Arbre i pensament

Arbre vell, II

Francesc Parcerisas

El que hi havia en l’arbre, hi és:

perquè tot allò que fou, és.

Només cal la mà que hi descansa

i que li diu: “vine”.

Perquè la mà és ell: arbre i pensament

i temps que et vol i et busca

per sobreviure en tu

perquè si penses el ser, ets;

i, si penses el buit del ser, ets el buit.

Acosta la mà per donar-me la certesa,

gairebé com si voler i ser

haguessin d’ajuntar-se als llavis

on som, nosaltres, arbre.

On jo sóc la teva escorça

i tu el buit que em crema.

En el llibre La pràctica del zen, del mestre Taisen Deshimaru, traduït a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, hi ha un brevíssim poema del tot colpidor: “el vell arbre mort al cor de la muntanya”. Com a tantes visions orientals de la naturalesa, la simplicitat és d’una plenitud sorprenent. Quan el vaig llegir, de seguida hi vaig veure tota una escena: un espectacle i un sentit. D’una banda, una muntanya coberta de boscos amb un gran arbre mort al centre. D’una altra, la idea que el cor de la muntanya, el seu centre, continua sent l’arbre, encara que sigui mort. L’arbre mort esdevé, doncs, un motiu de contemplació, de meditació (i crec que ho seria també encara que ens imaginéssim la muntanya com un pedregar solitari).

Aquest poema és el segon que he escrit a partir de la lectura d’aquest petit text de Deshimaru (per això duu el numeral II). L’arbre vell m’ha quedat gravat entre les eines de l’escriptura i d’una forma especialment fructífera, ja que permet de fer una associació prou lògica, però no gaire comuna, entre un dels elements de la natura –l’arbre- i la nostra condició humana. Des del punt de vista del pensament, sabem que el tronc de l’arbre vell no sols “representa” tot allò que l’arbre va ser en la seva millor ufana, sinó que de fet qualsevol “representació” també és una manera de ser. Encara podríem anar més enllà i afirmar que l’essència veritable del ser mai no canvia, que allò que canvien són les seves manifestacions, les seves formes o estats. Cada etapa de la vida vegetal –i, per descomptat, cada etapa de la vida humana- és precisament això: una etapa, i en cada etapa hi és tot, el passat, el present i l’esdevenidor. La ciència moderna ens ha ensenyat a trobar proves d’ADN en restes mil·lenàries, i ens ha dit que el genoma humà és d’una grandíssima complexitat, però que les diferències respecte a d’altres espècies són, fet i fet, insignificants. I tot plegat, per no ser maximalistes, sense menystenir en cap moment la importància d’allò que és insignificant: perquè en el dia a dia, i en la vida com a tot, ens movem certament en el marge molt estret de diferències insignificants, que jo penso que són, per sort, l’encís de la vida.

El poema és, doncs, un poema centrat en el pensament amorós, en l’amor abstracte que ja és present en el mateix desig. Hi ha una idea una mica ausiasmarquiana, ausiasmarquiana tal com la recordo de les lectures que en feia Joan Ferraté: pel sol fet d’estimar, qui estima ja té, d’alguna manera, el dret a ser estimat, a ser correspost. La manifestació de l’amor és una manera d’obtenir una satisfacció recíproca, ja que, fins i tot en l’amor unidireccional, l’objecte estimat és, de necessitat, una polarització, una finalitat cap a la qual tendim. “Jo sóc la teva escorça” i tu “el buit que em crema” és la manera d’evidenciar, en la mateixa imatge vegetal que ha servit de pretext per al poema, la força de l’amor: externs i diferents sempre de la persona estimada, i centrals en la diferència que l’amor intenta reduir i cremar inútilment.

La mà que descansa sobre l’arbre, o sobre un cos –la mà que podríem anomenar “la mà del desig”, l’atracció, l’electricitat d’aquest primera espurna de la passió assossegada, conscient-, es posa en contacte amb tot allò que ha estat i que serà, encara que sigui de forma superficial, a través de l’escorça. Però ha de manifestar-se, hi ha d’haver un exercici de voluntat, ha de pronunciar les paraules: “Vine”.

Després d’haver llegit el poema en públic algunes vegades –una pedra de toc que considero important perquè et permet adonar-te del ritme i de la cadència amb què les imatges arriben als “lectors”- vaig adonar-me que hi havia un petit trencament entre l’actual vers 9 i el vers 10. En la versió primera existia un vers més format per un únic mot: Causalitat. Però aquesta paraula, pertinent des del punt de vista de la idea, afectava no sols el ritme de lectura, sinó l’encadenament del discurs imaginatiu. La idea, o potser caldria dir el corol·lari, que constituïa l’aparició de la paraula “causalitat” ve dels 2 versos anterior: “perquè si penses el ser, ets; / i, si penses el buit del ser, ets el buit.” La idea així expressada no és el cogito cartesià, però sí la força del pensament per fer-nos veure la nostra grandesa i la nostra misèria o el fet que, com l’arbre de Deshimaru, l’existència i la nostra manera de pensar l’existència segurament són una sola cosa. I el trencament del ritme hi era perquè no calia reblar el concepte ja explícit amb la paraula que el defineix, i que trenca el sentit líric –segons crec- de les línies anteriors, basat en la segona persona del singular.

“Arbre vell, II” fa part del volum Dos dies més de sud, de pròxima aparició a Quaderns crema.

Lluc, núm. 848, novembre – desembre 2005.

Les pobres Mèlies de Masquefa

Van ser arbres, ara són troncs

Histories de l’esporga perjudicial i la

mala gestió de l’arbrat urbà de Masquefa (I)

*

Ara i aquí comencem a explicar en diversos capítols l’esporga perjudicial i la mala gestió de l’arbrat urbà de Masquefa. Histories iguals o semblants que podem fer extensibles a d’altres llocs, ja que malauradament és repeteixen en masses pobles i ciutats d’arreu.

