Visita a la paradisíaca finca pública de Menut

Desè aniversari del Centre forestal de les Illes Balears

La setmana passada vaig saber a través d'internet que era el desè aniversari de la posada en marxa del Centre Forestal de les Illes Balears, situat a la finca pública de Menut al terme municipal d'Escorca i que per a celebrar-ho es feria una jornada de portes obertes el dissabte dia 8 d'octubre. Em va semblar molt interessant i m'ho vaig apuntar per a no oblidar-me'n.

El dissabte em vaig posar dins el meu petit Hyundai i cap a la muntanya falta gent. Pel camí em va posar molt trist l'estat dels dos embassabents de Cúber i el Gorg Blau que estaven amb el nivell d'aigua més baix que mai després de quatre mesos sense ploure. La terra té tanta set que ha engolit assedegada la poca pluja que ha caigut aquest principi de tardor a la part mitjana de la Serra de Tramuntana i no l'ha deixada correr cap als embassaments. Si ampliau la imatge amb un doble clic podreu veure l'estat llastimós del Gorg Blau.

Després d'una hora de carretera, que em va passar volant disfrutant dels paisatges de la Serra, vaig deixar a l'esquerra el desviament cap a Lluc i vaig prendre cap a Pollensa, on quasi tot d'una vaig veure a la dreta el camí d'entrada a la finca de Menut. A cada costat del camí hi ha un bosc cuidadíssim d'alzines, amb els arbres molt ben podats i exsecallats fins a una altura d'uns dos metres de soca, el que permet minimitzar el perill dels incendis i facilita l'entrada dels rajos del sol, que il.luminen els arbusts i herbes del sotabosc i fomenten la biodiversitat de plantes i animals. Als alzinars sense exsecallar davall els arbres hi fa tanta fosca que pràcticament no hi pot viure cap altra planta.

Uns dels arbusts que viuen a les clarianes entre alzines és l'estepa negra o llimonenca, Cistus monspeliensis.

Uns 100 metres abans d'arribar a les cases de Menut em va cridar l'atenció aquesta antiga construcció restaurada.

Com podeu veure es tracta d'un forn de calç, on antigament els calciners cremaven llenya d'alzina mesclada amb pedres calcàries durant uns 15 dies seguits, arribant a assolir temperatures de fins a 1000ºC. Quan les pedres eren ben cuites tornaven blanques i s'havien convertit en calç viva, que era utilitzada sobretot per a emblanquinar les cases.

Entrada del forn de calç.

Per aquí, per la portada, hi entraven la llenya i les pedres i després de la combustió en treien la calç viva.

L'olla del forn de calç era un clot fondo d'uns quatre metres d'amplària envoltat d'una pared.

Per fi havia arribat.

A devora les cases, a l'esquerra, hi ha un bellíssim arbre de visc, Ilex aquifolium, carregat de fruits vermells molt cridaners.

El sol brillava des del Sud-est i atravessava les fulles d'una filera de pruneres purpuries, Prunus cerasifera var. pissardii, creant un ambient d'una bellesa exquisida.
 
Ja no poden ser més guapes. Es veu que les cuiden professionals que estimen els arbres.

Més endins, a una àmplia explanada davant l'entrada a les cases de la possessió, cridaven l'atenció un grup de xipresos esponerosos, Cupressus sempervirens.

Aquest és l'encarregat de rebre els visitants. Té una soca bellísima, però per desgràcia està malalt i s'està morint a poc a poc atacat per un fong que li asseca les branques.

A dalt a la dreta podeu veure les branques seques. És una vertadera pena que es mori després de 80 anys de vida, perquè aquesta és la seva edat exacte, segons m'explicaren els tècnics forestals.

Detall de les branques seques. La malaltia fúngica es diu "Mal assecant descendent", ja que comença a les puntes de les branques més altes i les va assecant per avall fins que arriba a les arrels i l'arbre es mor d'una mort lenta i cruel.

A l'altre costat de l'explanada em va cridar l'atenció aquesta soca disforja de més d'un metre i mig de diàmetre, que pertany al xiprer més esponerós, més gruixat i més alt del grup.

