dissabte, 28 d’agost del 2021

El present de la història antròpica forestal a Mallorca

 Puja aquí i veuràs Porto-Pi

L’endarreriment fins als nostres dies, en tots els terrenys, economia, educació, cultura, art, salut, justícia, valors democràtics... que al meu parer ha provocat la història política (i militar) d’Espanya, és ben patent arreu dels paisatges urbanístics i forestals de Mallorca, així com en la creativitat cultural i producció acadèmica de molts camps. Si jo volgués trobar, per exemple, una història forestal de Mallorca, crec, a no ser que algú me’n pugui informar del contrari, que no la trobaria, per tant a qui estigui interessat en aquesta temàtica per poder resoldre certes equacions del present, li caldrà utilitzar altres aspectes i observacions sobre història, economia, botànica, antropologia... que poden ajudar a determinar una idea de la seqüència històrica que l’actuació humana ha provocat al paisatge forestal i a les conseqüències que aquestes avui encara, o ara més que mai, perduren.

Que jo recordi dels meus anys d’estudiant a primària i secundària, batxillerat antic, llevat d’alguna referència escassa al nom dels cims més alts de Mallorca, ningú em va explicar que, per exemple, a Mallorca hi ha un arbre autòcton que es diu teix (Taxus baccatta), o un altre que es diu fleix (Fraxinus angustifolia), o que cadascun d’ells viu en uns àmbits físics i de comunitat forestal ben diferents. Ningú em va explicar com així foren talats els teixos de les muntanyes i perquè avui, a més de suposar una relíquia d’altres èpoques climàtiques, també ho és com a joia botànica supervivent als nostres excessos.

De fet, és gairebé un miracle l’existència de teixos a Mallorca. Si anau al Maçanella fixau-vos en aquell teix solitari que hi ha entre el rocam habitat per les cabres.... perquè al teix, molt verinós tot ell llevat de la funda vermella del pinyol, també el se mengen amb voracitat les cabres.

Sense voler ser especialment exhaustiu i només a títol informatiu, amb el teix també hi tenim a la Serra arbres o arbusts com l’arç (Acer granatense), servera (Sorbus aria), una mata caducifòlia (Pistacea terebintus), arbre de visc (Ilex aquifolium) (el de la fulla punxeguda amb les bolletes vermelles de Nadal), pomera borda o corner (Amelanchier ovalis) i altres... plantes totes elles que viuen autènticament confinades entre les roques dels penyals de la Serra de Tramuntana on s’han aconseguit salvar del foc i, especialment, del barram de les cabres.

Igualment arraconades als indrets més inaccessibles, hi trobam molts endemismes d’autèntic valor patrimonial de la humanitat, en perill d’extinció, gràcies darrerament també a la presència massiva d’excursionistes, corredors, escaladors que no es conformen en utilitzar els itineraris regulats, sinó els que els exigeix l’ego protagonista de les xarxes.

Els alzinars actualment són deserts fossilitzats, literalment. Les alzines acompanyen un paisatge de roques nues, desforestades, tant dels arbusts, lianes, herbes i també darrerament, segons estudis recents, de molses, com d’arbres caducifolis que en una altra seqüència històrica forestal avui podrien ser acompanyants d’un alzinar bell, vell i exuberant.

La història forestal de Mallorca en tot cas es caracteritza, en perspectiva europea, per una manca absoluta de planificació silvícola, però sobretot per una depredació total dels recursos del bosc. Els carboners, justet, justet, deixaven una alzina perquè els fes ombra devora la sitja. Arreu del territori (potser amb l’excepció per la seva dificultat d’accessibilitat i transport, de la zona central de la Serra de Tramuntana, des de Son Nebot a son Massip i fins a Binifaldó) arreu es tallava arreu i arran, gairebé sense contemplacions. En altres casos els alzinars servien com a corral per a surar els porcs, les ovelles i les cabres.

On es talava l’alzinar, si aquest no era envaït per les cabres, al cap d’uns anys es reproduïa de tanyada o llavor un nou alzinar, però això ja és història, actualment deu fer una trenta o quaranta anys que cap alzinar regenera de llavor i de tanyada si ho fa, és amb molta sort i dificultat. Les cabres solen pelar la pell de les alzines menors de deu o quinze cm. de diàmetre a una alçada d’un metre i mig. L’abandonament de la pagesia de muntanya, que pasturava amb coneixement els ramats de cabres i ovelles va descontrolar totalment la població de cabres que es convertiren en el que són: una plaga invasora que devora i devasta les nostres muntanyes.

Si poguéssim mesurar la quantitat de biomassa que significa la desaparició d’un sotabosc dens de fins a dos metres d’altura, la desforestació crònica de boscos i seqüències de vegetació forestal provocada per cabres i foc, podria informar-nos ben bé de fins a quin punt les grans escorrenties que generen torrentades ràpides cap a zones inundables i cap a la mar, la manca de filtració de l’aigua per alimentar aqüífers subterranis són conseqüència de la història forestal de Mallorca.

Hom hauria de creure que avui, al segle XXI, amb governs democràtics, en alguns casos auto definits com eco-sobiranistes i amb certa autonomia d’actuació política, es corregirien els errors del passat: Puja aquí i veuràs Porto-Pi!

Joan Vicenç Lillo Colomar

28ag21

També publicat a "DBalears" el 28.08.2021