L’arbre de la ciència
Quan es va sembrar aquest ametler, em diu, jo no hi era. Té noranta-dos anys, hauríem de deduir, per tant, que l'ametler té, com a poc, aquesta edat. No, aclareix, jo era al calabós, feia de soldat i era una mica rebel. Idò posem que l'ametler deu tenir uns setanta anys.
És d'aquests arbres de soca negra i treballada, que s'obre en tres branques reiteradament coronades. Ja coneixeu la gran metàfora de Blai Bonet: ells, la seva generació, no pretenien arrabassar l'olivera de la tradició poètica del país, volien coronar-la perquè l'antiga saba en nodrís els nous brots. D'això els pagesos en deim coronar. L'ametler devora el qual l'amo en Toni s'ha aturat a reprendre una mica l'alè durant la caminada per sa Canova, dèiem, ha estat coronat mantes vegades perquè en brotin noves branques.
Però, ja ho veus, em diu, jo li espols les metles per color, perquè no facin lleig. Si queden penjades a l'arbre s'ennegreixen, i què han de dir els que passen, mira quina gent més descuidada. No m'agrada. Li dic que hi ha una dita no sé si xinesa o de per allà enfora: el fruit que es perd en terra maleeix l'amo de l'arbre. Li agrada, diu que té raó. Però, què vols que hi faci? El jovent ja no s'ho mira, aquest tros acabarà empestat de fonollassa. Ara, mentre jo ho pugui veure, m'agrada tenir-lo adesat. Llàstima de metles, jo ja no em puc acotar a agafar-les. Amb una canya les espols una mica, i aquí queden, es podreixen, quina llàstima...
A més, diu l'amo en Toni, te'n riuràs, són coses de vell, diràs, però m'és ben igual: aquest ametler fa l'esplet de flor més guapo de tot el terme. Pens que segurament no és mentida: la copa és com un ram atapeït, aquest blanc tènuament rosat i sedós que xucla la llum. Diu l'amo en Toni: Sempre que m'hi atur pens que l'han vist florir els meus padrins -ja molt vells, però encara hi eren-, els meus pares, jo i els meus germans, els meus fills, els meus néts i ara les meves renétes. O sia, si no m'he descomptat, sis generacions.
Crec endevinar que això l'emociona: l'arbre ha esdevingut el seu lloc de trobada amb els morts. I ara, ja alliberats dels treballs i amb aquesta florida que regalima bellesa, els morts s'hi deuen sentir reconfortats.
M'endevina el pensament: No creguis que tenguéssim gaire humor per escatir si els ametlers florits eren guapos o no ho eren. Es fixaven en la flor perquè anunciava el fruit, i sempre, encara, pendents de les ventades. L'amo en Toni es prepara per a fer una declaració solemne: Les meves renétes m'han ensenyat a veure la flor. Ara pas un guster quan mir aquest ametler florit, i em rebel·la pensar que durant tants i tants d'anys no n'he fet cas, perquè els meus pares, pobrets, hi havia coses que no em podien ensenyar perquè no les sabien.
És d'aquests arbres de soca negra i treballada, que s'obre en tres branques reiteradament coronades. Ja coneixeu la gran metàfora de Blai Bonet: ells, la seva generació, no pretenien arrabassar l'olivera de la tradició poètica del país, volien coronar-la perquè l'antiga saba en nodrís els nous brots. D'això els pagesos en deim coronar. L'ametler devora el qual l'amo en Toni s'ha aturat a reprendre una mica l'alè durant la caminada per sa Canova, dèiem, ha estat coronat mantes vegades perquè en brotin noves branques.
Però, ja ho veus, em diu, jo li espols les metles per color, perquè no facin lleig. Si queden penjades a l'arbre s'ennegreixen, i què han de dir els que passen, mira quina gent més descuidada. No m'agrada. Li dic que hi ha una dita no sé si xinesa o de per allà enfora: el fruit que es perd en terra maleeix l'amo de l'arbre. Li agrada, diu que té raó. Però, què vols que hi faci? El jovent ja no s'ho mira, aquest tros acabarà empestat de fonollassa. Ara, mentre jo ho pugui veure, m'agrada tenir-lo adesat. Llàstima de metles, jo ja no em puc acotar a agafar-les. Amb una canya les espols una mica, i aquí queden, es podreixen, quina llàstima...
A més, diu l'amo en Toni, te'n riuràs, són coses de vell, diràs, però m'és ben igual: aquest ametler fa l'esplet de flor més guapo de tot el terme. Pens que segurament no és mentida: la copa és com un ram atapeït, aquest blanc tènuament rosat i sedós que xucla la llum. Diu l'amo en Toni: Sempre que m'hi atur pens que l'han vist florir els meus padrins -ja molt vells, però encara hi eren-, els meus pares, jo i els meus germans, els meus fills, els meus néts i ara les meves renétes. O sia, si no m'he descomptat, sis generacions.
Crec endevinar que això l'emociona: l'arbre ha esdevingut el seu lloc de trobada amb els morts. I ara, ja alliberats dels treballs i amb aquesta florida que regalima bellesa, els morts s'hi deuen sentir reconfortats.
M'endevina el pensament: No creguis que tenguéssim gaire humor per escatir si els ametlers florits eren guapos o no ho eren. Es fixaven en la flor perquè anunciava el fruit, i sempre, encara, pendents de les ventades. L'amo en Toni es prepara per a fer una declaració solemne: Les meves renétes m'han ensenyat a veure la flor. Ara pas un guster quan mir aquest ametler florit, i em rebel·la pensar que durant tants i tants d'anys no n'he fet cas, perquè els meus pares, pobrets, hi havia coses que no em podien ensenyar perquè no les sabien.
Guillem Frontera
Diari de Balears
Fotos JV11febr11
Entrades
2 comentaris:
En Guillem Frontera sempre escriu coses ben interessants. Preciosa, la imatge. Avui competim en bellesa :)
Sí, tens raó, he visitat el teu blog. De bon gust i bellesa.
Publica un comentari a l'entrada