dimecres, 9 de juliol de 2008

Per la construcció d'un món rural viu




Enfront de la crisi alimentària, quines alternatives?


La crisi alimentària ha deixat sense menjar a milers de persones a tot el món. A la xifra de 850 milions de famolencs, el Banc Mundial n’afegeix cent més fruit de la crisi actual. El “tsunami” de la fam no té res de natural, sinó que és resultat de les polítiques neoliberals imposades sistemàticament durant dècades per les institucions internacionals.


Però enfront d'aquesta situació, quines alternatives es plantegen? És possible un altre model de producció, distribució i consum d'aliments? És viable a nivell mundial? Abans d'abordar aquestes qüestions, és important assenyalar algunes de les principals causes estructurals que han generat aquesta situació.


En primer lloc, la usurpació dels recursos naturals a les comunitats és un dels factors que expliquen la situació de fam. La terra, l'aigua, les llavors... han estat privatitzades, deixant de ser un bé públic i comunitari. La producció d'aliments s'ha desplaçat de l'agricultura familiar a l'agricultura industrial i s'ha convertit en un mecanisme d'enriquiment del capital. El valor fonamental del menjar, alimentar-nos, ha derivat en un caràcter mercantil. Per aquest motiu, a pesar que a l'actualitat existeixen més aliments que mai, les persones no tenim accés a ells tret que paguem uns preus cada dia més elevats.


Si els camperols no tenen terres amb les quals alimentar-se ni excedent que vendre, en mans de qui està l'alimentació mundial? En poder de les multinacionals de la agroalimentació qui controlen tots els passos de la cadena de comercialització dels productes d'origen a fi. Però no es tracta només d'un problema d'accés als recursos naturals sinó també de model de producció. L'agricultura actual podria definir-se com intensiva, “drogo” i “petro” depenent, quilomètrica, deslocalitzada, industrial... En definitiva, l'antítesi d'una agricultura respectuosa amb el medi ambient i les persones.


Un segon element que ens ha conduït a aquesta situació són les polítiques neoliberals aplicades des de fa dècades en nom d'una major liberalització comercial, privatització dels serveis públics, transferència monetària Sud-Nord (a partir del cobrament del deute extern), etc. L'Organització Mundial del Comerç (OMC), el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI), entre altres, han estat alguns dels seus principals artífexs.

Aquestes polítiques han permès l'obertura dels mercats del Sud i l'entrada de productes subvencionats, especialment de la Unió Europea i dels Estats Units, que venent-se per sota del seu preu de cost, i per tant a un preu inferior al del producte autòcton, han acabat amb l'agricultura, la ramaderia, el tèxtil... local.

Aquestes polítiques han transformat els cultius diversificats a petita escala en monocultius per a la agroexportació. Països que fins a fa pocs anys eren autosuficients per a alimentar a les seves poblacions, com Mèxic, Indonèsia, Egipte, Haití... avui depenen exclusivament de la importació neta d'aliments. Una situació que s'ha vist afavorida per una política de subvencions, com la Política Agrària Comuna (PAC) de la Unió Europea, que premia el agribussiness per sobre de l'agricultura familiar.


En tercer lloc, hem d’assenyalar el monopoli existent a la cadena de distribució dels aliments. Megasupermercats com Wal-Mart, Tesco o Carrefour dicten el preu de pagament dels productes al camperol/proveïdor i el preu de compra al consumidor. A l'Estat espanyol, per exemple, el diferencial mitjà entre el preu a origen i en destinació és d'un 400%, essent la gran distribució qui se’n duu el benefici. Per contra, el camperol cada vegada cobra menys per allò que ven i el consumidor paga més car el que compra. Un model de distribució que dicta què, com i a quin preu es produeix, es transforma, es distribueix i es consumeix.





Propostes


Però, existeixen alternatives. Enfront de la usurpació dels recursos naturals, cal advocar per la sobirania alimentària: que les comunitats controlin les polítiques agrícoles i d'alimentació. La terra, les llavors, l'aigua... han de ser retornades als camperols perquè puguin alimentar-se i vendre els seus productes a les comunitats locals. Això requereix una reforma agrària integral de la propietat i de la producció de la terra i una nacionalització dels recursos naturals.