Malgrat les nombroses queixes fetes a l'Ajuntament de Masquefa per la seva política amb l'arbrat urbà, de com continuadament maltracta als arbres, que fa unes podes i unes tales exagerades i indiscriminades, malgrat les propostes fetes i l'aportació de documents per a una poda i gestió correcta i respectuosa de l'arbrat. Malgrat tot això, l'ajuntament continua amb la seva política de no escoltar i maltractar els arbres tant com pot.

Un bon exemple d'aquesta irracionalitat son les mèlies que hi ha al carrer Rogelio Rojo, a la vorera de la Llar d'Infants, i que es poden veure en aquestes fotos.

Eren unes mèlies maques amb una bona capçada, que no feien nosa a res ni a enlloc i que quan florien feien un bonic que enamorava. Eren uns arbres que feien goig i ara només son uns troncs. Aquesta poda que hi ha fet l'ajuntament, de la guillotina i l'escabetxina, és una animalada que no du enlloc.

Sembla que aquest criteri arbitrari de l'Ajuntament és d'aquesta manera per que identifica aquesta feina amb el volum de brossa extret. Pensen que com més volum de restes de poda i com més és vegi la feina que han fet que millor i això és un greu error de fatals conseqüències.

Els arbres passen per la guillotina i més tard o mes d'hora hauran de ser substituïts per causa de morts prematures o estructures de capçada dèbils provocades per anteriors ferides de motoserra.

Després, ja els ha passat algunes vegades, es desprenen branques rebrotades i no saben per que ha passat. Els rebrots no tenen ancoratge i per tant tenen més risc de despreniment que les branques veritables. També, en eliminar capçada, l'arbre elimina arrel, ja que compensa el sistema reticular a la quantitat de fulles que poden processar aliment, i per tant, es debilita l'ancoratge a terra. De les ferides que l'arbre no pugui compartimentar, seran atacades per fongs i insectes menjadors de fusta que faran l'arbre buit, i per tant, no sabrem mai si una branca gran o petita serà prou forta.

A més, és perd floració al proper estiu, la mèlia fa una flor blavosa i perfumada bastant atractiva, malgrat ser petita. Es perd la fructificació que engalana l'arbre amb boles naturals de color daurat durant l'hivern. La capçada tenia una forma harmònica i no creixeria perceptiblement més.

Cal dir també, que aquestes actuacions són un malbaratament de diners públics, es pot dir clarament que és una despesa inútil, operaris, tractament de la brossa, etc. ja que no hi ha cap motiu que justifiqui aquesta obra.

A més de les queixes que ja fa temps es presenten a l'ajuntament, quan van començar a escapçar aquestes mèlies, diverses persones és van exclamar i és va posar un cartell a prop de l'ajuntament demanant clemència pels arbres, el cartell el van fer retirar ben aviat i com sempre ni una mica de cas .

Tot plegat, molt trist i lamentable.

*

Informacions complemetaries

Sobre els arbres de Masquefa:

· Masquefa estima els arbres?

Sobre els arbres i la seva poda:
· Molts arbres dels pobles i ciutats es poden erròniament
· El dret de l’Arbre a la ciutat
· L’esporga ben feta
· Canvis en els criteris de poda
· Arbres maltractats
· Problemes d'arrel: L'arrel del problema

*

Els pins accessibles

Els arbres d’Alaró

Els pins (III)

Els pins de dins les zones urbanes dels pobles van desapareixent. A Alaró, a l’escola, tenim la sort de fruir-ne d’uns que han vist passar totes les generacions d’alumnes d’ençà que aquesta va ser construïda en temps de la República essent batlle D. Pere Rosselló i Oliver, “sa maquineta”. Això vol dir que aquests pins també tenen un valor històric. Amb la seva edat, setanta i pico d’anys, són avui uns pins sans i esponerosos. Fa temps se’ls escapçà la capçada per a poder-los realitzar amb més comoditat i garantia els manteniments fitosanitaris contra la processionària (Thaumetopoea pytiocampa) que tanta por, justificada, fan als pares. Ara bé, si es té en compte el cicle biològic de l’eruga de les bosses, aquestes poden ser eliminades abans de que puguin fer mal. D’això es tracta i no de pensar en tales i aniquilacions dràstiques contra aquests pins.

Els pins en general són uns arbres que tenen rama fins a tocar terra. És la intolerància a la poca llum la que fa que, en formar part d’una massa forestal espessa, deixi morir les branques poc il·luminades, una forma d’auto poda. Podem comprovar com els pins que es planten a les grans àrees mortes de les autopistes mantenen verdes les branques fins a baix. Aquests pins assoleixen unes formes còniques i denses de brancam que quasi no deixen veure el tronc central. De sempre s’han podat i aclarit els pins per crear exemplars drets i ben formats per a la producció de troncs. Aquestes aclarides serveixen per eliminar els peus malalts o mal formats. És important deixar una massa suficientment densa per aconseguir exemplars drets i uniformes. Antigament de la rama en feien feixines que entre d’altres utilitats servien per alimentar els forns de pa.

Tenim molt feta la idea de que els pins són arbres mals d’aregar, per emprar un terme inadequat ja que parlam d’arbres i no d’animals. Però és així, tenim una percepció clarament salvatge del pi. A poca gent de poble a Mallorca, com ara Alaró, se li ocorreria comprar un pi per plantar a ca seva. El que faria seria anar fins a la garriga o a les antigues marjades d’un olivar abandonat i cercar el que li agradi més, l’arrabassaria i provaria sort amem si aferra. És molt probable, de la mateixa manera, que aprofitant qualque any d’inspiració entreguem una grapada de pinyons de pi ver (Pinus pinea) a qualque fill o a qualque neta perquè les sembri. Si germinen ja ho sabem: no tendrem més remei que cercar lloc per a tenir un pi pinyoner, o dos. És a dir i no sé si m’explic, tenim poca costum d’entendre el pi com un arbre que es compra per plantar. Tampoc pensam que siguin arbres que es puguin empeltar o podar.

