Per camins perduts i cingles salvatges
Crec que va ser ahir que vaig decidir el que faria avui. Tenc una feina, malament està parlar-ne, que hi ha dies que me ve a mida del que m'agrada. O això em pens abans de partir. Així que ahir vaig decidir que avui m'aixecaria prest, posaria fruita a la motxilla i amb el pensament vaig decidir l'itinerari que seguiria: pujaria per la cara sud al puig de Ses Bassetes i una vegada assolit el cim em dirigiria al del Maçanella, la segona més alta de Mallorca, però més guapa que la primera, el Puig Major. Per cert que ahir el congrés espanyol dels diputats va rebutjar amb els vots contraris de PP i PSOE i favorables de CiU i Esquerra amb l'abstenció del PNB, que la base militar que hi ha instal·lada d'ençà 1957 a la seva màxima altura, fos desmantellada. La Proposició era d'Esquerra Republicana a les Illes Balears.
Bé al que anava. Així que avui de matí a tres quarts de set m'he aixecat i m'he dirigit cap als Tossals Verds. Allà, després de saludar alguns companys i rebutjar amablement el cafè que m'oferien, he començat a caminar. Eren quasi les vuit. Quan he arribat al torrent del Prat, he agafat el camí de sa Canaleta i tot d'una he girat a mà esquerra per començar l'ascensió. Em pensava que aniria arreu pels rosts sense camins, però no ha estat així. Tot d'una he trobat un caminoi ben fet que anava de sitja en sitja fins convertir-se en un antic i a trossos ben conservat camí de muntanya. Crec ben segur que antigament aquest camí devia comunicar pobles i possessions i que va ser transitat per jornalers, pastors, carboners i tota mena de gent que feinejava per muntanya. L'he deixat no sense ganes de seguir-lo i he anat ascendint cap a Ses Bassetes.
Ho he comentat altres vegades que jo estim el meu desert. Perquè aquests roquissars i cingles encara vestits de velles i fossilitzades alzines, són i seran un desert. Allà baix, des d'aquest Puig on ara som en torn trobar una guarda, però molt més nombrosa que altres vegades que he visitat la zona. Al llarg del camí d'ençà que he entrat al Tossals Verds n'he observades. Aquí eren “fines”, és a dir una raça autòctona domèstica que es va tornar silvestre i que ara sembla que pot campar arreu dels ecosistemes de muntanya devorant i devastant tota la flora que pot, que no és poca.
No em vull allargar ara a parlar, ja ho vaig fer quan vaig tocar el teix com arbre d'Alaró, en explicar a qui no ho sap que als cims de la Serra de Tramuntana, aquesta que ara volen convertir en Patrimoni de la Humanitat, hi viu confinada una vegetació molt antiga, diferent de la flora endèmica, que és una relíquia d'altres èpoques climàtiques. Em referesc al teix (Taxus baccatta) a la servera o pomera borda de muntanya (Sorbus aria), a l'Amelanchier ovalis, a la Lonicera pyrenaica, a l'Ilex aquifolium.... Espècies que sense la cabra podrien reproduir-se entre el bosc de l'alzinar i els endemismes notables que l'acompanyen. La cabra, també l'autòctona, evidentment, ho impedeixen. Encara que això no és ben bé així, sinó que qui ho impedeix és la gran incompetència de polítics, tècnics, ecologistes, universitaris, botànics etc. que ho permeten i no fan res de res de res per impedir-ho. Ja ho he dit altres vegades, els alzinars a les cotes més altes de la Serra de Tramuntana no tenen regeneració de llavor ni de tanyades tan sols. Estan fossilitzats fins que una sequera persistent d'un parell d'anys amb l'ajuda dels necessaris descomponedors, acabin amb ells. N'esteim a l'espera.
Però res, el cas és que he començat l'ascensió cap al Maçanella, intentant això sí no molestar massa a les cabres amb cabrits, i l'he assolit a les onze i mitja. Ho sé perquè justament a aquesta hora m'ha telefonat la meva estimada i li he demanat l'hora, perquè encara que el mòbil també la dona, he deixat el rellotge i no estic acostumat a mirar-la d'altra manera.
He baixat per la coma de la cara nord del Maçanella cap al Prat. Al torrent hi corria l'aigua i m'he banyat la cara, qui sap les vegades que m'he tornat batiar a aquest indret, sovint com fan els Testimonis de Jehova, de cos sencer. Laicament.
