Els soldats van envair els camps d’oliveres

Pòrtic

Com altres vegades en aquestes dates m'ha fet il·lusió escriure quatre versos que parlin dels arbres i de les persones.
Enguany hi trobarem el drama escandalosament cruel que el sionisme està exercint sobre Palestina. Crec que des de casa nostra l'únic que no podem fer és deixar de parlar d'aquest GENOCIDI com si tot ja estigués resolt o com si mai, en el fons, no hagués passat res.

L'olivera, potser l'arbre més amarat de Mediterrània, és tot un símbol viu que ens uneix i que ens hauria de fer pensar què fem cadascú de nosaltres per a que tota la barbàrie que està passat no gaire lluny de casa no caigui en l'oblit d'aquí a quatre dies.  Perquè l'anihilament de Palestina, des de la total impunitat d'Israel sota el mecenatge dels Estats Units, és en certa manera l'anihilament de tota la democràcia occidental tal i com l'havíem entès fins ara.

BON NADAL..i un fraternal record per a tots els que no ho estan passant gens bé.

Franc Guinart i Palet
2025

Les oliveres de Cisjordània

I els soldats van envair els camps plens d’oliveres
per a, deliberadament, calar-hi foc, una darrere l’altra,
davant la trista i indefensa mirada d’alguns palestins,
que al mateix temps sabien que calia guardar distància.

Un grupet, el dels joves, va atansar-se a protestar
havent d’escapar-se corrents fent ziga-zagues
per a fugir del sobtat bram dels fusells d’atac,
proveïts de gallets sensibles a l’odi i al menyspreu.

Els uniformats israelians esclataven en rialles
davant la terrible por provocada als agricultors,
així mateix es felicitaven els uns als altres
per aquella fina punteria que la sang havia fet vessar.

Així ho explicava un periodista que es deia Jesús
 i que feia mesos que s’arriscava més del compte
perquè no volia que la veritat quedés amagada 
rere les censures que protegeixen als de sempre.  

Segur que li deurien fer un noble i sentit homenatge
quan va caure abatut, diuen, per una bala perduda,
el millor de tots, però, seria no desviar mai més la mirada
quan la crueltat i la injustícia volen creuar el nostre pas.

Franc Guinart i Palet

2025

~

De l'ullastre a l'olivera

 “Tota olivera té set mil anys”

Rafael Fontán Barreiro (Foto: Dani Duch)

Rafael Fontán Barreiro,:
Tinc 73 anys. Vaig néixer a Quintanar de la Orden (Toledo) i visc a Càceres . Estic casat amb la poeta Ada Salas. Tinc tres fills (de 41 a 26 anys) i dos nets (3 i 6 anys). Política? Justícia social, amor i respecte. Creences? Crec en la humanitat . Canto Bach i toco música celta. 

‘La almazara de Catón’

“Cartago ha de ser des­truïda”, clamava Cató. I el 146 a.C. Roma va destruir Cartago... però no els seus llibres: van ser traduïts al llatí, i en particular els manuals d’agricultura de l’olivera, en la qual destacaven molt els cartaginesos, com a bons fills dels fenicis. Roma va fer de l’olivera de la Bètica –sobretot– la seva indústria més puixant, a cavall dels segles I i II d.C., amb els emperadors Antonins (“la millor època de la història de la humanitat!”, segons el parer de Gibbon, el gran historiador), que tants monuments ens ha llegat, erigits sobre l’or de l’olivera. Fins i tot revenien l’oli que havien fet servir els atletes i gladiadors, una vegada aplicat i raspat de la seva prestigiosa pell. Ho explica tot Rafael Fontán al llibre La almazara de Catón. Olivos y aceite en Grecia y Roma (Godall).

Des de quan hi ha oliveres?
Fa cinc milions d’anys, a la Mediterrània va aparèixer l’ullastre.

Què és l’ullastre?
Una planta: olivera silvestre.

I vam domesticar la planteta?
Fa 8.000 anys, després de seleccions successives i empelts.

On?
A Palestina.

I com va arribar l’olivera aquí?
Els fenicis! La van portar a Egipte, Jònia, Creta, l’Egeu, el nord d’ Àfrica, les penínsules Itàlica i Ibèrica: portaven plançons a Tartessos... a canvi d’estany.