Com podeu veure a Menut està tot perfectamente senyalitzat.

L'altra cara de la soca del xiprer descomunal que està just davant l'entrada de les cases de la possessió. Els tècnics del Cefor em vàren explicar que aquests xipresos els va sembrar una nina de 14 anys que ara en té 94, o sigui, que tenen 80 anys i per tant varen ser sembrats l'any 1936. L'any passat la conselleria va investigar qui era aquesta nina, la varen cercar i la trobaren encara viva i en bastant bona salut. Als tècnics els va fer molta il.lusió mostrar a aquella doneta els arbres descomunals que ella havia sembrat amb les seves pròpies mans quan era una nina, i a ella encara més tornar-los veure convertits en gegants de fusta. Segur que va ser un moment molt emotiu.

La soca es va aprimant progressivament fins arribar a les primeres branques.

Tal vegada per l'extrema sequera d'aquest estiu la capçada està poc poblada de fulles i deixa passar la llum.


Jo diria que aquest xiprer gegantí ultrapassa els 15 metres d'altària. Si us agraden els arbres monumentals visitau la finca de Menut. Us assegur que val la pena.

L'escorça està coberta de molsa, sobretot a la seva cara Nord.

I aquí teniu un bell record de la visita: el tècnic responsable del Cefor, Carles Cardona, arrebatat a la soca del xiprer octogenari, amb la ma esquerra recolzada damunt l'espatlla de la tècnica forestal Joana Maria Simó. A l'altre costat hi podeu veure la també tècnica forestal Joana Moyà i enmig del grupet un servidor.

  I aquí podeu veure el grup de tècnics del Cefor que varen visitar el meu jardí el 5 de juny de l'any passat,envoltant la soca de l'arbre mundani, Acrocarpus fraxinifolius.

Els mateixos tècnics quan se'n anaven a damunt els escalons d'una paret de marge, carregats amb els arbres que els vaig regalar.

Camí que hi ha davant les cases de Menut, flanquejat pels xiprers, que duu als planters del Viver forestal.

No puc resistir la tentació de mostrar-vos la bellíssima soca d'aquest xiprerarro. Si ampliau la imatge amb un doble clic em donareu la raó. És una soca perfecta. L'àmplia base de sustentació li dona estabilitat i li permet resistir l'embat del vent sense immutar-se.

Na Joana Maria Simó, molt amable, em va acompanyar a veure els planters i em va explicar en què consistia la seva feina. En aquesta imatge podeu veure un redol de teixos joves, mascles i femelles, que amb el temps acabaran formant un petit bosquet. Les llavors que produeixin serviran per a perpetuar l'espècie en un futur.

Aquí teniu una altra imatge de la finca amb les bellíssimes muntanyes de la Serra de Tramuntana al fons. Hi havia un silenci meravellós. Només se sentia el cant dels ocells.

I aquí podeu veure un planter de boixos, Buxus balearica.

El boix balear a les illes només viu a Mallorca i Cabrera, encara que se sap que antigament també creixia a Menorca, ja que s'ha trobat pol.len fossilitzat a l'illa germana. A pesar del seu nom no és endèmic de les Illes Balears. També viu a les zones costeres de Murcia, Almeria, Granada. Màlaga i el Marroc.

 Després de mostar-me els planters, per a que tengués un record viu de Menut, na Joana Maria Simó em va regalar un roure d'uns 30 cms. d'uns aglans molt grossos que ella va dur fa un parell d'anys d'un viatge que va fer al Monestir de Yuste a Càceres. N'hi havia set o vuit i em va deixar triar el que més m'agradava. He de reconeixer que vaig ser un poc polissó i vaig triar el més guapo. Em va fer ben content perquè precisament els roures són uns dels meus arbres preferits.

Mirau quina xulada de fulles que té.

Na Joana Maria no em va saber dir l'espècie i quan vaig arribar a casa vaig cercar "Robles del Monasterio de Yuste" a Google i em varen sortir dues espècies. La més abundant, Quercus pyrenaica i l'altra, més escassa, Quercus robur.

