Opinions forestals d'una persona que
ha caminat per les muntanyes
Vos faig avinent una opinió d'una lectura ràpida del Pla Forestal per a les Illes Balears 2014, actualment en exposició pública. En general la meva opinió és decebedora pel que fa a la concepció antropològica d’allò que és, o hauria de ser, tan natural i salvatge com un bosc. És una llàstima que no s’adeqüin aquests conceptes perquè contaminen moltes propostes que condicionades en el context que pertoca poden ser bones.
Al meu parer aquesta proposta de Pla Forestal està mancada d’una visió biològica avançada del tema i un excessiu protagonisme dels enginyers forestals i l’obsessió de rendibilitat econòmica del bosc, que el deixa molt desequilibrat i inclinat cap a un futur incert i vulnerable.
Tot plegat sia dit en voluntat de trobar consens per protegir la nostra terra entre tots els que l'estimam.
Allò que per a mi primer cal és atendre bé els conceptes que empram perquè aquests ens condicionaran molt els posteriors tractaments. Vull dir que el concepte de bosc abandonat no és correcte. No ho és en tant que un bosc s’ha de considerar un ecosistema natural, un hàbitat independent de consideracions antròpiques, que evoluciona per sí mateix i que precisament allò que l’ha de definir és la manca d’intervenció humana en la seva dinàmica, el seu desenvolupament. Sí, ja sé que això a primera vista sona fort. Seguidament, però s’ha de dir que als camins ja existents que travessen o fan partió amb boscos, als marges de moltes zones agrícoles i sobretot als perímetres boscosos de zones urbanitzades, és clar que s’hi ha de realitzar intervencions destinades a la defensa en la lluita contra incendis, o preventiva si li voleu dir així. Com també que són possibles, sempre el més restringit i ben controlats possibles, aprofitaments forestals dels boscos, amb inspeccions permanents de l’autoritat forestal. (Tot, ja en parlaré, sempre estarà condicionat per l'atac de les cabres)
Allà on es poden realitzar més i millor explotació forestal, que fins i tot es pot fer pel que fa al pi, arreu, arran, i que l’Administració ha d’estimular, és a les antigues zones agrícoles reforestades que encara conservin marges, marjades i arbres de cultiu, garrovers o oliveres. Cada cas s'ha d'estudiar, però en principi si no ha de representar inicis de processos erosius i amb un control posterior de les cabres, s'ha d'afavorir. És en la fragmentació, adequada i positiva en paisatge i biodiversitat, on podrem combatre millor el foc i no en una gestió de l’arbrat forestal, sotabosc inclòs, dels boscos.
Parlar de boscos abandonats i a la vegada lligar-ho a vulnerabilitat als incendis és, com sempre, tractar la vegetació forestal pejorativament, com enemiga. No diuen ja, com no fa tant, que “els boscos són bruts i s’han de netejar”, però el concepte, la imatge mental és la mateix.
S'ha de promoure una educació ambiental que treballi els conceptes de foc i vegetació. Ambdós s'han de poder entendre en sentit ambiental estricte com a elements naturals d'un determinat territori i clima, el mediterrani. Llavors ja parlarem del factor de desestabilització antròpic amb el mal ús d'aquests elements.
En aquest Pla Forestal parlen del foc com a gestor de forest, no volgut, és clar. En canvi jo sí que crec que el problema de les cabres és el vertader gestor de la forest, voluntari, en tant que gestió política imposada i que si no es tracta aquest problema d’arrel no hi ha res a fer. De fet personalment no he volgut ni vull saber res de participació en Plans forestals o altres plats, mentre no s’encari la resolució d’aquest problema. Aquí en parlen del problema de les cabres, en perceben la gravetat, però sembla que l’única solució passa per perseguir-les, controlar-les, de forma fragmentada, esporàdica i absolutament insuficient. Els propietaris particulars comanden totalment en aquest aspecte. És necessari un canvi legislatiu de derogació de la cabra com espècie cinegètica i declarar-la per una banda espècie ramadera sotmesa als controls pertinents i per l’altra plaga forestal amb un pla per a la seva radicació en un termini d’adaptació no superior a deu anys.
Altres coses... com sabeu millor vosaltres que no jo, la permissivitat legislativa, afavoriment i complicitat d'urbanisme descontrolat és allò més irreversible i de més risc pels boscos. Massa mal es fa i ha fet al respecte. En urbanisme no ens demanen l'opinió. Vull dir que per devastar un ullastrar, alzinar o garriga només cal una llicència urbanística, ni l'opinió no ens demanen a no ser que existeixi una figura de protecció, millor si és europea.
