Ametllers mallorquins de Tàrbena

Un trosset de Mallorca empeltat a València

(Escric aquest article en mallorquí en homenatge an es tarbeners que amb tant d'orgull conserven ses seves arrels mallorquines)

Ametllers, garrovers, oliveres, figueres, pins blancs, talment com si em trobàs a Mallorca. No me'n podia avenir. Aquell dia de principis de maig brillava un sol radiant que cremava es cul a ses llebres. Al cel no hi havia cap nigul i sa nitidesa i intensitat de sa seva blavor era espectacular. Regnava un silenci total, quasi màgic, només trencat pes cant de qualque mel.lerot que, amb sa sang bullint dins ses seves venes per sa pujada de testosterona primaveral, proclamava altiu i orgullós an es quatre vents que ell era l'amo d'un trosset de Tàrbena.

Ja sé que sa majoria de tarbeners són originaris de Santa Margalida, però vegent aquesta bellíssima falda de muntanya tota marjada no vaig poder evitar pensar en ses marjades de Banyalbufar, Deià, Sóller, Fornalutx, Bunyola, Alaró, Escorca,... Sa foto no fa justícia a aquesta vessant plena de vida. Vos assegur que vista en directe és un espectacle grandiós, inoblidable. Es meu cor va bategar fort dins es meu pit davant aquella visió meravellosa i dins es meu cervell un bon grapat de neurones varen gravar de forma indeleble aquella immensitat esplendorosa perquè mai la pugui oblidar.

Fins i tot figueres de moro hi ha sembrades aquí i allà. Es margalidans que repoblaren aquestes muntanyes i valls sabien que ses figues de moro són una menjúa excel.lent per engreixar es porcs. I ara que parl de porcs, una tarbenera em va dir que ells no fan ensaïmades perquè l'any 1610 es mallorquins encara no en feien, ja que aquest pastís és d'origen francès i només fa un parell de segles que es fa a Mallorca. Em vaig sentir un poc envergonyit d'aquesta lliçó d'història culinària que jo, que em consider un mallorquí de socarrel, no coneixia. Sempre recordaré sa cara de satisfacció d'aquella tarbenera vegent sa meva cara de sorpresa. Vos assegur que ses meves neurones varen tenir feina a Tàrbena. Un parell d'elles mai oblidaran que ses ensaïmades mallorquines són franceses.

A sa plaça de Tàrbena hi ha aquesta làpida en homenatge an es repobladors mallorquins.

Com a mallorquí ses paraules escrites en aquesta làpida em varen emocionar. Vos recoman engrandir sa foto amb un doble clic per poder-les llegir amb comoditat.

A tots es creuers de carretera hi ha cartells i senyalitzacions amb s'article mallorquí.

Només fa quatrecents anys que es darrers moros fóren expulsats de sa comarca de Marina Baixa, expulsió que va suposar es despoblament quasi total d'aquestes terres. Aquest fet va obligar a na Catalina de Montcada i Bou, Baronessa de Tàrbena, a fer una crida perquè venguessin repobladors de Ses Illes a canvi de terres i imposts molt baixos.

Nombrosos llocs tarbeners tenen noms amb s'article mallorquí.

Ses marjades de Tàrbena són idèntiques a ses de sa Serra de Tramuntana de Mallorca.

A moltes d'aquestes marjades hi conreen ametllers. N'hi ha de molt vells i també molt joves i com podeu veure molt ben podats. Sa marjada de sa foto feia goig. Tots ets arbres estaven ben alineats amb sa mateixa separació entre ells, més o manco sa mateixa distància que hi ha entre ets arbres dets ametllerars mallorquins.

Ets ametllers estaven carregats d'ametllons.

Però en aquest món no tot són alegries, també hi ha desgràcies, com aquesta fulla infectada pes fong criptogàmic de s'abonyegadura des fruiters de pinyol, anomenat Taphrina deformans. Quasi tots ets ametllers estaven infectats, uns més que ets altres, però per sort aquesta malaltia fúngica no és massa greu i a més es fong no suporta sa calor tòrrida de s'estiu mediterrani i quan pugen ses temperatures ses fulles malaltes cauen i en brosten de noves ben sanes. Això es veu molt bé en aquesta foto.

Sa deformació de ses fulles infectades vista d'aprop és impressionant i realment repulsiva. A sa part inferior de sa fulla es poden veure ets esporangis madurs de color grisós dispersant ses espores que infectaran ses fulles de sa pròxima primavera.

