc…

Què fer davant d’un focus de grafiosi ?
No crec que la ciutat hi hagi cap fitopatòleg de guàrdia… però potser n’hi hauria d’haver un, com a mínim. Tenir cura dels arbres passa pel control de la sanitat vegetal no n’hi ha prou en plantar, regar i podar…calen inspeccions fitosanitàries.
Deixadesa o dilema de gestió ?
Preservar el fong o l’arbre ?
Qui aporta més a la qualitat de vida de la ciutat ?
Quin és l’impacte ambiental de cada espècie ?
Si es tracta de plantar cara el canvi climàtic jo diria que la cosa està clara, malgrat a la natura el paper dels fongs és essencial com a recicladors…
Gràcies al treball en equip de diversos fongs es pot reciclar la matèria orgànica i els arbres perdedors acaben alimentant els guanyadors quan l’escenari és un paratge “natural”.
En un ecosistema artificial és l’home qui decideix què hi posa i què hi treu, com i qui farà de detritívor.
Fins a quin punt es pot arribar a badar ?
A la ciutat la biodiversitat no està gestionada per l’ecologia sinó per la política municipal. És aquesta la que decideix el què, el qui i el com es regula la vida dels arbres en relació els seus patògens.
Políticament els animalistes estan aconseguint una certa protecció dels animals, però no veig cap moviment vegetalista. Poden agonitzar arbres i palmeres que no veureu mai ningú fent escarafalls per això. Són gent que pateixen en silenci i moren dempeus. Només se’n escolta d’ells la retrunyida a l’hora d’ésser abatuts. Tret dels manaires sords…

El gestor que té l’agenda a petar (de seminaris, trobades, ponències i actes socials diversos sobre ciutats intel·ligents, ciutats verdes, ciutats sense por, ciutats solidàries, ciutats contra el canvi climàtic, ciutats verdes, etc.) no se’n enrecorda d’allò essencial:
proporcionar els recursos adequats per a un manteniment digne dels espais verds.
Ara, més que mai, cal molta elegància a l’hora d’alterar l’entorn. S’imposa un disseny paisatgístic que contempli les interaccions ecològiques dels seus elements, dissenys agró ambientals compatibles amb la sostenibilitat.

La història dels arbres urbans s’escriu sola; es pot llegir a través dels arbres supervivents al paisatgisme de postal. Tots som corresponsables del patrimoni vegetal que cal preservar i no ens podem permetre el luxe d’anar perdent arbres, per no veure, per no dir, per no demanar, per no respectar la gent que tenen per ofici cuidar els nostres arbres.

Com a país no ens hauríem de poder permetre tanta deixadesa en la cura de la salut dels arbres: ens ofereixen uns serveis ecosistèmics que es poden valorar objectivament més enllà del seu valor mitològic. 

J.D.Fernàndez i Brusi