Així a primera vista pens que aquest Pla Forestal s’ha fet de manera participativa i en ordre a exigències imperatives de rang normatiu, legislatiu, europeu superior que condiciona rebre doblers al respecte des d’Europa, Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural, Programes de Desenvolupament Rural. Jo crec que allò que més interessa als titulars de la Conselleria és aquest aspecte i no altres com els que jo estic explicant.
Cert, ja ho he dit que és necessari doblers per estimular recuperacions de cultiu apropiades, faixes d’eixerma per a la defensa en incendis forestals a voreres de camins i perímetres urbanitzats, mitjans d'extinció d'incendis, però allò que sincerament crec més important per al futur dels boscos i especialment per alguns dels seus elements endèmics ara en perill, és combatre “la predació dels ungulats” per una banda, i per altra enfocar la relació boscos—espècie humana en paràmetres de respecte i no intervencionisme.
Un aspecte molt important és augmentar la titularitat pública dels boscos. Molts estan en venda. L’ecotaxa potser seria una bona proposta a incloure també aquí, en aquest Pla i també la que vosaltres ja vareu llançar, de comprometre econòmicament la industria turística en la conservació, protecció dels boscos i gestió rural.
Una altra cosa, per part de l’administració, ajudar i cercar sortida als productes de la fusta com el pi per a bigues, canastres, mobles... Per exemple que certes manufactures hagin de ser de fusta, canastres de fruites i verdures, cadires, taules i mobles per instal·lacions de l’Administració, escoles, ambulatoris, oficines etc..
Principal però, deixar clars aquests eixos:
Concepte de bosc allunyat de una idea antròpica intervencionista. La vegetació no és enemiga (ni el foc) Educació ambiental.
Solució del problema de les cabres (polític i que afavoreix, vergonyosament a pocs).
Estimulació a la recuperació d’antics terrenys de cultius de marges i marjades i a manteniment d’ajudes per a la seva millora i conservació.
Treballs de defensa, prevenció i operatiu extinció d’incendis.
Participació econòmica de la industria turística en el Pla Forestal.
Pel que fa a recuperació dels boscos, una vegada deixat dit que s’han de llevar les cabres, la regeneració natural i de llavors és la primera opció. Prou d’arbrets de vivers i protectors individuals, a no ser per casos, espècies o situacions puntuals. Parcel·les ben protegides i cuidades etc.
També hi ha el tema de la recuperació dels llocs de treball de naturalistes acomiadats, augmentar la plantilla (no sé si ens volen extingir) dels Agents de Medi Ambient i personal de prevenció i extinció d’incendis. Crear brigades professionals per a eliminació de cabres, invasores... etc.
Àrees recreatives. Existeix un ús molt important d’aquests espais d’esbarjo que a parer de molts professionals del sector ambiental, haurien d’augmentar en nombre. Cal diferenciar entre els visitants de les zones forestals, els excursionistes, esportistes, naturalistes que accedeixen a itineraris i indrets disseminats al llarg de la geografia forestal i aquells que es concentren de manera més o menys habitual a les àrees recreatives i que en gaudeixen en un grau molt satisfactori sense més exigències. Seria una proposta molt positiva augmentar el nombre d’aquestes àrees, que no tenen perquè estar ubicades en zona forestal mentre comptin amb un espai arbrat i d’esbarjo de superfície acceptable i amb la infraestructura típica d’aquestes àrees. Així com, per exemple, l’àrea recreativa de Caubet gaudeix de gran acceptació popular, no gaire allunyada de Palma, seria bo la instal·lació de noves àrees d’esbarjo en un cinturó perifèric a les grans urbs, Palma, Manacor, Inca... positives no només en el seu objectiu d’oci, sinó també per absorbir una part de la població que de no poder comptar amb llocs més accessibles fa augmentar el nombre de visitants i per tant una major pressió a altres entorns on seria convenient reduir la massiva presència de visitants per tal de mantenir-los més protegits en funció dels seus valor naturals.
Els espais forestals en general i en especial els torrents, haurien de gaudir d’una protecció específica quan al seu valor natural i ambiental com Espais Naturals Protegits (ENP). Això no hauria de modificar les possibilitats d’aprofitament dels recursos que en ambdós casos, protegits o no, ho haurien de ser en relació a les pròpies característiques de cada lloc i normativa aplicable.