Però els pins són molt més assequibles del que pensam a primera vista. Per exemple pel que fa als empelts. Era creença generalitzada, i encara molta gent pensa que és així,que els pins no es poden empeltar. Ben al contrari, són dels empelts més bons d’aconseguir. Existeix un llibretó editat pel Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación de l’any 1986 on en parla i ho descriu de manera molt gràfica. En tot cas, ara fa pocs dies ho vaig poder comprovar per mi mateix: vaig tenir la sort d’assistir a una pràctica d’empelts de pi. Es tractava d’empeltar ulls femenins del pi marítim de Menorca (Pinus pinaster), dels que queden pocs exemplars sobre el pi d’aquí (Pinus halepensis). Posteriorment ens deixaren, als observadors, fer pràctiques per empeltar Pinus halepensis var. ceciliae, sobre Pinus halepensis. El mestre era D. Enrique Sastre, valencià que viu i treballa a Balsaín, Sòria. Aquest home és capaç de realitzar uns 600 o 700 empelts diaris de pi amb el mètode que ens va ensenyar, amb un percentatge altíssim d’èxit.

Les aplicacions són moltes, entre d’altres aquest llibret explica les d’ajudar a establir horts de planters clonals, és a dir d’exemplars seleccionats per la seva capacitat en la producció de fusta o altres característiques. L’obtenció de collites de llavor de qualitat per a repoblacions són fàcils i abundants. Una altra és la creació de horts o col·leccions de clons, que faciliten la realització de treballs de difícil execució al camp com les pol·linitzacions controlades, avaluacions de la floració, qualitat i quantitat de fruits de les collites, conservació de recursos genètics que poden salvar determinades races o ecotips de certes espècies. Per a producció de plantes a partir d’individus o varietats notables, és de gran interès per el Pinus pinaster de resinació, a la Península, però en especial per a la propagació del pi ver, Pinus pinea, productor de fruit de pinyons. La utilització del pi nostre com a patró de l’empelt, permet aprofitar la seva capacitat d’arrelament a certs sòls ingrats. Aquests empelts faciliten també l’estudi de problemes biològics generals sobre els factors climàtics, manifestacions estacionals o periòdiques com la floració de les plantes, migració dels aucells, etc.

Per a la realització dels empelts es necessita un bon ganivet esmolat o un bisturí de fulla 22, de venda en farmàcies, sempre amb les fulles ben netes i esmolades. Va bé tenir a prop un poc d’esperit per anar netejant la fulla del ganivet, ja que la resina s’hi aferra. Calen cintes per fermar, com ràfia o plàstic que tapin bé i rígidament la zona d’unió. També, encara que no és indispensable, es pot emprar pega d’empeltar que es sòl elaborar mitjançant receptes que podem trobar a qualque manual o que podem demanar als vells empeltadors. També es poden emprar bosses per cobrir l’empelt per a mantenir la humitat relativa alta i disminuir la transpiració de la muda. Calen també xorrac i estisores de podar.

Les condicions per a l’èxit de l’empelt tenen a veure amb l’afinitat taxonòmica entre muda i patró i també en l’estat fisiològic d’ambdues parts. En els pins, la muda està formada per l’extrem d’un branquilló compost per el creixement de l’any anterior, cobert d’acícules els teixits dels quals es troben lignificats. L’àpex està rematat per una gema terminal rodejada d’una o de vàries laterals. Aquests branquillons han provenir d’arbres sans, generalment es recullen de la part alta de la capçada, que a més de tenir gemes amb major desenvolupament, a les coníferes tendeixen a formar flors femenines. Si les mudes són recollides poc abans de l’empelt augmentaran la probabilitat d’èxits.

El patró ha de ser a la vegada sà i vigorós, entre dos i cinc anys és l’edat més convenient, és a dir són patrons que solen estar encara dins cossiols. En el moment de l’empelt el patró ha de trobar-se en creixement actiu. Finalment calen condicions ambientals i de manteniments posteriors a l’empelt adequades i, sobretot, l’habilitat manual de l’empeltador.

Quan als tipus d’empelts, només em referiré a l’empelt de tall diametral amb mudes de pua, que és el mètode més emprat i que va més bé amb els pins. També se’l coneix amb el nom d’empelt de substitució de la punta de la guia, ja que aquesta és eliminada del patró per a col·locar en el seu lloc la muda de pua. “El patró es prepara tallant-li les rames del darrer nuu des de la seva base per a poder iniciar el fermat des de aquesta zona i cobrir els talls realitzats sense que quedin plecs. Entre un i dos centímetres per damunt del nuu es talla la guia i a la secció resultant es practica un tall que aprofundeix la mateixa longitud dels talls fets prèviament a la pua. Per a facilitar el treball es tallen les puntes de les acícules que sobresurtin per damunt del nuu. A la muda a implantar se li han de fer dos talls oposats en el seu extrem basal, quedant aquest en forma de cunya. el gruix de la pua ha de ser similar a la secció del patró, però si la pua és una gema allargada o seccions d’aquesta, el seu gruix pot ser major que el del patró. Una vegada col·locada, s’ajusta mitjançant la pressió amb els dits al diàmetre del patró.” Lligam amb ràfia o tira de plàstic, de baix a dalt i tornant enrere i fermam.

