Sa pomera de Sant Joan den Rafel Mas i sa mare

Es ritual quasi litúrgic de sembrar un arbre

Es jardí Mundani ja no és tot meu. Una pomera i es trocet de terra que l´enrevolta avui a les dotze des migdia han passat a ser propietat den Rafel i sa mare. No ha fet falta fer cap escritura. Ha estat un intercanvi, una espècie de negoci a l´antiga. Ells han aportat sa pomera i en Rafel ha fet sa feina de sembrar-la. Per part meva jo hi he posat sa terra bona d´hort vell plena de cucs de terra i s´aigua de regar-la. Ses pomes seran a mitges, sa primera, però, se la menjarà n´Antònia, sa mare den Rafel. S´ho mereix per sa panada, es robiol i es crespells tan bons que m´ha regalat.

Un cuc de terra disforjo o més ben dit, un mig cuc de terra, ja que en Rafel l´ha xapat per la meitat quan cavava per a fer es clot. S´altre mig s´ha pogut aficar dins una de ses seves galeries i en pocs dies, tan una meitat com s´altra hauràn curat sa ferida i es convertiran en dos cucs. Aquests animalons tenen una capacitat de regeneració increible. Si en xapes un en quatre parts, cadascuna d´elles es transformarà en un nou individu complet, amb boca i anus.

 En Rafel no se´n podia avenir. Com més cavava més cucs trobava i cada vegada eren més grossos. "Mirau quin cucot, pareix una serp", ha exclamat. Els hem anat posant dins es cossiol de sa pomera per a tornar-los aficar després dins es clot. Jo els he explicat que fa 23 anys, quan vaig comprar s´hort, pràcticament no hi havia cucs de terra, ja que aquesta estava tan enverinada amb adobs i pesticides que era com a morta. Ara si jo seguís sa nova filosofia alimentària d´aprofitar tot lo que és comestible, només hauria de cavar un poc i aviat tendria "carn" abastament per a dinar i sopar. Es cucs de terra fan sang per sa ferida, tenen es mateix valor nutritiu que un bistec de vedella o una costella de xot o una tallada de llom de porc. A un documental vaig veure com els preparaven. Era com fer budells nets. Amb sos dits els munyien i els feien fer tota sa terra. Després els rentaven ben nets amb aigua, els eixugaven i els fregien dins una pella amb oli bullent. Quedaven cruixents com si fossin patates fregides tallades en forma de fideus.

Avui ha fet un dia d´estiu, però si hagués fet fred en Rafel no n´hagués tengut gens. Mirau quina cara més vermella i no és de vergonya. N´Antònia, sa mare, no perdia cap detall. Es clot ha estat mal de fer perque abans ha hagut d´arrabassar un guaiaver de Puerto Rico, Psidum friedrichsthalianum, que malvivia malaltís i mig sec, incapaç d´adaptar-se a sa terra calcària de Mallorca. Darrera en Rafel es pot veure una Tetraclinis articulata endèmica de Múrcia.

Una vegada es clot fet, per a afegir un poc de llecó a sa terra, en Rafel hi ha tirat mitja cossiolada de terra vegetal.

Després hem treta sa pomera de Sant Joan de dins es cossiol i en Rafel l´ha aficada dins es clot amb ses branques orientades cap a migjorn, cap a on li arriba s´energia des sol que la farà creixer sana i vigorosa. Tot seguit hi ha tirada s´altra mitja cossiolada de terra vegetal tot voltant es pa de terra i arrels. Aquesta casta de pomera de Sant Joan és molt antiga. S´exemplar que hem sembrat és palmessà, però sa mare era des poble de Maria de la Salut. En Rafel i n´Antònia m´han explicat sa seva història i també que fa unes pomes petites i blanques, un poc àcides.

Abans d´acabar d´omplir es clot en Rafel hi ha repartit es cucs de terra que havia guardat. 

N´Antònia també n´hi ha tirat un de ben gros.

 Ja només faltava acostar tota sa terra i pitjar-la amb sos peus tot voltant sa pomera. Una feina impecable. Enhorabona, Rafel! Ets un bon sembrador d´arbres. Com diuen es francesos: "Chapeau!"

 I per a acabar una bona regadorada d´aigua netíssima i plena de minerals d´una font de sa Serra de Tramuntana.

I per a que no diguessin que jo no havia fet res més que mirar, li he tirades ses darreres gotes que quedaven dins sa regadora.

Ja només faltava dir ses paraules màgiques que com una oració litúrgica em va ensenyar es meu padrí patern:

 "Pomera, Jo t´afic i Déu t´aferr".