Els arbres d’AlaróEucalyptus (II)
Fora del seu àmbit climàcic, l’eucaliptus o arbre de la salut, és un bon arbre si està plantat individualment o en redols i fileres reduïdes. Però plantat a l’engròs genera problemes molt greus i de difícil solució.
L’entrada de l’Estat Espanyol a la Unió Europea va tenir, entre altres conseqüències, la consolidació de grans àrees socioeconòmiques monoespecífiques i contràries a la diversificació agrícola, ramadera o industrial que pogués haver existit fins poc abans. És a dir, les Illes Balears, per exemple, deixarien de produir llet, ametlles o de fabricar sabates i es dedicarien exclusivament al monocultiu turístic i residencial. Ja arribarien la llet o les sabates d’altres bandes. A la frondosa Galícia o Astúries, terra de prats i vaques, de boscos de roures i castanys li va tocar produir pasta de paper. La raó d’aquesta decisió a l’engròs era senzilla: Europa necessita molt de paper i les espècies d’eucaliptus de més ràpid creixement i rics en cel·lulosa, necessària per a fer pasta de paper, no soporten les baixes temperatures que cíclicament es 
donen nord enllà dels Pirineus. França s’ha gastat milions de francs i d’euros en intentar adaptar espècies d’eucaliptus a les seves terres i ha fracassat. Per tant varen ser els territoris de més pluviositat i clima subtropical d’Europa els elegits per aquesta funció: la de produir pasta de paper amb la plantació en massa d’eucaliptus i de pins de Monterrey (Pinus insignis). Les muntanyes de l’Andalucía més occidental i part d’Extremadura també es varen veure envaïdes per aquesta espècie. Aquesta gestió forestal basada únicament en l’explotació del sòl per a fusta, que ja havia agafat força a finals dels anys setanta, implicava tècniques molt agressives contra el paisatge i la vegetació autòctona, com la modificació de les muntanyes amb maquinària pesada per a la construcció de terrasses per a facilitar les plantacions. Les conseqüències són bones de comprovar: Galícia és el territori de la Península Ibèrica on hi plou més… i on hi ha més incendis forestals. Efectivament, les llavors de l’eucaliptus estan preparades per a escampar-se lluny i germinar millor gràcies al foc i, a més, rebroten de tanyada.
L’eucaliptus fou introduït a Galícia el 1866. Està distribuït principalment a la franja costera de Galícia, Cantabria i Asturies. La seva fusta de baixa qualitat és la principal matèria prima de ENCE (principal industria paperera a Galícia). Crea greus problemes ecològics ja que consumeix molta aigua i les seves reines i alcohols tenen un efecte antibiòtic que dificulta la germinació d’altres plantes, disminuint també les bactèries que mineralitzen el sòl. La seva escassa fullaca no protegeix el sòl del vent o la pluja. Tampoc reposa els nutrients del sòl, doncs a Europa no hi ha microorganismes capaços de transformar les seves fulles en matèria orgànica; aquestes, riques en olis, i l’acumulació de fullaraca ho fan molt propens a incendiar-se.
González García M. I., López Cerezo, J.A. i Luján López J. L. a Ciencia, tecnología y sociedad: una introducción al estudio social de la ciencia y la tecnología. Madrid:Però es arreu dels països més subdesenvolupats on el negoci de la industria forestal i paperera relacionada amb el monocultiu de l’eucaliptus ha fet i està fent més mal: Per el moviment mundial per els boscos tropicals, WRM. Tal model de plantacions genera una sèrie d’impactes negatius, tals com la desforestació, l’esgotament dels recursos hídrics, l’erosió del sòl, la desaparició de les plantes i animals locals. Tots aquests impactes repercuteixen en la vida i medis de subsistència de les poblacions locals, derivant en greus problemes socials, econòmics i culturals. Els boscos normalment aporten aigua i adobs per els cultius agrícoles, farratja per el bestiar, així com hortalisses, carn, mel, fruita, fongs, fibres, llenya, materials de construcció i medicines per a les comunitats locals i en molts casos constitueixen a més una font de valors espirituals. La desaparició del bosc resulta en impactes negatius sobre l’alimentació, la salut, la vivenda i els ingressos de la gent que hi habita.