De la mateixa manera, les activitats d’aprofitament cinegètic, esportiu o recreatiu, igualment haurien d’estar adequades a les característiques físiques o de temps del lloc. Per exemple en època de reproducció de la fauna o durant l’època de perill d’incendis. De la mateixa manera s’hauria d’entendre la recol·lecció de bolets en una accepció oberta i permissiva com afició col·lectiva i tradicional, sempre respectuosa amb la mateixa activitat i amb l’entorn.
La titularitat de la propietat forestal, que en molta de la seva superfície fins al segle XIX era publica, ho hauria de tornar a ser. D’existir un impost ecològic com el de la malaurada Ecotaxa, moltes de les propietats forestals que avui estan en venda, haurien pogut passar a ser públiques i igualment es podrien afrontar despeses de manteniment i rehabilitació. Per posar un exemple, només a Alaró, possessions amb grans extensions forestals que avui estan en venda són: son Guitard, Solleric, S’Alcadena (Reserva Natural), Es Rafal... totes elles situades dins l’ENP de Paratge Natural de la Serra de Tramuntana.
És molt repetitiva en el present text del Pla Forestal, la idea de la societat com a deutora dels propietaris forestals (“...D’aquesta forma, el conjunt de propietaris forestals es converteixen en creditors de tota la societat beneficiària que es converteix així en deutora, ja que contreu un deute ecològic amb aquells. És a dir per als propietaris forestals es genera un deute públic encobert, ja que es produeix un aprofitament o benefici col·lectiu per la prestació de serveis ambientals i recreatius gratuïts.) Aquí cal recordar la lluita per la recuperació de molts camins públics que propietaris particulars han apropiat o la tradicional oposició a figures proteccionistes per a les seves terres que poguessin obstaculitzar projectes lucratius però perniciosos per el medi. Igualment cal recordar la tradicional visió legislativa forestal o proteccionista quan a la forest com a bé comú públic, d’interès general, que obliga a la norma independentment de la titularitat de la propietat. Tot i això, aquesta opinió no lleva, ans al contrari, proposa, que la recuperació i rehabilitació de les finques amb conseqüències beneficioses per al medi, paisatge, biodiversitat, prevenció incendis, usos recreatius públics... gaudeixin d’ajudes importants. Si en repetits projectes de rehabilitació de zones turístiques o urbanes, com les de s’Arenal, per exemple, s’hi inverteixen les xifres que coneixem, cal exigir un tractament igual per al que és un dels principals actius turístics i alhora de la pròpia identitat de la terra, el paisatge natural, humà i etnològic.
L’abandonament de la forest. Una vegada i un altra es repeteix aquesta mena de consigna i lligada a la de risc d’incendi. Ja ho vaig dir en el correu anterior, al meu parer és una accepció falsa, interessada. “La quantitat de biomassa forestal acumulada a la forest, a més d’un indicador de falta de gestió, de tractaments i aprofitaments forestals, constitueix un risc afegit d’incendi forestal i, alhora, suposa una ineficiència silvícola, ecològica i energètica de recursos renovables forestals immobilitzats” Em sabria molt de greu haver de recuperar la una animadversió conservacionista tradicional envers l’opinió d’un sector dels enginyers forestals. No són maneres. Els recursos forestals, la biomassa forestal “immobilitzada”, no ho és tal, ben al contrari, tot un procés dinàmic d’incorporació d’aquesta a la terra en forma d’humus és la garantia de pervivència del bosc.
Avui, i en això estem d’acord, el problema són les cabres, per tant caldria valoressin d’una forma pràctica, autentificada, la quantitat de biomassa, sotabosc i arbrat, que aquestes han i estan eliminant. Si per elements meteorològics l’arbrat ha caigut en un indret determinat i aquesta afectació agreuja un risc determinat, de defensa contra els incendis, per exemple, s’hi ha d’actuar. El que no es pot fer és generalitzar d’aquesta manera i parlar d’un bosc sense gestió com abandonat. Les condicions socio-econòmiques del segle XIX d’aprofitaments abusius del bosc amb el carboneig, calç, tala, ramaderia... ni són les mateixes que ara, ni es pot considerar cegament, ingènuament, un tipus de gestió que hagués beneficiat el bosc. Com haver de creure o atendre seriosament aquells que ens diuen “un temps el bosc era net, perquè...”