He tornat per sa Coma des Tossals Verds, amb les seves marjades que són el millor exemple d'una obra ben feta d'enginyeria hidràulica.
Qui sap les coses que a hores d'ara, que són les nou i deu del vespre podria contar d'aquesta experiència solitària, però estic cansat i altres obligacions familiars m'acompanyen. Bona nit.
Bé al que anava. Així que avui de matí a tres quarts de set m'he aixecat i m'he dirigit cap als Tossals Verds. Allà, després de saludar alguns companys i rebutjar amablement el cafè que m'oferien, he començat a caminar. Eren quasi les vuit. Quan he arribat al torrent del Prat, he agafat el camí de sa Canaleta i tot d'una he girat a mà esquerra per començar l'ascensió. Em pensava que aniria arreu pels rosts sense camins, però no ha estat així. Tot d'una he trobat un caminoi ben fet que anava de sitja en sitja fins convertir-se en un antic i a trossos ben conservat camí de muntanya. Crec ben segur que antigament aquest camí devia comunicar pobles i possessions i que va ser transitat per jornalers, pastors, carboners i tota mena de gent que feinejava per muntanya. L'he deixat no sense ganes de seguir-lo i he anat ascendint cap a Ses Bassetes.
Ho he comentat altres vegades que jo estim el meu desert. Perquè aquests roquissars i cingles encara vestits de velles i fossilitzades alzines, són i seran un desert. Allà baix, des d'aquest Puig on ara som en torn trobar una guarda, però molt més nombrosa que altres vegades que he visitat la zona. Al llarg del camí d'ençà que he entrat al Tossals Verds n'he observades. Aquí eren “fines”, és a dir una raça autòctona domèstica que es va tornar silvestre i que ara sembla que pot campar arreu dels ecosistemes de muntanya devorant i devastant tota la flora que pot, que no és poca.
No em vull allargar ara a parlar, ja ho vaig fer quan vaig tocar el teix com arbre d'Alaró, en explicar a qui no ho sap que als cims de la Serra de Tramuntana, aquesta que ara volen convertir en Patrimoni de la Humanitat, hi viu confinada una vegetació molt antiga, diferent de la flora endèmica, que és una relíquia d'altres èpoques climàtiques. Em referesc al teix (Taxus baccatta) a la servera o pomera borda de muntanya (Sorbus aria), a l'Amelanchier ovalis, a la Lonicera pyrenaica, a l'Ilex aquifolium.... Espècies que sense la cabra podrien reproduir-se entre el bosc de l'alzinar i els endemismes notables que l'acompanyen. La cabra, també l'autòctona, evidentment, ho impedeixen. Encara que això no és ben bé així, sinó que qui ho impedeix és la gran incompetència de polítics, tècnics, ecologistes, universitaris, botànics etc. que ho permeten i no fan res de res de res per impedir-ho. Ja ho he dit altres vegades, els alzinars a les cotes més altes de la Serra de Tramuntana no tenen regeneració de llavor ni de tanyades tan sols. Estan fossilitzats fins que una sequera persistent d'un parell d'anys amb l'ajuda dels necessaris descomponedors, acabin amb ells. N'esteim a l'espera.
Però res, el cas és que he començat l'ascensió cap al Maçanella, intentant això sí no molestar massa a les cabres amb cabrits, i l'he assolit a les onze i mitja. Ho sé perquè justament a aquesta hora m'ha telefonat la meva estimada i li he demanat l'hora, perquè encara que el mòbil també la dona, he deixat el rellotge i no estic acostumat a mirar-la d'altra manera.
He baixat per la coma de la cara nord del Maçanella cap al Prat. Al torrent hi corria l'aigua i m'he banyat la cara, qui sap les vegades que m'he tornat batiar a aquest indret, sovint com fan els Testimonis de Jehova, de cos sencer. Laicament.
He tornat per sa Coma des Tossals Verds, amb les seves marjades que són el millor exemple d'una obra ben feta d'enginyeria hidràulica.
Qui sap les coses que a hores d'ara, que són les nou i deu del vespre podria contar d'aquesta experiència solitària, però estic cansat i altres obligacions familiars m'acompanyen. Bona nit.
Fotos JV24febr11
las fotos son fantastics!
ResponEliminaGuapa sortida, si senyor !
ResponEliminaBon esperit, bones cames i camp per correr: d'això jo en diria fer país.
I els d'Esquerda, què en diuen de les cabres ?