Aplecs sobre els pins
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 29 de març de 2006

· Els pins (I). El pi, l'arbre bandejat
· Els pins (II). L’arbre que s’alimenta de llum pura
· Els Arbres d’Alaró ·
~

Contra els arbres transgènics

Crítiques ecologistes a la plantació

massiva d'arbres transgènics

• La Xina ha iniciat un programa pilot amb àlbers que frenen l'avanç del desert

• Més d'un centenar d'entitats demanen una moratòria per a nous projectes

Membres d'entitats ecologistes i indigenistes,
ahir en una manifestació a Curitiba (Brasil).
Foto: AFP / Orlando Kissner

La Xina ha començat a plantar a gran escala arbres modificats genèticament per fer front a l'avanç de les dunes al desert del Gobi, segons van explicar ahir les associacions antitransgènics presents en la vuitena Conferència de l'ONU sobre Biodiversitat, que se celebra a Curitiba (Brasil). Anne Petermann, codirectora de Global Justice Ecology Project, va demanar, en nom de més d'un centenar d'entitats ecologistes i indigenistes, una moratòria per frenar aquestes varietats arbòries que, segons va dir, també s'estan desenvolupant, encara que no es cultiven industrialment, "als Estats Units, Xile, l'Índia, el Brasil, Sud-àfrica, Indonèsia i alguns països europeus".
Els arbres plantats a la Xina, va prosseguir Petermann, són àlbers --més d'un milió de peus-- que han estat modificats per resistir la sorra, però també estan en la recambra dels laboratoris eucaliptus i liquidàmbars concebuts per resistir l'atac de les plagues i pins que generen més lignina, en els dos casos amb l'objectiu d'accelerar el creixement i resistir temperatures més fredes. Pel que fa a plantes transgèniques, fins ara només es coneixien cultius herbacis, com el cotó, la soja, la colza i el blat de moro.

CAMPS D'EXPERIMENTACIÓ
Un informe de la FAO publicat l'any passat assumia que hi havia 225 camps d'experimentació a l'aire lliure d'arbres transgènics en 16 països --inclosa Espanya i amb un acusat domini dels EUA (75%)--, encara que en informes anteriors aquest organisme de l'ONU considerava els arbres transgènics com una opció que hauria de tenir-se en compte per, per exemple, fabricar biocombustibles i frenar l'erosió del sòl.
Sempre segons la denúncia de Global Justice Ecology Project, investigacions realitzades per l'Institut Nanjing de Ciència Ambiental confirmen que ja hi ha hagut contaminacions en els cultius contigus d'àlbers tradicionals. Encara que no es mengin, els suposats efectes perniciosos són els mateixos que s'atribueixen als cultius herbacis transgènics, com el desenvolupament de resistències en la fauna i el menyscabament de la biodiversitat.

POL.LEN VIATGER
A més a més, les contaminacions són més fàcils en el cas dels arbres, va dir Petermann. "Tenint en compte que el pol.len viatja per centenars de quilòmetres --va insistir l'activista antitrans- gènics--, els països que tenen fronteres amb els que desenvolupen noves varietats haurien de començar a estar preocupats".
Les associacions contra els transgènics consideren que la plantació d'arbres modificats i els monocultius d'una mateixa espècie no haurien de ser eines per combatre el canvi climàtic. Segons un estudi de la professora Mae-Wan Ho, de l'Open University, els arbres transgènics de creixement ràpid són menys efectius que els tradicionals per retenir carboni i, a més a més, desertitzen el sòl perquè consumeixen més aigua. I també, com a curiositat, contribueixen a escalfar l'ambient i tenen una longevitat menor, diu la investigadora.
En opinió de Petermann, un dels greus problemes és que la tecnologia dels transgènics avança més ràpid que les legislacions que els han de controlar: "Els països signataris del Conveni de Biodiversitat --pràcticament tots excepte els EUA-- haurien d'aplicar el principi de precaució i prohibir-los fins a determinar els danys que poden causar en els ecosistemes".

Antonio Madridejos

Curitibia / enviat especial

El Periódico de Catalunya

· Noticia publicada a El Periódico de Catalunya el 29.03.2006

*

Un arbre de l'amor incipient

La força dels elements capgira tot i fa evolucionar la natura fins i tot al mig de l'asfalt. Pels que som de ciutat i ens apassiona la natura, fins i tot la més petita mostra de vida diferent de la humana ens fa despistar-nos de les ocupacions diàries. Us volia parlar d'una història real d'un arbre que estic segura que molta gent estimava al barri de Sant Antoni. Vivia fins fa uns anys als jardinets de l'Alguer, complidor cada primavera amb la seva florida esplendorosa del color on l'amor s'hi posa, el rosa. I és que era un arbre de l'amor, un Cercis siliquastrum, també anomenat per la tradició arbre de Judas -vés quines contradiccions té el pensament humà per posar-ne noms-, que dominava la visual de la plaça pels veïns, els vianants i tothom que volia seure al banc de sota les seves branques. Els enamorats coneixiem molt bé aquell lloc -lloc de trobada, segur a cops furtiva entre l'anonimat de la ciutat-. I vet aqui un dia que un cop de vent que també es dóna a ciutat, a la nostra ciutat, Barcelona, va voler fer-lo caure de cop. Fins allà la seva història personal arbòria unida a tot una colla d'imatges col·lectives. Però la sensibilitat dels jardiners municipals varen voler fer créixer a prop del vell escapçat un germà de sang que, temps enllà, fes viure als barcelonins i visitants similars sensacions.

Ara el veieu, captat per la càmera un despertar primaveral que espero es repeteixi cíclicament any rera any per gaudi dels observadors. Que aquesta història desperti en vosaltres l'esperada renovació primaveral. No en va els antics començaven l'any precissament ara. Bon inici.