Quan?
Uns 900 anys abans de Crist.

Tenim oliveres fa gairebé 3.000 anys?
Com l’alfabet i les cases quadrades.

I les oliveres es van adaptar bé aquí?
De Huelva a Extremadura i pel llevant iber, de l’estret de Gibraltar al Pirineu.

I fins avui.
El més curiós és que si plantes un pinyol d’oliva... no sortirà una olivera. En sortirà un ullastre! La llavor torna a l’origen, a l’avi, la planta silvestre ancestral.

Llavors, què fem?
Plantar vares d’olivera, de la varietat que sigui, filles d’empelts mil·lenaris... i llavors sí que creix una olivera!

Cada olivera surt d’una altra olivera.
Ja ho veu, per això dic que qualsevol olivera té 7.000 anys! Simbolitza l’esperança de vida eterna. La plantes sabent que els seus fruits els veuran els teus fills o nets.

En visito una de dos mil anys, Lo Parot...
N’hi ha moltes a Espanya de 800 anys...

Què van aportar els ibers a l’olivera?
Un ús local i familiar d’olives i oli. Arriben els romans i la producció s’industrialitza.

Fins a quin extrem?
L’oliva de la Bètica es va premsar en trulls i l’oli es va exportar a Roma en àmfores de 30 litres, per mar.

Què és un trull?
Un edifici amb habitacles per emmagatzemar olives i l’oli obtingut després de premsar-les en una premsa.

Va ser l’aportació de Roma?
Els romans, militars, assolaven la terra per alimentar els seus milers de soldats. Després necessitaven tècnics agrícoles, per emergència nacional.

Tècnics agrícoles?
Les millors ments de Roma van escriure minuciosos tractats de cultiu del camp, és a dir, d’“agricultura”.

Quines ments?
Catul, Columel·la (de Cadis), Varró, Pal·ladi, Plini... detallen als seus tractats el correcte cultiu de l’olivera.

Per exemple?
La terra ha de ser porosa, no argilenca. La distància entre oliveres haurà de ser de nou metres. És millor no podar-les gaire...

Ah, no?
Els oliverars antics eren boscos ombrívols. Si es poden avui és per afavorir el volum de producció d’oliva.

Què en sabien els romans?
L’olivera demana un clima suau, una mitjana superior a 3ºC. Un fred de 10ºC la mata. Prefereix cotes inferiors als 300 metres i no allunyar-se més de 60 quilòmetres de la costa. Avui això ha evolucionat.

L’oli exportat des de la Bètica, fins a on anava?
A la cort imperial de Roma, als rics. I per a les termes i gimnasos. Arribaven àmfores al port de Roma, la runa de les quals va generar la muntanya Testaccio: 30 metres d’ alçària.

Què feien els romans amb l’oli?
Després de fer exercici, l’untaven a la pell, que després raspaven amb l’ estrígil, una espècie de cullera.

No era per cuinar?
Vostè i jo som aquí perquè els nostres avantpassats van menjar pa i olives. Els mediterranis hem menjat tres grans: oliva, blat (pa) i raïm (vi).

Quin ús majoritari donaven a l’oli?
El primer oli, el d’oliva verda, era el més valuós: per a perfums i liniments, higiene, cura corporal. La segona collita, per a la cuina. La tercera collita, per alimentar llums d’oli...

I els grecs, abans, havien fet el mateix?
Atenes ho és per Atenea, la deessa: va fer brollar l’olivera al turó del Partenó, on es multava qui danyés aquelles oliveres. El seu oli era un premi per als atletes.

Bravo pels grecs.
Atenes crea el teatre i la democràcia... gràcies a la riquesa de la seva terrisseria, necessària per transportar vi... i oli!

Una olivera: un bon emblema per a un demòcrata, doncs.
Malgrat que Cató, primer literat llatí, es va oposar que Roma sortís fora de la península Itàlica, la seva paraula per dir ‘bon romà’ era “agricultor”.

Víctor-M. Amela
· Article publicat a "La Contra" de La Vanguardia el 08/11/2025