dissabte, 4 de maig del 2013

La formiga que va pujar a un arbre

Los encuentros de un caracol aventurero
Les trobades d'un caragol aventurer


Hay dulzura infantil                        Hi ha una dolçor infantil
en la mañana quieta.                      en el matí plàcid
Los árboles extienden                     Els arbres extenen
sus brazos a la tierra.                     els seus braços a la terra
Un vaho tembloroso                       Un baf tremolós
cubre las sementeras,                     cobreix els sementers,
y las arañas tienden                        i les aranyes estenen
sus caminos de seda                        els seus camins de seda
-rayas al cristal limpio                     -ratlles al vidre net
del aire-.                                       de l’aire-.
En la alameda                                 A l’albera
un manantial recita                         un ullal recita
su canto entre las hierbas.               el seu cant entre les herbes.
Y el caracol, pacífico                      I el caracol, pacífic
burgués de la vereda,                     burgès del caminoi
ignorado y humilde,                       ignorat i humil,
el paisaje contempla.                     el paisatge contempla.
La divina quietud                           La divina quietud
de la Naturaleza                            de la Natura
le dio valor y fe,                           li donà valor i fe,
y olvidando las penas                     i oblidant les penes
de su hogar, deseó                        de la seva llar, desitjà
ver el fin de la senda.                   veure el final del tirany.

Echó a andar e internose               Començà a caminar i s’aficà
en un bosque de yedras                 en un bosc d’heures
y de ortigas. En medio                  i d’ortigues. Al mig
había dos ranas viejas                   hi havia dues granotes velles
que tomaban el sol,                      que prenien el sol
aburridas y enfermas.                   avorrides i malaltes.

"Esos cantos modernos                  “Aqueixos cants moderns
-murmuraba una de ellas-              -remugava una d’elles-
son inútiles". "Todos,                     són inútils”. “Tots,
amiga -le contesta                        amic –li contesta
la otra rana, que estaba                 l’altra granota, que estava
herida y casi ciega-.                     ferida i quasi cega-.
Cuando joven creía                       Quan de jove creia
que si al fin Dios oyera                 que si a la fi Déu escoltés
nuestro canto, tendría                  el nostre cant, tendria
compasión. Y mi ciencia,              compassió. I la meva ciència,
pues ya he vivido mucho,             doncs ja he viscut molt,
hace que no lo crea.                     fa que no ho cregui.
Yo ya no canto más..."                  “Jo ja no cant més…”

Las dos ranas se quejan                 I les dues granotes es queixen
pidiendo una limosna                    demanant almoïna
a una ranita nueva                        a una granoteta jove
que pasa presumida                      que passa botiflera
apartando las hierbas.                  edecantant les herbes

Ante el bosque sombrío                Front al bosc obagós
el caracol se aterra.                     el caragol s’espaordeix
Quiere gritar. No puede.               Vol giscar. No pot.
Las ranas se le acercan.                Les granotes se li acosten

"¿Es una mariposa?",                      "És una papallona?”
dice la casi ciega.                        diu la quasi cega.
"Tiene dos cuernecitos                  “Té dos banyons
-la otra rana contesta-.                 -l’altra granota contesta-.
Es el caracol. ¿Vienes,                  Es el caracol. Vens,
caracol, de otras tierras?"             caragol d’altres terres?”


"Vengo de mi casa y quiero           “Venc de ma casa i vull
volverme muy pronto a ella".        Tornar-me’n hi prest
"Es un bicho muy cobarde             “Es un animaló molt covard
-exclama la rana ciega-.                -exclama la granota cega-.
¿No cantas nunca?" "No canto",       No cantes mai? “No canto”,
dice el caracol. "¿Ni rezas?"           diu el caragol. “Ni reses?”
"Tampoco: nunca aprendí".            "Tampoc: mai en vais apendre”.
"¿Ni crees en la vida eterna?"         “Ni creus en la vida eterna?”
"¿Qué es eso?”                             “Què és això?”
"Pues vivir siempre                      “Doncs viure per sempre
en el agua más serena,                 en l’aigua més serena,
junto a una tierra florida              vora una terra florida
que a un rico manjar sustenta". que a una manja exquisida sustenta".

"Cuando niño a mí me dijo           “Quan de nin a mi em digué
un día mi pobre abuela                 un dia la meva pobre àvia
que al morirme yo me iría            que en morir-me jo me n’aniria
sobre las hojas más tiernas           sobre les fulles més tendres
de los árboles más altos".              dels arbres més alts”.

"Una hereje era tu abuela.            “Una heretge era la teva àvia.
La verdad te la decimos               La veritat te la diem
nosotras. Creerás en ella",            nosaltres. Creuràs en ella”,
dicen las ranas furiosas.                diuen les granotes furioses.

"¿Por qué quise ver la senda?         “Perquè vais voler veure el tirany?
-gime el caracol-. Sí creo             -gemega el caragol- Si crec
por siempre en la vida eterna       per sempre en la vida eterna
que predicáis..."                          que predicau…”
Las ranas,                                    Les granotes,
muy pensativas, se alejan.            molt pensatives, s’allunyen.
y el caracol, asustado,                  i el caracol, esverat,
se va perdiendo en la selva.         es va perdent en la selva.


