dijous, 18 d’octubre de 2018

Un cedre per abraçar

El Cedre de Can Valls

Una de les propines que fan de més bon agrair pels que practiquem el senderisme és la trobada inesperada d’un exemplar arbori de grans dimensions. En el mateix instant que el divisem paga la pena afluixar la marxa fins acabar aturant-nos davant d’ell. Aquells segons o minuts estàtics ens permeten la contemplació i l’admiració d’un ser que probablement vagi néixer abans que nosaltres.

Per il·lustrar aquest paràgraf us convido a fer una ruta circular per la Vall d’Olzinelles (Parc del Montnegre i el Corredor). A prop de Can Valls, ben bé a tocar del camí hi trobareu un magnífic exemplar de cedre (cedrus atlàntica), el Cedre de Can Valls, que fou plantat a l’any 1920 i que és el de majors dimensions mesurades al municipi de Sant Celoni. Es va escapçar al novembre del 2002 després d’unes fortes ventades que van fer caure els últims 5 metres del tronc principal. Actualment llueix una alçada de 20,75 m, un perímetre de 2,8 m i un diàmetre de capçada de 15,8 m.

Val a dir que el cedre no és pas un arbre autòcton sinó que prové del nord d’Àfrica, en concret de la serralada de l’Atles. A Catalunya és cultivat com a arbre ornamental i més rarament en repoblaments i plantacions forestals.

Finalment, i per això no menys important, comentar-vos que podeu també provar de rodejar el tronc amb els braços. Diuen que si aquest gest es fa des del respecte i l’atenció conscient, s’obtenen beneficis relacionats amb la pau interior.
Franc Guinart i Palet
10-oct.-18


Una mica de Zhang Zhuang

Abraçades inabastables
que et transporten al cor de la terra,
que et conviden a tocar els núvols;

abraçades immenses
que et parlen de la paciència,
que et mostren la perseverança;

abraçades que són lliçons,
que sovint et fan sentir petit
però que fan gran la teva mirada.

Franc Guinart i Palet
10-10-2018

2 comentaris:

Juan Bibiloni ha dit...

Un exemplar bellíssim, Franc. Deu ser una experiència emocionant i inoblidable veure-lo en directe i acariciar la seva soca. Llegint l'entrada m'he imaginat com serà el meu cedre de l'Atles quan jo ja no hi sigui. El vaig sembrar l'any 1990 i ja tenia tres anys. Ara en té trenta-un. No és gaire alt, només fa uns cinc metres d'alçada, perquè el vaig comprar com pre-bonsai per a transformar-lo en bonsai. Era una branqueta d'un pam de Cedrus atlantica "pendula" empeltada damunt un peu de cedre normal nascut de pinyol.Per treure-li la tendència a creixer ajagut li vaig adreçar l'ull principal amb un llarg tutor de metall tipus estanteria. Quan uns anys després li vaig retirar, ja tenía la soca dreta i així ha seguit creixent. El que sí ha crescut molt és un Cedrus libani de la mateixa edat, que també era un pre-bonsai. Ara fa uns dotze metres i és una preciositat d'arbre.
Salut!

jd ha dit...

Eih poeta ! Que maco el cedre aquest !
Quan resistir és créixer, venim els humans i ens ho fem venir bé per a captar aquesta energia…
El poema és fantàstic per a una meditació.
N’hi han tants d’arbres per abraçar !