~

Llimones gegants a Xipre

Horts màgics a Psevdhas
El misteri de les llimones gegants de Xipre

Als llimoners de Psevdhas, un poble de Xipre a uns 30 km al sud-est de Nicòsia, hi han crescut unes llimones gegants.
Moltes d’aquestes llimones tenen uns diàmetres que van de 10 a 20 cm i amb uns pesos que van des dels 1,5 als 2,5 quilos.
La producció d’aquestes llimones tant grans ha sorprès els seus propietaris i a totes les persones que els han vist i han generat una corrua de visitants encuriosits per veure-les. Els llimoners són empeltats i diuen que no hi han fet res que no facin als altres arbres.
Hi ha qui diu que segurament és degut a alguna cosa que hi ha a l’aigua, però els propietaris diuen que no, que tot és orgànic, que aquestes llimones han crescut sense cap truc, de manera del tot natural. I segons sembla, aquesta producció de llimones gegants també s’ha produït en d’altres pobles d’aquesta zona.
Diuen que aquestes llimones son molt sucoses, plenes de suc i que tenen una pell molt perfumada que la faran servir per fer fruita càndia per guarnir dolços i pastissos.

*

Dillatari

Ponç Pons
















Pinar silent

¿On han anat, on són

grius i cigales?



POSTCARD TO LUDWIG

No m’agrada quan dius
que açò és massa pla i dolç,
que et recorda, postís,
la postal d’un pessebre.
Tens el camp menorquí
vora el blau mar illenc,
sota un cel infinit
ple de calma i de llum.
S’hi pot viure tranquil,
a l’hivern no hi ha gent.
T’oferesc de tot cor
una casa de franc
perquè puguis llegir
o fer feina i pensar.
Aquesta illa ho té tot.
Pots venir amb un amic.
Allà sempre fa neu,
no hi ha sol i no entenc
com et pots tancar esquiu
al fiord fred de Skjölden.

Una llepolia de Paris

Les taronges de Daudet (1866)

Publica Alphonse Daudet les seves «Cartes des del meu molí», on evoca la seva infantesa a Provença. uns textos que amb una doble influència, el realisme i el naturalisme d'aquella època, tot superant la tristor d'un romanticisme encara militant en molts altres autors, edulcorava els seus relats, sempre mogut per una delicada sensibilitat i un equlibrat domini de la fantasia. A un dels contes o relats continguts en el llibre ens evoca les taronges que tant li agradaven i com Frederic Mistral no oblida les de Sóller.

Sempre he pensat que la ciutat de Sóller hauria de tenir un record oficial, en forma de carrer, làpida o qualsevol altre petit monument-homenatge a aquests dos grans escriptors de França i de la Provença que en els seus escrits, encara que fos un poc de passada, lloaren les nostres taronges.

Escrivia: «Les taronges, a París, tenen l'aspecte mústic de la fruita caiguda i recollida del terra sota l'arbre. Quan hom les veu en ple hivern plujós i fred, amb la seva escorça de color viu i el seu perfum penetrant, es diria, amb la seva aparença exòtica, que tenen quelcom d'esperit bohemi. Els capvespres dels dies de boira, amuntegades sobre els carretons ambulants que voregen tristament les voravies, sota el feble resplandir d'un fanalet roig, un pregó monòton i baixet acompanya les pobres taronges, perdut dins el soroll del tràfec rodat. Per a les tres quartes parts dels parisencs, aquesta fruita, recollida en un país llunyà, vulgar en la seva forma, és una llepolia de confiteria. El sedós paper que l'envolta i les festes on figura contribueixen a augmentar aquesta impressió...».

Alphonse Daudet (Nîmes, 1840-París, 1897), va veure com els seus pares queien dins la ruïna econòmica i així, als 17 anys, va haver d'abandonar els estudis i traslladar-se a París en companyia del seu germà Ernest. Varen viure dins aquella bohèmia de la gran ciutat fins que aconseguiren posar-se al servei del Duc de Morny, que era el director del diari Le Figaro...

«Hom oblida, quasi, que per a produir taronges són necessaris tarongers, doncs mentre aquesta fruita ens arriba directament del Migdia, embalada en caixes, l'arbre podat, transformat, desfressat, des de l'hivernacle tebi on passa l'hivern, només apareix fugaçment, a cel obert en els jardins públics. Per conèixer de veritat les taronges els han d'haver contemplat en el país de procedència: A València, a les Illes Balears, a Sardenya, a Còrsega, a Algèria, amb poques paraules, dins l'atmosfera temperada de la Mediterrània...».

Les nostres taronges. Com deia Daudet, una llepolia en els països septentrionals.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

Diari de Balears, 25 de març de 2006

· Article publicat a Diari de Balears el 25.03.2006

Haize oihalak. Pello Ramírez

Haur ezezagun eta zikin

nere ate ondoan jolasean zu,

ez dizut adierazpen mezurik dakarkidazun galdetzen.

Ganora aurkitzen dizut lehen inoiz ikusi ez zaitudalako,

eta noski, garbia egon ahal bazina

beste haur bat izango zinateke,

eta ez zinateke hona etorriko.

Jolas zaitez hautsetan, jolas!

Zure agerpena begiekin begiekin bakarrik estimatzen dut.

Gauza bat beti lehen aldiz ikustea

Ezagutzea baino gehiago da,

ezagutzea, inoiz lehen aldiz ez ikustea

bezala baita.

Eta inoiz lehen aldiz ez ikustea

bakarrik kontatzen ikustea da.

Haur honen zikin egoteko era

ez da besteena bezalakoa.

Jolas! Eskuan sartzen zaizun harri bat hartuaz,

badakizu eskuan sartzen zaizula.

Zein da, ziurtasun handiagora

iristen den jakinduria?

Bakar bat ere ez, eta bakar bati ere

ezinezkoa zaio nere ate ondora jolastera etortzea.

GARTXOT / NERE ATE ONDOAN

Criatura bruta i desconeguda que juga al meu portal,

No et demano si em portes un encàrrec de símbols,

Et trobo gràcia per no haver-te vist mai abans,

I naturalment si poguessis anar neta series una altra criatura,

I no vendries aquí.

Juga a la pols, juga!

Aprecio la teva presència només amb els ulls.