Sa mateixa fulla anterior vista des d'un altre angle. Es fong pareix que respecta es nervi central de sa fulla per a assegurar-se una bona aportació d'aigua i nutrients.

Una fulla malalta vista a contrallum. Tot a sa natura, incloses ses coses més dolentes, té un caire bò, encara que només sigui sa bellesa d´aquest color vermell-sang lluminós. Es fong parasita es nucli de ses cèl.lules vegetals i transforma es cloroplats verds, que normalment contenen sa clorofil.la per a realitzar sa fotosíntesi, en fàbriques de substàncies fungiques de color vermell.

Aquí podem veure un tros de fulla que s'ha salvat de sa parasitació. S'estructura trabecular des vasos nutricis recorda es torrents, rierols i rius secundaris que es van ajuntant en correnties fluvials cada vegada més caudaloses i acaben tots desembocant a un riu principal, en aquest cas es nervi central de sa fulla.

Després de fer aquestes fotos, tot acalorat, assedegat i mort de fam, em vaig disposar a cercar una fonda, un bar o un restaurant on poder carregar ses piles. Em feia molta il.lusió dinar de plats típics tarbeners. No em va costar gaire trobar un bar-restaurant amb lo que jo cercava: cuina casolana. Estava a un carrer que davalla des de sa plaça. Es rètol posava Can Pinet.

A defora hi havia un parell de clients que bevien cervesa. Estava cansat de sol i em vaig estimar mes dinar dedins. Em vaig treure sa gorra de calb, la vaig posar damunt una taula i em vaig asseure. No sabia com funcionava per allà i vaig demanar es menú des día. Marededeueta, si ho arrib a sabre! Varen ser uns entrants, tres plats i postres: d'entrants trossets d'embotits de Tàrbena torrats, amb allioli???, de primer plat una ensalada amb vinagre de Mòdena deliciosa, de segon plat sobrassada tarbenera amb mel, tan bona o més que sa mallorquina, de tercer plat una paella valenciana enorme de conill i pollastre per a jo totsol. Uffff quan la vaig veureeeeeeeeee, jo que ja estava replè. Vaig fer un esfoç i quasi la me vaig acabar. Va ser boníssima, una de ses millors que he menjat mai en sa meva vida. I per acabar, de postres una crema catalana absolutament deliciosa, molt més bona que sa que fan es vertaders catalans, un cafetet curt i un xupito de "limonel.lo" detall de la casa. Aquest xupito no em va agradar gens, pareixia que bevia colònia. Puajj. Però per a no fer es despreci el me vaig acabar. Verge santissimeta, quina panxada! Em pensava rebentar. No podia dir ni pruna. Quan caminava cap a s'aparcament on havia deixat es cotxo quasi vaig vomitar, però gràcies a Déu vaig poder fer un rotot disforjo i em va aliviar.

Mentre dinava vaig escoltar com xerraven ets amos amb uns comensals de Xàtiva i no "salaven", però quan els vaig dir que em podien parlar en valencià perquè era mallorquí, em varen fer molt de cas tant ets amos com es clients. Sa madona em va parlar salat i em va sorprendre de lo bé que xerrava en mallorquí-tarbener. Va resultar que aquell dia hi havia una reunió de batles de sa comarca amb batles mallorquins. L'amo des restaurant em va insistir que hi anàs, però jo em vaig fer es boig, li vaig assegurar que hi aniria, però vaig agafar es cotxo i vaig partir cap a Callosa d'En Sarrià.

Aquell vespre no vaig sopar i lo endemà dematí encara feia rots de s'allioli que em vaig menjar untant es trossets d'embotits. Jo crec que em vaig equivocar i era per menjar amb sa paella. Vaja quin ridícul! Ara entenc perquè l'amo i sa madona em miraven fent carusses quan untava es trossos de xoriço amb s'allioli.

En es camí de tornada vaig passar una altra vegada per davant es rètol de benvinguda a Tàrbena. Uep, vaig dir. Em falta fer una cosa. Vaig aparcar es cotxo a un replà de sa cuneta, em vaig acostar an es rètol i vaig fer lo que me va recomenar fa molts d'anys una persona que ja he oblidat: "Quan visitis un lloc, si t'agrada, deixa un poc de tu, fés un roi enterra i així segellaràs una aliança amb aquell lloc que et garantirà que un dia hi tornaràs".

Fins aviat, Tàrbena!