Tot i això, dit una vegada més, no s’ha de renunciar si és d’interès a un aprofitament proporcionat.
Per altra banda, per la personal experiència pràctica en el sector, consider del tot falsa l’afirmació “Els propietaris forestals es queixen de que la tramitació administrativa sovint implica dificultats burocràtiques que suposen seriosos impediments per efectuar gestions i treballs en finques forestals....” Les facilitats per estimular l’activitat d’aprofitaments forestals i en especial la de recuperacions de cultius són avui per avui un dels objectius principals del departament de Gestió Forestal. Una altra cosa és que aquesta queixa es degui a una manca d’atenció professional a la demanda. Sovint allò que falla no és l’administració, sinó l’empresa que ha de realitzar els treballs d’eixerma, tala, extracció de la fusta etc, que al meu parer haurien de rebre estímuls econòmics proporcionals a la qualitat del treball realitzat.
És cert que existeix una manca de connexió i d’informació entre el món forestal i la societat, on els mitjans de comunicació sovint col·laboren en la confusió en parlar del que no coneixen. És el cas de la mala fama del pi, tractat literalment com a genet de l’apocalipsi, la solució al problema de les cabres o la mateixa concepció i problemàtica del foc, els boscos “bruts” en són un altra en la seva concepció de vegetació espessa, intransitable i perillosa i malauradament no allunyada de la idea que es tramet al present redactat del Pla.
Cabres. Ja en vaig parlar. Només dir que el tractament per a la solució que es dona al Pla (“... s’ha de resoldre d’una manera multidisciplinària entre diversos departaments” com entre germans mal avinguts), al meu parer no encerta en el que ja vaig dir: Es tracta d’un problema polític que s’ha d’encarar amb urgència, com una emergència. Derogació del decret que fa la cabra espècie cinegètica i regular una norma que la declari plaga i espècie ramadera, amb unes condicions i terminis per a la seva eradicació de les zones forestals.
És l’economia, beneit. En bona part, allà on s’envalentona més el redactat del Pla és on tracta el tema de la productivitat, rendibilitat, competitivitat, valor econòmic de la forest, crèdits, subvencions, incentius econòmics i fiscals, atreure inversions, activitat comercial... sovint amb la coa de la sostenibilitat o objectius prioritaris de conservació. Però clar s’ha de justificar posar tal artilleria a punt i per tant, cal que posar l’alarma quan per justificar tal cúmul d’activitats de trets financers, diuen (una vegada més), inexactituds, imprudències o directament dois paternalistes com aquest: “L’acumulació de biomassa forestal immobilitzada suposa un excés de combustible vegetal que impedeix la regeneració del bosc, eleva el risc d’incendi forestal i predisposa a l’atac de plagues i malalties, o a l’afectació per sequeres o altres pertorbacions que dificulten la seva adaptació a previsibles alteracions climàtiques; és a dir, perjudica greument la seva salut, vitalitat i autoprotecció. Per tant, la falta de maneig o gestió forestals, a més de posar en perill la conservació dels boscos, afavoreix els incendis forestals, la qual cosa suposa una evident mostra d’ineficiència silvícola, ecològica, econòmica i energètica: un malbaratament de recursos naturals renovables i una situació insostenible, especialment en un context de crisi econòmica i social com l’actual.” “La gestió forestal sostenible és indispensable per a la persistència dels boscos”.
Ja he parlar de la necessitat de crear i mantenir faixes de defensa d’incendis als costats de camins i carreteres que passen per zones forestals, perímetres forestals amb partions urbanes, recuperacions de cultiu etc. Aquí insisteixen una vegada més en que “...la gestió forestal sostenible dels boscos ha de contrarestar la falta de manteniment de la forest, que està generant models de combustible vegetal d’enorme perill respecte a la propagació i intensitat del fot en un escenari de risc cada vegada més preocupant” “La forest rendible no crema”. Al meu parer, és tal l’interès, la convicció o el que sigui per convèncer de la intervenció al bosc, que ho justifiquen fent por. Aquesta por té per protagonistes principals: la vegetació i el foc. Nosaltres, els humans, en aquest cas tècnics forestals, som els bons de la pel·lícula, els tècnics, els salvadors d’idees preclares. El plantejament em sona com el mateix que diu que l’aigua que corre pels torrents es perd.