Fins i tot l’australià Murray Bail, a la seva novel·la Eucaliptus, cant d’estimació cap a aquest arbre australià, reconeix que
“cada país té el seu propi paisatge, el qual es deposita en diverses capes en la consciència dels seus habitants, de manera que anul·la els reclams que fan d’altres paisatges nacionals. Molts eucaliptus han estat exportats a d’altres països del món, on han crescut com a arbres robustos, translúcids i han infectat la puresa dels seus paisatges. A l’estiu, les vistes d’Itàlia, Portugal, el nord de l’Índia, Califòrnia, per posar exemples obvis, poden semblar, a primera vista, clàssics paisatges australians; però arriba un moment que comença a semblar que els eucaliptus estan lleugerament fora de lloc, com si fossin girafes a Escòcia o a Tasmània.”
L’eucaliptus potser podria tenir el seu lloc plantat de manera massiva a les llargues voreres de les autopistes de Mallorca i d’Eivissa que du a terme el Govern Balear den Matas: en destacaria més el paisatge de devastació que, a casa nostra, aquestes representen. Més val, però, no donar idees a aquesta gent.
Aplecs sobre l’eucaliptus.
Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a 18 de febrer de 2006.
· Eucalyptus (I). L'Eucalyptus o arbre de la salut~
Feia temps que no anava per Pollença, avui en passar per la carretera que va al Port no m’he pogut estar d’aturar-me i fer unes fotos a les araucàries de la Punta (Araucaria heterophilla o A. excelsa) Són aquelles que hi ha al creuer cap a Cala Sant Vicenç. A la casa hi viuen en Mohamed i na Jero, vells amics. Em parlat d’aquestes araucàries. Abans de la primera reforma de la carretera, formaven part del jardí de l’entrada, portes endins. Fa uns vint i dos anys quedaren a formar part de la vorera de la carretera i, per tant, passaren a ser propietat del Consell de Mallorca. En realitzar-se la segona reforma encara aconseguiren salvar-se, si bé a costa de retallar part de les arrels. Una de les araucàries sembla que n’ha patit les conseqüències i es veuen algunes branques seques al cap damunt. A l’altra exemplar el va tocar un llamp ja fa uns anys i li va assecar una bona part de dalt, així és que l’exsecallaren, es a dir el coronaren ben amunt i l’arbre sembla que amb moltes ganes de viure ho ha pres bé. Ha tret dos forts rebrots que s’enfilen per amunt. Na Jero em demana si no seria una bona idea realitzar la mateixa operació amb l’altre per tal que pot reaccionar positivament també. En podes de pins en tenc una petita idea, però l’araucària malgrat pertànyer com el pi a les coníferes, és un arbre molt diferent: no li sé contestar. Qualcú ens pot ajudar?
Davant una copeta d’herbes dolces, em sorprenen i m’alarmen quan me comenten que a certs veïnats no els agraden aquestes araucàries i que ja els hi aniria bé si les llevaven. No acab d’entendre perquè, sembla que aquests veïnats troben que “embruta” i embossa amb les seves estranyes fulles. Enguany ha tret moltes pinyes que escampen pinyons alats que, segons na Jero, germinen espontàniament i molt bé. Ens ve la idea de que aquests dos exemplars d’araucària, que segurament sobrepassen els cent anys d’edat, s’haurien de catalogar i protegir. I ens hi posam...
Dibuix: Pòster de la convocatòria per a la mobilització
A la poesia aborigen, els arbres, com tota la resta, tenen ànima. Qualcuns d’ells eren la reencarnació de membres de la tribu. Djumala solia escoltar-los xiuxiuejant a la nit. Em va convèncer de que els arbres parlen entre ells, de que sovint canten amb les seves fulles, i de que ella sempre podia distingir per les seves veus si eren masculins o femenins.