Las dos ranas mendigas                 Les dues granotes captaires
como esfinges se quedan.             com esfinxs es queden.
Una de ellas pregunta:                  Una d’elles demana:
"¿Crees tú en la vida eterna?"        “Creus tu en la vida eterna?”
"Yo no", dice muy triste                “Jo no”, diu molt trista
la rana herida y ciega.                  la granota ferida i cega.
"¿Por qué hemos dicho, entonces,   “Perquè hem dit, llavors,
al caracol que crea?"                    al caragol que cregui?”
"Por qué... No sé por qué             “Perquè…No sé perquè
-dice la rana ciega-.                     -diu la granota cega-.
Me lleno de emoción                    M’omplo d’emoció
al sentir la firmeza                      en sentir la fermesa
con que llaman mis hijos               amb que criden els meus fills
a Dios desde la acequia..."            a Déu des de la síquia…”

El pobre caracol                          El pobre caragol
vuelve atrás. Ya en la senda          torna enrere. Ja al tirany
un silencio ondulado                     un silenci onat
mana de la alameda.                    mana de l’albera.
Con un grupo de hormigas            Amb un grup de formigues
encarnadas se encuentra.              roges es troba.
Van muy alborotadas,                   Van molt esvalotades,
arrastrando tras ellas                    arrossegant rere d’elles
a otra hormiga que tiene              a una altra formiga que te
tronchadas las antenas.                 trencades les antenes.
El caracol exclama:                      El caragol exclama:
"Hormiguitas, paciencia.               “Formiguetes, paciència.
¿Por qué así maltratáis                  Perquè així maltracteu
a vuestra compañera?                   a la vostra companya?
Contadme lo que ha hecho.          Contau-me el que ha fet.
Yo juzgaré en conciencia.             I jo jutjaré en consciència.
Cuéntalo tú, hormiguita".              Conta-ho tu, formigueta”.


La hormiga, medio muerta,          La formiga, mig morta,
dice muy tristemente                   diu molt tristament
"Yo he visto las estrellas."             “Jo he vist les estrelles.”

"¿Qué son las estrellas?", dicen       “Què són les estrelles?”, diuen
las hormigas inquietas.                 les formigues inquietes.
Y el caracol pregunta                    I el caragol pregunta
pensativo: "¿Estrellas?"                  pensatiu: “Estrelles?”
"Sí -repite la hormiga-,                “Si –repeteix la formiga-,
he visto las estrellas,                   he vist les estrelles,
subí al árbol más alto                   vais pujar a l’arbre més alt
que tiene la alameda                   que té l’albera
y vi miles de ojos                        i vais veure mils d’ulls
dentro de mis tinieblas".              dins de les meves tenebres”.
El caracol pregunta:                     El caragol pregunta:
"¿Pero qué son las estrellas?"          “Però què són les estrelles?”
"Son luces que llevamos                “Són llums que duim
sobre nuestra cabeza".                  sobre el nostre cap”.
"Nosotras no las vemos",               “Nosaltres no les veiem”,
las hormigas comentan.                les formigues comenten.
Y el caracol: "Mi vista                   I el caragol: “La meva vista
sólo alcanza a las hierbas."            tan sols abasta les herbes.”

Las hormigas exclaman                 Les formigues exclamen
moviendo sus antenas:                 movent les seves antenes:
"Te mataremos; eres                    “Te matarem, ets
perezosa y perversa.                   mandrosa i perversa.
El trabajo es tu ley."                     El treball és la teva llei.”

"Yo he visto a las estrellas",           "Jo he vist les estrelles”,
dice la hormiga herida.                diu la formiga ferida.
Y el caracol sentencia:                 I el caracol sentencia:
"Dejadla que se vaya.                  “Deixau-la que se’n vagi,
seguid vuestras faenas.                seguiu les postres feines.
Es fácil que muy pronto                És fàcil que molt prest
ya rendida se muera".                  ja rendida es mori”.

Por el aire dulzón                         Per l’aire dolcenc
ha cruzado una abeja.                  ha atravessat una abella.
La hormiga, agonizando,              La formiga, agonitzant,
huele la tarde inmensa,                olora l’horabaixa inmensa,
y dice: "Es la que viene                i diu: “És la que ve
a llevarme a una estrella".             a dur-me a una estrella”.

Las demás hormiguitas                 Les demés formiguetes
huyen al verla muerta.                 fugen en veure-la morta.


El caracol suspira                         El caragol sospira
y aturdido se aleja                       i atordit s’allunya
lleno de confusión                        ple de confusió
por lo eterno. "La senda               per l’etern. “El tirany
no tiene fin -exclama-.                 no te fi –exclama-.
Acaso a las estrellas                      Per ventura a les estrelles
se llegue por aquí.                       s’arribi per aquí.
Pero mi gran torpeza                    Però la meva gran torpor
me impedirá llegar.                     m’impediria arribar
No hay que pensar en ellas".         No s’ha de pensar en elles”.

Todo estaba brumoso                    Tot estava bromós
de sol débil y niebla.                   de sol dèbil i boira.
Campanarios lejanos                    Campanars llunyans
llaman gente a la iglesia,              criden a la gent a l’esglèsia,
y el caracol, pacífico                   i el caragol, pacífic
burgués de la vereda,                  burgès del caminoi,
aturdido e inquieto,                    atordit i inquiet,
el paisaje contempla.                  el paisatge contempla.

                     
Federico García Lorca

Pintura i escultura: Albert Carrasco Ferrer
Fotos: Gemma Carrasco i Rafel Mas

2 comentaris:

Juan Bibiloni ha dit...

Preciós poema, Rafel. Les pintures i escultures són fantàstiques. M´ha costat un poc llegir-lo. Convé que canviis el color del text per a que resalti més damunt el verd. Una abraçada.

Margarida ha dit...

Un poema preciós, com diu en J. Bibiloni! Jo tampoc he pogut llegir un tros del poema perquè la lletra groga queda diluïda amb el fons.
La pintura m'ha encantat. Té uns colors i una composició molt macos.
Salutacions