El tema econòmic es torna a tractar amb força en altres apartats on a “un manifest dèficit comercial al sector forestal balear(...) amb un superàvit d’existències de fusta i biomassa forestal immobilitzada que requereix el seu urgent aprofitament, ja no només per evitar ser consumida pel foc i la consegüent pèrdua de valor de la forest, si no per obtenir un rendiment econòmic que sufragui el cost del seu manteniment i procuri la seva rendibilitat.” La referència de combustible vegetal i risc d’incendi forestal és continuada.
Quan al tema de les plagues, trop pobre el tractament que aquí s’hi dona. Parlen de la processionària i en el banyarriquer. Ambdós casos no haurien de merèixer més atenció que la de procurar que tot l’ecosistema, tot el bosc en aquest cas, assolís l’estat més favorable perquè per sí mateix i en tempuspropi, solucioni el problema. Desconec el nivell d’efectivitat real en la població de la Thaumatopoea de les trampes de feromona de la processionària com a lluita biològica, en tot cas aquestes s’haurien de col·locar fora de pinars i no dins o al voltant dels mateixos. No s’hauria de fumigar mai mes amb Bacillus ni cap altre agent nociu, no només per manca de resultats, sinó perquè al meu parer afebleix tot l’ecosistema. Per altra banda, la fulla del pi de difícil degradació i incorporació com humus, es converteix en adob verd fàcilment degradable en nutrient una vegada passat per l’intestí de la cuca. No s’haurien de plantar pins en zones urbanes etc.
El banyarriquer ha d’agrair la mala gestió tradicional que hem procurat als nostres boscos amb tales excessives i inadequades, ramaderia intensiva, invasió de les cabres etc. Que han provocat un debilitament de la massa. Sense sotabosc la temperatura puja, el percentatge d’humitat baixa, manca de barreres biològiques al banyarriquer i de diversitat d’espècies depredadores... Al meu parer allò que s’ha de fer al respecte és corregir el que perjudica al bosc com ecosistema: cabres, processos erosius per pistes forestals, tales excessives, intervencionisme i arrogància gestora on no en cal (en conec exemples clars i devastadors).
En canvi es parla poc d’un problema de plaga molt greu: la Paysandichia i el becut, més la papallona que l’escarabat vermell. Quan al Rynchoforus , la palmera canària, ornamental està llesta, desapareixerà del nostre paisatge rural i urbà, al meu parer la datilera i les washingtònies resistiran l’envestida, allò que ens ha de preocupar baix del punt de vista forestal és el garballó al que el becut també ha atacat, encara que de manera molt localitzada.
La Paysandichia en canvi ja comença a fer molt de mal al Chamaerops llocs com La Victòria d’Alcúdia o cala Murta a Formentor, on casualment la cabra també fa matx, potser em titllaran d’obsessiu en el tema de les cabres, no és per menys.
Un problema greu que s’hauria d’haver previst i que s’hauria de reforçar és en l’entrada als ports de material infestat.
Per parlar de qualque cosa guapa, m’agrada la referència que es fa a les repoblacions forestals amb espècies relictes, teix, sorbus, ilex, acer... molt bé, ja era hora.
Viver de Menut, banc de llavors. No sé si se m’ha passat per alt alguna referència al Jardí Botànic de Sóller, però hi hauria de ser.
Manual de bones pràctiques, bé.
Llei agrícola versus Llei forestal. Un punt importantíssim al meu parer és el que ha de tractar la superfície mínima forestal. Tenc por que el Conseller d’Asaja no vulgui afavorir una vegada més el seu ram amb una superfície mínima alta. Al meu parer la superfície mínima forestal d’actuació i competència administrativa forestal hauria de ser mínima, potser cent metres quadrats. A tots els efectes. Entenguem la importància de la nostra estructura territorial de petits bosquetons, bardisses, xaragalls, arbres aïllats... que són refugis importants per la flora i la fauna. La concepció actual que existeix a la societat que tot allò silvestre està protegit, que per tallar un arbre s’ha de demanar permís, convé mantenir-lo. Adequant-lo als paràmetres adequats, sí, però fer el contrari seria tornar molts anys enrere, pràctica que per altra banda exerceix contínuament i alegrament el PP en molts progressos que costaren lluites.