Val més la pena de veure una cosa sempre per primera vegada que conèixer-la.

Perquè conèixer és com mai haver vist per primera vegada.

I mai haver vist per primera vegada és només haver escoltat contar.

El mode com aquesta criatura està bruta és de mode diferent de com

estan brutes les demés.

Juga! Collint una pedra que et càpiga a la mà.

Saps què et cap a la mà.

Quina és la filosofia que arriba a una certesa major?

Cap, i cap pot venir a jugar al meu portal.

F. Pessoa
Benito Lertxundi
Pello Ramírez

· Pello Ramírez : Haize oihalak

Jatropha curcas, un pou de bio diesel

Seguretat alimentària i biodiesel

La Jatropha curcas , és un arbust de la família de les eufòrbies, és a dir de les que per la nostra terra coneixem com a lletreres o lletereses. Són aquelles que si en seccionam una fulla o una tija tot d’una l’hi brolla làtex. A casa nostra per exemple tenim la lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides), que perd la fulla abans de l’estiu o la lletrera de visc (Euphorbia characias), pròpia d’alzinars. La Jatropha curcas , però, anomenada vulgarment Pinyó de l’India és en realitat una planta d’origen Centreamericà, encara que el seu cultiu s’ha estès a països d’Àsia i Àfrica. Es tracta d’una planta resistent a la sequera i amb unes llavors que tenen un contingut d’oli del 37%. Aquest, que és tòxic, té usos medicinals, és purgant i en canvi les seves llavors tenen qualitats narcòtiques. Aquest oli vegetal pot ser obtingut mitjançant la simple pressió del fruits i té un alt valor per a les comunitats rurals, com de Mali, Tanzània o Zimbabwe, que entre altres productes, en produeixen sabó.

Resulta però que de l’oli del fruit de la Jatropha curcas també se’n pot fabricar bio diesel. Recentment Zimbabwe ha llençat un pla de producció de bio diesel a partir de les llavors d’aquest arbre. La manca de pluges, la inflació, la devaluació de la moneda i les expropiacions de granges a la minoria blanca repartides a terratinents negres, en la seva major part oficials de l’exèrcit del president Mugabe, han portat a una situació econòmica difícil, agreujada pel preu del petroli. Per això, el govern del país africà ha prohibit l’exportació de l’arbre i en promou la plantació pagant per les llavors deu vegades més que pel blat de moro. Zimbabwe ha passat de ser un país exportador d’aliments a patir fam als darrers anys. Si dediqués una part substancial de la seva agricultura a la producció de bio carburants, no és probable que milloràs la seva seguretat alimentària, sinó tot el contrari. Si tenim en compte que de la Jatropha curcas es poden obtenir 1590 litres de bio diesel (de la soja, 420 l., del girasol, 890 l., la colza, 1100 l. etc.), i que és molt poc exigent en aigua, nutrients i despeses fitosanitàries, entendrem com així s’ha triat aquest cultiu i no una altra. En tot cas, a mi em sembla que és preferible el desenvolupament tradicional i local de producció d’oli, amb l’utilització directa d'aquest de la planta, que no la industria del biodiesel, necessitada d’operacions tècniques molt més complicades i més a fora de l’abast de les poblacions afectades.

A Cuba han plantat aquesta eufòrbia per lluitar contra la desertitza- ció a la regió més oriental de l'illa. De l’oli del seu fruit en produeixen sabó i el residu que resta es mescla amb aigua i és usat com a fertilitzant. Segons els seus especialistes, aquesta planta és resistent a la sequera, contribueix a la millora dels sòls i també resulta adequada per a aixecar bardisses vives, igual que l’arbre de Nim (Azadirachta indica), que també s’està sembrant en abundància a la regió.

Sobre el bio diesel en podeu trobar molta informació a internet, en tot cas vos recoman la següent adreça: http://www.zoetecnocampo.com/Documentos/biodisel.htm

Lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides)

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Aplecs i opinions sobre la Jatropha curcas

La Festa de l´Arbre de les Preses

La gent gran planta boixos i pruners
al parc de Pedra en la Festa de l´Arbre

En motiu de la catorzena Festa de l´Arbre, avis i àvies de les Preses, a la Garrotxa, van complir ahir el costum de plantar algun exemplar. Enguany han estat pruners i boixos i en aquesta ocasió els arbres s´han plantat en una artiga del parc de Pedra.
Després (i amb l´alcalde de Camprodon i diputat, Esteve Pujol, com a convidat) el local social de Bosc de Tosca va acollir un dinar i un ball. L´Associació de Pensionistes i Jubilats organitza la festa que comença amb els avis aplegats al pati de l´Ajuntament per a traslladar-se fins a Codella en un trenet. Enguany, la pluja ha complicat la feina als participants a la festa, ja que el terreny era molt humit.

· Article publicat a Diari de Girona el 24.03.2006

*

Apaigavament i exaltació

La imatgeria dels salms profètics apaivagava el seu eixorc orgull. Les glòries de Maria li havien captivat l’ànima: espicanard i mirra i encens, que simbolitzaven el seu llinatge reial; els seus emblemes, la planta que floria tardana i l’arbre tardanament florit, que eren símbol del creixement gradual, a través de les edats, dels seu culte entre els homes. Quan li tocava a ell de llegir la lliçó al final de l’ofici, llegia amb veu velada i gronxava la seva consciència amb aquella música:

Quasi cedrus exaltata sum in Libanon et quasi cupressus in monte Sion. Quasi palma exaltata sum in Gades et quasi plantatio rosae in Jericho. Quasi uliva speciosa in campis et quasi platanus exaltata sum juxta aqua in plateis. Sicut cinamomum et balsamum aromatizans odorem et quasi myrha electa dedi suavitatem odoris.

