dimarts, 13 d’agost de 2019

La muntanya cremada

De la fragilitat que uneix
inextricablement l’home i la natura

Avui fa una setmana de l’inici de l’incendi de Capellades. Aquest va generar-se el passat dimecres 24 de juliol arran d’un cotxe que va incendiar-se quan circulava per la C-15 al seu pas per Capellades. Moltíssima gent va quedar-se hores i hores a la Ronda del Capelló badant, plena d’impotència, mentre les flames anaven avançant muntanya amunt. Quan al cap de dos dies, extingit el foc i esventat el fum, es va poder veure l’abast del desastre, vaig adonar-me, ple de tristesa, de les ferides que patia la muntanya de Miramar. Això va dur-me a reflexionar sobre com donem per fet la immutabilitat del paisatge: els mateixos arbres, de la mateixa mida i forma, ocupant el mateix lloc, com taques dins d’un paisatge. No cal dir, però, que qualsevol ser viu que forma part de la natura està sotmès a l’agressió dels elements. Aquesta fragilitat és la que uneix inextricablement l’home i la natura. La vida que es va desenvolupant fins que inevitablement arriba el moment de la mort.

De la mateixa manera que es fa ressò de la mort de personatges cèlebres mentre la gent del carrer fa el traspàs de manera quieta i només amb el dol dels amics i familiars, també els arbres monumentals gaudeixen d’una certa rellevància mediàtica ben al contrari de la resta que no poden exhibir cap tret espectacular. És per això que en aquest escrit, sense dubte una mica trist, vull dedicar-lo a tots els pins de la muntanya de Miramar que de manera anònima l’han vestida i l’han fet bonica per a gaudi visual del poble de Capellades, pins que el seu esperit verd ara ja no hi és.

I seria injust si m’oblidés de felicitar el cos de bombers de Capellades i la inestimable ajuda dels setze helicòpters dels bombers de la Generalitat que van treballar de manera incansable durant dos dies per controlar amb la major rapidesa possible l’avenç d’unes flames que enlloc de cinquanta sis hectàrees podrien haver-ne cremat més de dues mil. Gràcies a Déu no teníem el triple 30; vull dir les condicions fatídiques perfectes que fan propagar un incendi convertint-lo sovint en devastador. Estàvem molt propers al 30% d’humitat relativa, superàvem els 30ºC, però el vent lluny de tenir la velocitat dels 30Km/h semblava gairebé absent,... a diferencia de la mala feina que va fer a l’incendi de Ribera d’Ebre.
Franc Guinart i Palet
1-08-2019


Anònims

I vàreu néixer els uns entre els altres,
sense cap afany de destacar,
assumint que la unió és també grandesa;

i vàreu créixer els uns entre els altres,
sense establir competències absurdes
entre unes alçades o unes gruixàries;

i vàreu regalar tots al mateix temps
la vostra presència silenciosa,
la vostra bellesa generosa,
la vostra serenor immanent
al poble de Capellades,
que des del balcó del Capelló,
contempla la muntanya de Miramar;

i vàreu morir els uns entre els altres,
engolits cruelment per les flames,
sense tenir opció, sense poder escapar.

Franc Guinart i Palet
1-08-2019

~