Alerta amb l’afecció sobre allò forestal que pot tenir la Llei Agrícola d'en Company. Em preocupa la menció que el Pla Forestal fa al respecte en el sentit de “... la fragmentació de la propietat forestal privada necessita de l’agrupació de terrenys forestals amb dimensions eficients per a la seva gestió mitjançant noves figures societàries o comunitàries de gestió forestal compartida...” “ ... que requereix arbitrar noves fórmules contractuals de col·laboració entre administració i propietaris forestals que siguin eficaces, rendibles i ambientalment positives.”
Dona la impressió que per aconseguir una “eficiència ecològica i econòmica” cal actuar sobre superfícies importants. Cal recordar que això és Mallorca i és feta de petits bocins.
En general la meva opinió és decebedora pel que fa a la concepció antropològica d’allò que és, o hauria de ser, tan natural i salvatge com un bosc. És una llàstima que no s’adeqüin aquests conceptes perquè contaminen moltes propostes que condicionades en el context que pertoca poden ser bones.
Al meu parer aquesta proposta de Pla Forestal està mancada d’una visió biològica avançada del tema i un excessiu protagonisme dels enginyers forestals i l’obsessió de rendibilitat econòmica del bosc, que el deixa molt desequilibrat i inclinat cap a un futur incert i vulnerable.
Gràcies.
Els fruits del Ficus macrophylla no maduren bé per l'absència a Mallorca de la seva avespeta polinitzadora específica, Pleistodontes froggatti Mayr.
L'arbre de la bella ombra és dioic, amb exemplars mascles i exemplars femelles. Ambdós sexes produeixen inflorescències en forma de raïm. Els ovaris de les flors dels exemplars femenins maduren un fruits lobulats exageradament dolços i a la vegada bastant àcids amb una llavoreta dura dins cada lòbul. Les substàncies àcides que enrevolten les llavoretes són molt laxants, amb la intenció de provocar diarrea a les aus que s'alimenten d'elles i aconseguir així que defequin moltes vegades dispersant les llavors enfora de sa mare. 
En aquesta plaça que dona inici al Passeig de Sagrera hi podem veure les dues palmeres més conreades a Mallorca: una canaria, la més baixa, de soca gruixada i amb la capçada més atapeïda, l'arecàcia Phoenix canariensis, i una originària dels països del Mediterrani oriental, que fa uns quants milers d'anys ja embellia els mítics Jardins Penjants de Babilònia, la també arecàcia Phoenix dactylifera, més alta, de soca més prima i amb la capçada més clara, que produeix els deliciosos dàtils.
Just a damunt l'acera hi trobam aquesta altra figuera, Ficus elastica, nadiva de la India, Sumatra i Java, anomenada Arbre del Cautxú, per la saba plàstica que brolla de les ferides de la seva escorça.
El grup escoltant les explicacions den Salvador i en Pere davall la capçada d'una monumental Lagunaria patersonii, un arbre endèmic de l'Illa de Norfolk, l'Illa de Lord Howe i la costa de Queensland d'Austràlia. 
Soca de la Lagunaria patersonii, un dels arbres més emblemàtics del Passeig de Sagrera de la badía de Palma.
Branca amb el detall de les fulles d'un color verd grisenc per l'anvers i blanquinós pel revers. 
Bellíssimes flors de Lagunaria patersonii amb l'estructura típica de les Malvaceae.
Els fruits són càpsules amb tres valves que en madurar s'obrin per a alliberar les llavors.
La Lagunaria patersonii reb el nom d'Arbre Pica-pica per les finíssimes fibres dures i punxants com agulles que enrevolten les llavors dins el fruit. Sens dubte són una estratègia molt efectiva de l'arbre, optimitzada durant milions d'anys d'evolució, per a evitar que els seus fills, les llavors, siguin menjats pels herbívors. Tal vegada foren els dinosaures les seves primeres víctimes i pel que es veu l'estratègia d'omplir-los la boca d'agulles li va donar bon resultat. Ells s'estingiren i l'arbre Pica-Pica encara habita la Terra.
Detall de les espinetes.
L'arbust rodonenc de la dreta és un Pittosporum tobira del Japó, l'arbre cònic que el segueix és un xiprer comú, Cupressus sempervirens i a l'esquerra al fons es poden distingir dos pins de Norfolk superposats de nom científic Araucaria heterophylla.
Per sort l'escarabat becut vermell prefereix el fassers canaris i de moment les esponeroses palmeres datileres centenàries del Passeig de Sagrera, situat a escassos metres del mar, s'estant salvant del seu atac letal.
.jpg)
Entrades