(He estat exaltada com un cedre al Líban i com un xiprer al mont Sió. He estat exaltada com una palma a Cadis i com un planter de roses a Jericó. He estat elevada com una olivera preciosa als camps i com un plataner vora l’aigua a les places. Com el cinamom i el bàlsam que exhala olor i com la mirra elegida he donat suavitat d’olor.)

James Joyce
Retrat de l'artista adolescent

El 40 % de l´Amazònia en perill

Amazones

El 40% de la selva amazònica podria

desaparèixer abans del 2050

Si no s'apliquen mesures per a la conservació de l'ecosistema, un 40% de la selva amazònica podria desaparèixer abans del 2050. I és que l'Amazònia ha patit la destrucció d'importants hàbitats naturals, sobretot arran de la desforestació que n'han fet els humans per crear espais destinats al menjar dels ramats i per cultivar-hi soja. A més, l'informe adverteix que la desforestació amazònica podria afectar l'escalfament global de la Terra.
Un 40% de la selva amazònica podria desaparèixer abans del 2050 si no s'apliquen mesures per a la conservació de l'ecosistema, ja que els últims anys ha patit la destrucció d'importants hàbitats naturals. Segons el científic Britaldo Silveira Soares-Filho, la conca de l'Amazones ha entrat en una nova era a causa dels creixents beneficis que generen la ramaderia i la producció de soja a la zona, que augmenten la desforestació i contribueixen a l'expansió de la xarxa de carreteres fins al centre de la regió.
Si no canvia l'ús humà que es fa de la selva i se'n reforça la protecció, l'expert de la Universitat Minas Gerais calcula que la mida de l'Amazònia es reduirà de 5,3 milions a 3,2 milions de quilòmetres quadrats abans del 2050.
Segons el científic Soares-Filho, ramaders i agricultors podrien complir la llei mediambiental del Brasil, que preveu la protecció de la vegetació del riu i les reserves forestals, si l'ús adequat d'aquesta terra fos quelcom imprescindible per accedir als lucratius mercats internacionals.
A més, l'informe adverteix que la desforestació amazònica podria afectar l'escalfament global de la Terra, ja que la tala d'arbres implicaria l'emissió de milers de milions de tones de diòxid de carboni que contaminaren l'atmosfera. I és que la conca de l'Amazones regula el clima de tota l'Amèrica del Sud, i els seus arbres són els grans generadors de diòxid de carboni i subministradors d'oxigen del món.
Si es conserva l'Amazones, els beneficis repercutiran a tota la humanitat. Per això, el científic brasiler insta els països rics a finançar el programa de protecció mediambiental a la regió.
Considerada la conca fluvial més gran del món, la regió amazònica és un gran ecosistema de selves tropicals que s'estenen sobre una àrea de set milions de quilòmetres quadrats. Els experts la consideren com la reserva biològica mes rica del món amb milions d'espècies d'insectes, plantes, ocells i altres formes de vida.

· Article del Telenotícies del 23.03.2006

*

L’arbre que s’alimenta de llum pura

Els arbres d’Alaró
Els pins (II)

El pi (Pinus halepensis)

Qui d’Alaró no ha fet una visita al pi de Son Guitard ? És, segurament el pi més alt i gruixat del terme. Està inclòs al Catàleg d’Arbres Singulars (Llei 6/1991) des del 29 d’octubre de 1992. Té un perímetre de 4’65 metres i 23 metres d’altura. Li han calculat una edat entre els 250 i 300 anys. A començaments dels anys vuitanta, un llamp va causar-li danys importants a un dels cimals. L’arbre però té ganes de viure i encara conserva una capçada verda i frondosa.

Una de les moltes coses bones de les que no fruiríem sense els nostres pins són els esclatassangs (Lactarius sanguifluus). Puc posar messions a que si en trobau serà perquè teniu qualque pi devora. Altres bolets que formen simbiosis o que viuen gràcies al pi són alguns pixacans, en aquest cas el Suillis collinitus i el Suillis bellini, tots dos comestibles si són joves, també crus, si bé abans convé llevar-los la cutícula (la pell del capell) i els tubets de davall. Amb aquests pixacans es poden preparar ensalades. Un altra dels bolets que de segur qualque vegada heu pogut observar (si l’apassionament de trobar esclatassangs no vos encega), és la Mycenia seynii , es tracta d’un bolet molt petit i curiós que sòl créixer sobre una pinya, sense cap interès culinari, però.

El nom de pi o pinus, he llegit a un lloc que deriva en el seu més antic origen, del celta “Pen” (cap). Halepensis, d’Aleppo o Halab que és com anomenen els seus habitants a aquesta antiga ciutat siriana. En diferents llengües el pi rep els següents noms: En català, pi, pi bord, pi nas, pi melich, pi blanc, pi garriguenc.. En castellà, pino carrasco, pincarrasqueño, pino carrasqueño, pino blanquillo, pino de Alepo. En basc, Izai. En alemany, Aleppo-kiefer, seekiefer. En anglès, Aleppo pine. En francès, pin d’Alep. En italià, pino d’Aleppo i portuguès, pinheiro de Alepo. No he sabut trobar cap fotografia de les muntanyes de l’entorn d’aquest ciutat de Síria, Halab, a no ser paisatges molt àrids i sense arbres.

Els pins resinats, és a dir amb molta reina, tenen la fusta més dura, pesada i duradora, però menys elàstica. Actualment a Mallorca s’empra per a construir els suports de fusta on superposar-hi els blocs o maons per a la construcció (desconec el nom en català, normalment els anomenam “palés”). A Menorca, concretament a Ciutadella existeix una serradora, la dels germans Fiol, que empren la fusta de pi per a manufacturar falses armes antigues que després envien a l’altra part del món, on són acabades de decorar, per a posteriorment esser venudes com a souvenirs o per a col·leccionistes.

