Arbre vell, II
Francesc Parcerisas
El que hi havia en l’arbre, hi és:
perquè tot allò que fou, és.
Només cal la mà que hi descansa
i que li diu: “vine”.
Perquè la mà és ell: arbre i pensament
i temps que et vol i et busca
per sobreviure en tu
perquè si penses el ser, ets;
i, si penses el buit del ser, ets el buit.
Acosta la mà per donar-me la certesa,
gairebé com si voler i ser
haguessin d’ajuntar-se als llavis
on som, nosaltres, arbre.
On jo sóc la teva escorça
i tu el buit que em crema.
En el llibre La pràctica del zen, del mestre Taisen Deshimaru, traduït a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, hi ha un brevíssim poema del tot colpidor: “el vell arbre mort al cor de la muntanya”. Com a tantes visions orientals de la naturalesa, la simplicitat és d’una plenitud sorprenent. Quan el vaig llegir, de seguida hi vaig veure tota una escena: un espectacle i un sentit. D’una banda, una muntanya coberta de boscos amb un gran arbre mort al centre. D’una altra, la idea que el cor de la muntanya, el seu centre, continua sent l’arbre, encara que sigui mort. L’arbre mort esdevé, doncs, un motiu de contemplació, de meditació (i crec que ho seria també encara que ens imaginéssim la muntanya com un pedregar solitari).
Aquest poema és el segon que he escrit a partir de la lectura d’aquest petit text de Deshimaru (per això duu el numeral II). L’arbre vell m’ha quedat gravat entre les eines de l’escriptura i d’una forma especialment fructífera, ja que permet de fer una associació prou lògica, però no gaire comuna, entre un dels elements de la natura –l’arbre- i la nostra condició humana. Des del punt de vista del pensament, sabem que el tronc de l’arbre vell no sols “representa” tot allò que l’arbre va ser en la seva millor ufana, sinó que de fet qualsevol “representació” també és una manera de ser. Encara podríem anar més enllà i afirmar que l’essència veritable del ser mai no canvia, que allò que canvien són les seves manifestacions, les seves formes o estats. Cada etapa de la vida vegetal –i, per descomptat, cada etapa de la vida humana- és precisament això: una etapa, i en cada etapa hi és tot, el passat, el present i l’esdevenidor. La ciència moderna ens ha ensenyat a trobar proves d’ADN en restes mil·lenàries, i ens ha dit que el genoma humà és d’una grandíssima complexitat, però que les diferències respecte a d’altres espècies són, fet i fet, insignificants. I tot plegat, per no ser maximalistes, sense menystenir en cap moment la importància d’allò que és insignificant: perquè en el dia a dia, i en la vida com a tot, ens movem certament en el marge molt estret de diferències insignificants, que jo penso que són, per sort, l’encís de la vida.
El poema és, doncs, un poema centrat en el pensament amorós, en l’amor abstracte que ja és present en el mateix desig. Hi ha una idea una mica ausiasmarquiana, ausiasmarquiana tal com la recordo de les lectures que en feia Joan Ferraté: pel sol fet d’estimar, qui estima ja té, d’alguna manera, el dret a ser estimat, a ser correspost. La manifestació de l’amor és una manera d’obtenir una satisfacció recíproca, ja que, fins i tot en l’amor unidireccional, l’objecte estimat és, de necessitat, una polarització, una finalitat cap a la qual tendim. “Jo sóc la teva escorça” i tu “el buit que em crema” és la manera d’evidenciar, en la mateixa imatge vegetal que ha servit de pretext per al poema, la força de l’amor: externs i diferents sempre de la persona estimada, i centrals en la diferència que l’amor intenta reduir i cremar inútilment.
La mà que descansa sobre l’arbre, o sobre un cos –la mà que podríem anomenar “la mà del desig”, l’atracció, l’electricitat d’aquest primera espurna de la passió assossegada, conscient-, es posa en contacte amb tot allò que ha estat i que serà, encara que sigui de forma superficial, a través de l’escorça. Però ha de manifestar-se, hi ha d’haver un exercici de voluntat, ha de pronunciar les paraules: “Vine”.
Després d’haver llegit el poema en públic algunes vegades –una pedra de toc que considero important perquè et permet adonar-te del ritme i de la cadència amb què les imatges arriben als “lectors”- vaig adonar-me que hi havia un petit trencament entre l’actual vers 9 i el vers 10. En la versió primera existia un vers més format per un únic mot: Causalitat. Però aquesta paraula, pertinent des del punt de vista de la idea, afectava no sols el ritme de lectura, sinó l’encadenament del discurs imaginatiu. La idea, o potser caldria dir el corol·lari, que constituïa l’aparició de la paraula “causalitat” ve dels 2 versos anterior: “perquè si penses el ser, ets; / i, si penses el buit del ser, ets el buit.” La idea així expressada no és el cogito cartesià, però sí la força del pensament per fer-nos veure la nostra grandesa i la nostra misèria o el fet que, com l’arbre de Deshimaru, l’existència i la nostra manera de pensar l’existència segurament són una sola cosa. I el trencament del ritme hi era perquè no calia reblar el concepte ja explícit amb la paraula que el defineix, i que trenca el sentit líric –segons crec- de les línies anteriors, basat en la segona persona del singular.
“Arbre vell, II” fa part del volum Dos dies més de sud, de pròxima aparició a Quaderns crema.
Lluc, núm. 848, novembre – desembre 2005.
Uff!!
ResponEliminaAquests dibuixos tant macos, d'on han sortit?
I shin den shin:
Jo en sé un altre de poema,del tot colpidor, que parla del vell arbre mort al cor d'un abocador.
Sort d'ella que em parlava de jardins d'amor advers...
El mestre em deia:
"Totes les existències,com les fulles d'un arbre,estan alimentades per l'arrel.L'origen i el final retornen al no-res"
Taisen Deshimaru,L'Anell de la Via.
La certitud de la vida: la mort és vida i la vida és mort. I enmig?
ResponElimina