Els governs han de donar suport a la producció a petita escala i sostenible, no per una mistificació del que és “petit” o per formes ancestrals de producció, sinó perquè aquesta permetrà regenerar els sòls, estalviar combustibles, reduir l'escalfament global i ser sobirans pel que fa a la nostra alimentació.


A l'actualitat, som depenents del mercat internacional i dels interessos de la agroindustria i la crisi alimentària és resultat d'això. La relocalizació de l'agricultura en mans de la pagesia familiar és l'única via per a garantir l'accés universal als aliments. Les polítiques públiques han de promoure una agricultura autòctona, sostenible, orgànica, lliure de pesticides, químics i transgènics i per a aquells productes que no es conreïn a l'àmbit local utilitzar instruments de comerç just a escala internacional.


És necessari protegir els agro-ecosistemes i la biodiversitat, greument amenaçats pel model d'agricultura actual. Enfront de les polítiques neoliberals cal generar mecanismes d'intervenció i de regulació que permetin estabilitzar els preus del mercat, controlar les importacions, establir quotes, prohibir el dúmping, i en moments de sobre producció crear reserves específiques per a quan aquests aliments escassegin. A nivell nacional, els països han de ser sobirans a l'hora de decidir el seu grau d'autosuficiència productiva i prioritzar la producció de menjar per al consum domèstic, sense intervencionismes externs.


En aquesta mateixa línia, s’han de rebutjar les polítiques imposades pel BM, el FMI, l'OMC i els tractats de lliure comerç bilaterals i regionals, així com prohibir l'especulació financera, el comerç a futurs sobre els aliments i la producció de agrocombustibles a gran escala per elaborar “petroli verd”.


És necessari acabar amb aquells instruments de dominació Nord-Sud com és el pagament del deute extern i combatre el poder les corporacions agroindustrials. Enfront del monopoli de la gran distribució i el supermercadisme, hem d’exigir regulació i transparència a tota la cadena de comercialització d'un producte amb l'objectiu de saber què mengem, com s'ha produït, quin preu s'ha pagat en origen i com en destinació.

La gran distribució té efectes molt negatius a la pagesia, els proveïdors, els drets dels treballadors, el medi ambient, el comerç local, el model de consum... Per aquest motiu hem de plantejar alternatives al lloc de compra: anar al mercat local, formar part de cooperatives de consum agroecologic, apostar per circuits curts de comercialització... amb un impacte positiu en el territori i una relació directa amb qui treballen la terra.

Cal avançar cap a un consum conscient i responsable ja que si tot el món consumís, per exemple, com un ciutadà nord-americà serien necessaris cinc planetes terra per a satisfer les necessitats de la població mundial. Però el canvi individual no és suficient si no va acompanyat d'una acció política col·lectiva basada, en primer lloc, en la construcció de solidaritats entre el camp i la ciutat.


Amb un territori despoblat i sense recursos no hi haurà qui treballi la terra i en conseqüència no hi haurà qui ens alimenti. La construcció d'un món rural viu ens pertoca també a qui vivim a les ciutats. I en segon lloc és necessari establir aliances entre diferents sectors afectats per la globalització capitalista i actuar políticament.

Una alimentació sana no serà possible sense una legislació que prohibeixi els transgènics, la tala indiscriminada de boscos no es pararà si no es persegueixen les multinacionals que exploten el medi ambient... i per a tot això és important una legislació que es compleixi i que anteposi les necessitats de les persones i de l'ecosistema al lucre econòmic.


Un canvi de paradigma a la producció, distribució i consum d'aliments només serà possible en un marc més ampli de transformació política, econòmica i social. La creació d'aliances entre els oprimits del món: camperols, treballadors, dones, immigrants, joves... és una condició indispensable per a avançar cap a aquest “altre món possible” que preconitzen els moviments socials.


*Esther Vives és co-coordinadora dels llibres "Supermercats, no gràcies" (Icaria editorial, 2007) i "On va el comerç just"? (Icaria editorial, 2006).


**Article publicat a Amèrica Llatina en Moviment (ALAI), Nº 433.






1 comentari:

Dalva Maria Ferreira ha dit...

A decisão está na mão de algumas poucas pessoas: governantes, homens de negócios, líderes comunitários. O ser humano precisa ser mais racional, precisa controlar sua sede de lucros e pensar um pouco mais em termos de humanidade. Soluções sempre existem, oxalá tenham o bom senso de seguirem pelo caminho correto.