La pilositat de les fulles em va fer decantar pel Quercus pyrenaica. El Quercus robur va quedar descartat, ja que aquest roure té les fulles glabres, sense cap pel ni a l'anvers ni al revers, mentre que el Quercus pyrenaica té les dues cares molt piloses.

 La veritat, però, és que no ho tenc gens clar. Pens que podria tractar-se d'un híbrid entre les dues espècies, per dos motius: té efectivament les dues cares piloses, però molt menys que el vertader Quercus pyrenaica, que té una pilositat molt cridanera, marronosa i amb els pels molt imbricats, com si fos vellut. Com podeu veure tant a la imatge anterior del revers com en aquesta de l'anvers, es veuen bastants de pels, però son blanquinosos, curts i molt poc imbricats.

 La base de les fulles és cuneada com al Quercus pyrenaica, molt diferent a la base auriculada del Quercus robur, i el pecíol és pilós també com al Quercus pyrenaica, però només fa uns 0'5 cms. com al Quercus robur. Si fos un Quercus pyrenaica autèntic tendria el pecíol més llarg, entre 0'8 i 2 cms. Les flors i els aglans ens treuran de dubtes, però haurem d'esperar entre 20 i 30 anys per a que floreixi per primera vegada, donada la longevitat d'aquests roures i la seva llarga infància i adolescència. Si al final resulta ser un híbrid, na Joana Maria m'haurà regalat un tresor botànic. Moltes gràcies!

L'altra tècnica del Cefor, na Joana Moyà, també va ser molt amable amb jo. Em va mostrar les cases de Menut, que tenen un petit jardí interior on hi han sembrat dos teixos. Segons em va explicar na Joana el d'aquesta imatge és nascut de llavor. Té una estructura cònica i les fulles d'un verd clar.

L'altre teix procedeix d'un esqueix arrelat. Té una estructura ampla i extesa i les fulles d'un verd més obscur.

Dins les cases hi havien posat aquest petit estant amb fulls informatius i una mostra de diverses llavors. Més endins, dins la antiga cuina de la possessió de Menut havien preparat un petit berenar de coca, ensaimades, embotits, olives i fruits secs per als visitants. Tot va ser melassa. Na Joana me va xerrar de la seva passió per les plantes exòtiques, especialment pels arbres fruiters.

Les llavors de l'estant estaven ben netes i preparades per a ser guardades al Banc.

Si totes aquestes llavors de savina, Juniperus phoenicea, nasquessin i es poguessin trasplantar al camp, formarien un bosc inmens de milers de quarterades amb una oloreta fantàstica de resina de ginebró a l'aire.


Després de mostrar-me les cases, na Joana també em va voler fer un regal. Mentre l'anavem a cercar vaig fer aquesta foto a aquest marfull, Viburnum tinus, tot carregat de fruits a punt de madurar.


El seu color és espectacular i més encara quan són completament madurs. Aleshores són ben blaus i el contrast amb el verd intens de les fulles és bellíssim.

Na Joana em va parlar dels tres empelts d'alzina d'aglans dolços damunt alzina amarga, que va fer amb èxit el seu homo seguint els consells d'un gran empeltador sineuer, en Joan Rallo, tal com ho explica al seu llibre publicat a la web de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca. Aquí teniu l'enllaç al PDF:

Els Empelts de Joan Rallo García

El regal de na Joana va ser aquesta herba-llimona, Cymbopogon flexuosus, una gramínia tropical molt utilitzada a la cuina asiàtica com a condiment, ja que dona al menjar un deliciós gust a llimona. No l'havia vist mai. Em va fer ben content. Jo també tenc passió per les plantes exòtiques. Gràcies, Joana!

Em faltava veure el Banc de llavors i l'Àrea d'experimentació. Mentre hi anava em va cridar l'atenció aquesta filera d'altíssims pins laricis, Pinus nigra, que deuen tenir uns 40 anys. Les seves capçades esponeroses es retallen contra els niguls i la imatge ja no pot ésser més bella.

