Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics.
dimecres, 22 de febrer del 2006
WALG
WALG
“A DJUMALA
.... Aquest llibre és una ficció; tanmateix, abans de l’arribada de l’home blanc, al voltant de 550 tribus i 600 llengües existien a Austràlia. Només una grapada varen sobreviure....
Prefaci: ... Una vegada vaig tirar una llenya al foc, i les flames furioses varen cremar les fulles dels arbres propers. Ella me va contar una història mitològica de una dona emú a la que el seu marit havia portat a viure amb la seva tribu, es va sentir atemorida per el desconegut país i va preparà un gran foc que va assolir els arbusts del voltant i va cremar les seves ales. Uns dies després la vaig escoltar al seu campament cantant amb una altra dona qualque cosa que sonava com una cançó contemporània sobre un foc vist a la llunyanía.
Sobre l’espina dorsal del fum cavalca un estrany
Protegida per el foc la cara de pedra
En el bosc cada arbre sosté una llança.
Arbres, estau alerta
Pobres arbres amics
Els vostres ossos es tornaran cendra. A la poesia aborigen, els arbres, com tota la resta, tenen ànima. Qualcuns d’ells eren la reencarnació de membres de la tribu. Djumala solia escoltar-los xiuxiuejant a la nit. Em va convèncer de que els arbres parlen entre ells, de que sovint canten amb les seves fulles, i de que ella sempre podia distingir per les seves veus si eren masculins o femenins.
Coneixia l’arbre trencadestral baix el que els blancs paren les seves trampes per a dingos. Sempre xiuxiuejava advertint als animals per a que es mantinguessin allunyats quan qualcun apareixia entre la brolla.
Una vegada varem veure un espai aclarit de la sabana, amb una llarga línia d’arbres cremant que s’estenia per la vorera de la zona nua. Aquella nit ella em va despertar: “Acab de veure els arbres fugint del país. Ara han après a caminar, els blancs mai podran assolir-los”. Alguns dies després, mirant a la Via Làctia, em va dir: “És una petja de cendres deixada al cel per els grans arbres”. Li vaig recordar que alguns vells de la tribu pensen que és una petjada deixat per els ossos dels morts; llavors ella va afegir ràpidament: “Ben segur, els arbres són els nostres companys”.
Quan va néixer el nostre primer fill, un vincladís arbre del cautxú que s’alçava davant del nostre refugi rocós s’inclinà i va copejar una branca amb l’altra. Era un missatge dirigit als altres arbres i al món dels esperits. Ella anomenà al nin Djo, Arbre del Cautxú, i aquest mateix arbre va passar a ser el seu tòtem personal. Jo em lamentava que les meves orelles no s’haguessin acostumat a escoltar les cançons dels arbres. Però em vaig sumar al cor i vaig fer el possible per presentar els meus respectes a tots els arbres del cautxú com qualsevol hagués fet amb els seus parents. Vaig evitar l’escorça dels seus troncs, i quan encenia una foguera sempre vaig cuidar de que les branques estiguessin lluny d’allà on arribaven les flames....
B. Wongar. “
Editorial Txalaparta:
http://www.txalaparta.com
1 comentari:
‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva. Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista. D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.
Una història preciosa!
ResponElimina