Espècies invasores a les muntanyes de Mallorca
Fa molts d’anys, el 1977
concretament, vàrem mantenir una certa polèmica mitjançant “cartes al director”
(que m’estim més no transcriure) amb un pseudònim que signava “Llamas” i el meu
amic i jo amb el nostre nom complet. La cosa anava sobre les llavores, famoses
i odiades “alimañas”, mamífers depredadors de fauna salvatge i entesos com a
competidors dels caçadors.
Nosaltres defensàvem el mart, la
geneta i el mostel com a elements propis i necessaris de l’ecosistema salvatge
de les muntanyes de Mallorca. Ja he dit que m’estim més no transcriure ni
l’opinió de l’un, ni dels altres, per vergonya pròpia i aliena (aleshores per
posar al cas tot, ho escrivírem en castellà, a mi que vaig aprovar batxillerat
i cou, mai se’m va permetre fer-ho amb la meva llengua, i molt menys poder
accedir a estudiar-la) i a més tampoc ara defensaria els meus arguments
d’aleshores.
Com a fil del que estic
explicant, més o menys deu anys després d’aquesta polèmica, caminant pel bell
terme de Sant Llorenç des Cardessar, vaig topar amb una esponerosa figuera amb
figura que representava l’antònim del que podria ser un arbre de Nadal
engalanat. De les seves branques sense fulles hi penjaven literalment, pel coll
o la panxa, moixos, marts, genetes, òlibes, eriçons...
Arrel de la impressió que em
causà aquella troballa, vaig escriure un article (que m’agradaria un dia poder
recuperar) a la revista El Mirall. Com que vaig dur a terme una certa
investigació d’aquells fets, amb testimonis (que ara sí l’opinió dels quals no
vull transcriure per no ferir ben de veres sensibilitats) que em varen dur a
creure i pensar que tal nivell d’ignorància i crueltat només es podien entendre
amb el franquisme de teló de fons, de fons molt fondo i molt negre.
Sigui com sigui, el mart, la
geneta, el mostel, les serps d’aigua i garriga... són animals que avui qui té
la sort d’observar-los, viu una impressió amb una emoció particular, gairebé
màgica. Al menys a mi encara ara em passa. Però aquestes espècies en concret
que pensam pròpies de la nostra fauna autòctona, en realitat no ho són. Foren,
són, invasores.
Encara que em manquin dades de
l’historiador que no som, puc calcular que com a molt deu fer entre dos i tres
mil anys que varen arribar gràcies a l’ocupació, invasió, humana de l’illa.
També les cabres o els moixos.
I encara que tampoc sigui biòleg,
puc creure i pensar i pensar i creure que aquest temps, tempus, en
termes biològics no són res, amb més raó si parlam d’unes illes de les
dimensions de les nostres.
Espècies endèmiques com el Myotragus
o una mena de rata cellarda endèmica, varen sucumbir a l’arribada de l’Homo
sapiens i les espècies que l’acompanyaven. Les serps encara ara posen en
escac als ferrerets, Alytes muletensis.
A Eivissa, com a altres illes del
nostre arxipèlag, hi viu encara, una sargantana endèmica Podarcis pityusensis , aquesta però amb
immediat perill d’extinció a causa de l’arribada de noves espècies de serps.
Altres invasores famoses recents són la Paysandichia archon, una bella
papallona que afecta el garballó (única palmera nadiua europea) o la Cydalima
perspectalis al boix (Buxus baleàrica). Sense anomenar-ne d’altres,
també de flora. Val a dir que no s’ha de subestimar la resistència o
resiliència que arriba a mostrar el propi ecosistema per neutralitzar les
conseqüències d’aquesta invasió.
Hi ha espècies invasores com la
cabra fora de control ramader que, a pesar dels seus efectes devastadors,
gaudeixen d’una benvolença per part de caçadors i clientelisme endèmic del Consell
de Mallorca o directament un “negacionisme” del mal per part d’autoritats
polítiques i científiques responsables directes de la seva plàcida existència i
presència invasora a les nostres muntanyes.
Fa poc un jove definia per
twitter l’alzinar de Mallorca com un desert, li vaig comentar que això era
perquè només havia conegut alzinars poblats de cabres. Ja he comentat en altres
articles que durant el segle passat, l’abandonament de la pagesia i pastors de
muntanya provocaren un descontrol i augment demogràfic de la seva població. Puc
posar messions que de sa Dragonera a Formentor ningú pot fer un ram de cirerer
de betlem (Ruscus aculeatus) a no ser que el trobi confinat del barram de les
cabres, i això tan val per aquesta espècie com per altres com les mateixes
alzines, arboceres, siguin de tanyada o de llavors de menys de vint i cinc
anys. El que cal és deixar de negar, no voler veure o afavorir el problema i
encarar-lo com el que és: un problema d’una espècie invasora de procedència domèstica
i ramadera descontrolada com mai abans en la història antropològica de les
Illes Balears i Pitiüses.
La il·lustració, de n’Aina Bonner, és del
llibre ben recomanable de tornar editar i llegir, “Els mamífers de les Balears”
de Josep Antoni Alcover. Ed. Moll. Palma 1979.
Joan Vicenç Lillo Colomar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada