dimecres, 23 de juliol de 2008

El Ginjoler de la Concepció


En tornar de viatge en vull tornar a parlar d'aquest arbre, d'aquest vell i digne ginjoler (Ziziphus jujuba). Avui només vos diré que ahir vaig voltar a la seva soca i li vaig fer unes fotografies. Fàcilment una novel·la es va fer camí. Parlava de gent que vivia al voltant d'una plaça. Les cases, els pisos, habitacles de la mida d'una habitació d'avui, es tocaven i es miraven de front des de petites balconades. Enmig, atent als esdeveniments, crits, converses, rialles, bregues i plors de la gent hi creixia esponerós un ginjoler. Ningú recordava qui l'havia sembrat. N'hi havia que deien que l'havien duit directament de la Xina, que qui l'havia plantat era un músic de carrer en agraïment a la fusta de la que estaven treballats els seus instruments de so.

Però els dies feliços, assolellats o plujosos, varen passar i avui resta clos i envoltat de silenci. La placeta va deixar de ser del poble i va passar a ser de Déu. Cal agrair a la sort o la decisió proverbial d'algú que encara resti dempeus, testimoni de dies plens de vida, el ginjoler. Al seu costat hi ha reeixit una tanyada que du força. És la que li deu xuclar al pare. Ell es deixa fer. Sap que és vell, però així i tot la seva soca plena de solcs i arrugues conserva una gran dignitat mala de vèncer.