Els xipresos solitaris com aquest exemplar que creix prop del Banc de llavors conserven la seva bellíssima forma cònica fins a una edat molt avançada. En canvi, si creixen molt junts com els quasi centenaris que hi ha a la arribada a les cases de Menut, se'ls van assecant les branques més baixes per falta de llum. És pura economia. Per a què alimentar branques que no aporten res a l'arbre per no poder realitzar la fotosíntesi? La natura no té manies, elimina tot el que és inútil, ja siguin éssers vius complets o simples branques.

El Banc de llavors forestals és un dels departaments més importants del Cefor.

Aquí es trien, netegen, acondicionen i guarden en condicions óptimes de conservació les llavors de les plantes de les Illes Balears. Lògicament tenen prioritat les endèmiques i les que estan en perill d'extinció.

Aquí podeu veure unes quantes persones que han estat i/o són ara mateix molt importants en la posada en marxa del Cefor i en el seu desenvolupament exitós al llarg dels 10 anys de la seva existència. D'esquerra a dreta tenim l'ex-conseller Jaume Font, d'esquena i amb camisa blanca, que fa una dècada va fer molta feina per a que el Centre Forestal fos una realitat. El duu dins el cor, l'estima i per això no va voler faltar a la celebració del seu desè aniversari. Al seu costat, d'esquena a la finestra, hi ha l'actual gerent de l'Institut Balear de la Natura, Ibanat, el Sr. Joan Ramón Villalonga, responsable polític del Cefor dins la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca del Govern Balear. A davant ells dos hi podeu veure la dona del Sr. Jaume Font i el tècnic responsable del Centre Forestal de Menut, el Sr. Carles Cardona, un apassionat de la natura i especialment de les plantes, que té cura del bon funcionament del Banc de llavors, el Viver Forestal i la Xarxa Forestal que fa divulgació de les plantes balears entre els infants de les illes. Més a la dreta, mirant la càmara, hi ha la tècnica del Cefor Maite Bover i finalment la dona del Sr Joan Ramón Villalonga, molt discreta, que observava als qui estaven conversant davant la finestra. Per cert, la conversa era molt cordial.

Tots els estris utilitzats per a la neteja, selecció i catalogació de les llavors estaven ben ordenats a una estanteria.

Aquí podeu veure un garbell per a porgar les llavors.

Hi ha garbells amb la reixeta de diverses mides.

A l'esquerra es veu un poster amb una imatge aèria de la finca de Menut i a la dreta les persones abans esmentades.

Un microscopi serveix per a veure augmentades les llavors més petites i fer-ne una correcte identificació.

No us sé dir de quina planta eren aquestes llavoretes.


Diverses llavors seleccionades i ja preparades per a ser guardades al banc.

Un banyarriquer enmarcat dins un petit quadre cridava l'atenció. A les Illes Balears és una plaga molt destructiva tant per als arbres forestals, especialment les alzines, com per als fruiters dels camps de conreu, com el cirerers, els noguers i els albercoquers. A la resta de països de l'Europa Comunitaria, en canvi, és un insecte protegit per la llei.

Al costat del Banc de llavors hi ha aquest esponerós "fleix de flor", Fraxinus ornus, que no és autòcton de les Balears.

Les seves fulles són més coriàcies que les del nostre Fraxinus angustifolia.

Sortint del Banc de llavors per a anar cap a l'Àrea d'experimentació em va sorprendre veure aquesta calavera de boc. No deixa de tenir el seu encant, veritat?

Com us he dit abans, tot està perfectament senyalitzat.

L'Àrea d'experimentació és un hivernacle.

Com que féia calor estava obert per la seva part superior.


Està finançat per la Comunitat Europea.

Interior de l'hivernacle.

Planters de la dreta.

Planters de l'esquerra.

Em varen cridar l'atenció aquestes estaquetes de saüc, Sambucus nigra, moltes d'elles ja arrelades, sembrades pen Carles Cardona.

Les estrelles de l'hivernacle, però, són aquests quatre planterets.

Tres d'ells són de l'endemisme mallorquí Solenopsis minuta subsp. balearica.

El quart és de la raríssima i gairebé extinta Naufraga balearica, també endèmica de Mallorca. Ambós endemismes són un vertader tresor botànic que en Carles cultiva amb molt d'èxit per a evitar la seva extinció.