Val a dir que la rama de pi, de les que es feien les antigues feixines, i gràcies al protocol de Kyoto, han trobat un molt bon ús. Resulta que moltes industries, com per exemple les de fabricació de ciment, com la de Lloseta, cremen aquesta rama, en lloc de carbó o gasoil, per a contaminar menys. Ja se sap que qui contamina paga i qui més contamina paga més. S’ha trobat una digne sortida a una part de l’arbre que normalment s’elimina al mateix tall de la tala.

L’etimologia del topònim de Peguera, nucli turístic del terme de Calvià, prové d’una de les primeres matèries que es poden extreure del pi, la pega. Segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca, “Peguera el 1320, feia part de l’alqueria de Beniorella. El segle XIV, hi havia un taller de fer pega que funcionà fins al s. XIX. S’hi documenta entre 1336 i 1337 un intens tràfic de pega cap a les drassanes de la ciutat de Mallorca i de les del sud de França”.

Entre altres propietats medicinals, segons Francesc Bonafè a la Flora de Mallorca, “un decuit d’ulls tendres de pi és útil contra la bronquitis, les afeccions de la bufeta i de l’aparell urinari, i se recomana també per a combatre la impotència”.

El pi, ja se sap, és molt resistent a la sequera, fins a 200 mm l’any. No aguanta temperatures inferior als -5ºC a l’hivern, però en resisteix d’elevades a l’estiu. Necessita sòls rics en calci, poc compacte i amb bon drenatge. Quan a la silvicultura pot orientar-se a obtenir fusta, en aquest cas hi ha exemples de plantacions de pi a antigues zones de conreu. En aquest cas les podes i aclariments moderats de peus poden ajudar a obtenir exemplars de bona qualitat i l’arbre no rep malament aquests tractaments. La seva principal funció cal cercar-la, però, com a important element paisatgístic i de protecció de les muntanyes contra l’erosió. És cert que el pi afavoreix els incendis forestals, encara que sempre hi ha una causa externa. Una d’elles són els llamps. No és gens mal d’observar pins amb la cicatriu de la ferida que li va deixar qualque llamp,normalment dibuixada en una esquerda sobre l’escorça que va de dalt a baix. Cal tenir en compte que la vegetació que sòl acompanyar el pi, com a espècie secundària i transitòria, també és molt heliòfila: el càrritx (Ampelodesma mauritànica), les estepes (Cistus sp.), les argelagues (Calicotome spinosa), el romaní (Rosmarinus officinalis), el xiprell o peterrell que li deim a Alaró (Erica multiflora) etc. Tot ben farcit de molta rama, acícules, branquillons i fulles seques o semimarcescens. Per altra banda les pinyes del pi, ben seques i tancades, poden mantenir la fertilitat de les llavors més de quatre anys. Amb la presència de la forta calor de l’estiu o després d’haver estat molt encalentides per el foc de l’incendi, es van obrint fent un renouet característic. Llavors els pinyons, aferrats a una ala, cauen giravoltant de l’arbre i espargint-se a mercè del vent.

Al contrari del que pensa gent molt ben preparada en la matèria (i ben intencionada), jo sí que consider al pi com un arbre necessari per a certs tipus de repoblacions a zones molt degradades. A la Serra de Tramuntana o a la Serra de Llevant de Mallorca hi ha llocs on el càrritx (Ampelodesma mauritanica) és gairebé l’única vegetació existent, i gràcies. Trobam sitges de carboners o forns de calç a indrets on no hi ha ni un pi, ni un ullastre (Olea europaea var. sylvestris) en kilòmetres a la rodona, pensau en els voltants del Puig Roig, per Mossa o per l’atalaia Moreia a Artà. De les mates (Pistacea lentiscus) i tot en feren carbó. A aquests llocs cal establir una vegetació protectora que pugui congriar el que vindrà després: una selva intransitable de càrritx, argelaga, aritges (Smilax aspera), estepes,... i poc a poc d’abatzers (Rubus ulmifolius) de llampúdol (Rhamnus alaternus), de brusc (Ruscus aculeatus), d’arbocera (Arbutus unedo), d’ullastres, d’alzines (Quercus ilex) ... Calen arbres on posar-s’hi els aucells que són els qui de bon de veres faran la reforestació.

Per cert que els trencapinyons que, amb cant coral d'esbart, podem observar sobre els pins més alts de les Illes, són una variant endèmica d’aquesta espècie, la Loxia curvirostra balearica. Com ja sabeu obre les pinyes amb el seu dur bec de tenalla. La femella és d’un color verdós oliva i el mascle d’un rogenc molt vistós. Què passaria amb aquest bell i salvatge ocell nostre sense les pinyes dels nostres pins? Hauria d’emigrar.

No puc deixar de parlar de la xigala o cigala (Cicada orni). A l’útil llibre “Insectes de les Illes Balears”, de Xavier Canyelles hi podem llegir: “...estival per excel·lència, els mascles emeten un soroll molt estrident. Aquest so és produït per la vibració continua d’uns timbals d’estructura membranosa, situats davall del cos i protegits per uns opercles que actuen com a caixa de ressonància. Les femelles, que no emeten cap mena de so, compten amb un oviscapte amb el qual ponen els ous fecundats dins la soca dels arbres. Es distingeixen dos tipus de cant: un de seguit, ininterromput, i un altre amb interrupcions curtes. La creença popular que les xigales rebenten de cantar, és falsa. Tal vegada es faci referència a les cutícules nimfals buides que es troben al camp o als exemplars que es troben morts després d’haver finalitzat el cicle vital....”

Per acabar, com no recordar el poema de Lo pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera? Com entendre la nostra mar, la nostra llum, el sò del nostre vent, sense la presència del nostre pi? ...

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

oh vida! oh noble sort!

Aplecs sobre els pins
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 21 de març de 2006
· Sobre el Trencapinyons Loxia curvirostra balearica

· Els pins (I). El pi, l'arbre bandejat

· Els Arbres d’Alaró

~