Declaració Final del Primer Congrés Nacional de ANAMURI
Reiteram la nostra decisió de seguir lluitant de manera unitària, unint els nostres esforços i lluites amb la d’altres moviments pagesos i indígenes de tot el món i amb altres moviments socials que avui estan ressorgint, per a continuar la senda de globalitzar la lluita i globalitzar l’esperança. És temps de somiar! És temps de sembrar! És temps de construir! És temps de participar! És temps de lluitar!
Les dones rurals i indígenes de Xile hem completat un any de Congrés Nacional. A través de l’Associació Nacional de Dones Rurals i Indígenes, ANAMURI, en els darrers dotze mesos, des del 21 de març del 2006 al 21 de març del 2007, ens hem ajuntat a localitats al llarg i ample del país per a reflexionar sobre les condicions de vida i treball en el camp i en el país en el seu conjunt, sobre el que volem per al nostre futur i per al nostre país.
Ha estat un any de grans esforços i molt de treball, farcit de somnis, esperances, reflexions i solidaritat. Hem donat mostres clares que les dones som capaces d’organitzar-nos i lluitar, de continuar produint aliments i mantenint la riquesa cultural del nostre país i dels nostres pobles. Poguérem confirmar que els moviments socials de Xile i del món estan renaixent amb força i, al igual que nosaltres, estan disposats a lluitar per els canvis que desitjam. Rebem mostres de solidaritat de molts llocs del món i ens hem adonat que els nostres somnis i els nostres problemes són comuns als de molts pobles i moviments.
Durant aquest any, les dones hem pres la paraula. Això és el que vérem i concloguérem:
1.- L’agricultura pagesa i indígena ha estat històricament la font més important d’aliments sans i variats per a tota la població, no només la rural. Tan mateix, veiem que l’agricultura pagesa i indígena està essent sistemàticament destruïda, producte dels processos de privatització, la invasió i els abusos per part de les grans empreses nacionals i transnacionals i un conjunt de polítiques públiques que s’entesten cegament a entregar el país als empresaris. Veiem l’intent de convertir Xile en “potència agroalimentària” a través de “l’encadenament productiu” com una amenaça greu i intolerable a la nostra fora de vida i producció.
2.- la destrucció de la nostra agricultura passa per la destrucció igualment sistemàtica de la nostra identitat i la nostra cultura. Intenten per tots els mitjans fer-nos invisibles, negant-nos fins i tot el nom de pagesos i pobles indígenes. Els nostre fills són educats per a renegar dels nostres sabers i dels nostre treball, per abandonar el camp i convertir-se en mà d’obra barata i sense drets.
3.- L’Estat Xilè i l’empresariat continuen desconeixent el dret dels pobles indígenes al territori i a l’autodeterminació, mantenen la usurpació dels territoris ancestrals i apliquen polítiques de repressió injustificables a través de la Llei antiterrorista i altres normes.
4.- Les dones som permanentment invisibilitzades. Històricament se’ns ha negat l’accés a la terra, i les actuals polítiques i programes d’assistència tècnica i crèdit són insuficients i la majoria de vegades inadequats. Les polítiques socials no prenen en compta que treballam dues o tres jornades, i no se’ns considera productores.
5.- Xile és un país greument contaminat, perquè l’activitat industrial, especialment de les empreses forestals, mineres, elèctriques i pesqueres, no es regula ni es fiscalitza. La CONAMA no fiscalitza adequadament ni compleix amb el seu paper de protegir el medi ambient. La participació de la ciutadania en la protecció del medi ambient és reprimida.
6.- La destrucció del medi ambient ha deteriorat moltíssim les nostres condicions de vida i de treball. Ens sembla molt greu que l’aigua sigui cada vegada més escassa; fins i tot ja és escassa l’aigua per beure.
7.- La privatització de l’aigua només ha agreujat els problemes de contaminació i desaparició de l’aigua. Han desaparegut comellars, xaragalls, rius i glacials.
8.- La privatització dels oceans ha fet que molts pobles costaners quedin sense treball ni aliment, i ha empitjorat l’alimentació de la població xilena.
9.- Els pagesos i indígenes tenim poca terra, i l’estam perdent acceleradament, producte de la contaminació, la manca d’aigua i l’endeutament. Els programes d’assistència tècnica, de INDAP, Programes Orígens i altres, només han agreujat l’endeutament i la pèrdua del nostres recursos. Producte de l’endeutament, les dones quedam especialment desemparades, sense accés a nous crèdits ni a l’assistència tècnica.
10.- Les condicions laborals en el camp són properes a l’esclavitud. No es respecten els pocs drets laborals que encara ens resten, reprimeixen a les nostres organitzacions, ens paguen sous miserables i ens fan treballar en condicions perilloses i indignes. Xile és país agroexportador només gràcies a l’explotació extrema dels treballadors i especialment de les treballadores agrícoles.
11.- Les dones del camp no tenim dret a la previsió ni a una jubilació digna. Consideram que la proposta que les dones es jubilin als 65 anys és inacceptable.
12.- Els serveis públics en el camp són de mala qualitat. L’educació, la salut, l’assistència tècnica, els crèdits, els camins i els transport es dissenyen i implementen sense respecte per les nostres necessitats, les nostres condicions de treball, la nostra cultura o els nostres sabers. Cada cop més, els serveis públics estan al servei dels empresaris.
Considerant tot això anterior, hem pres un conjunt de resolucions que donam a conèixer al país en un document a part. Entre les nostres principals resolucions, hem decidit:
1.- Reiterar el nostre rebuig al neoliberalisme i continuar lluitant fins que el nostre país adopti altres formes d’organitzar la seva agricultura i la seva economia. Lluitarem igualment per la revisió i derogació dels tractats de lliure comerç.
2.- Donar suport a les demandes per un canvi constitucional que, entre altres, acabi amb el sistema binominal, que només agreuja els problemes de manca de democràcia a Xile i beneficia exclusivament als grans grups econòmics. Exigir la derogació de la llei antiterrorista.
3.- Lluitar perquè es porti a terme un programa ampli de Reforma Agrària, que entregui terres a pagesos i pobles indígenes, amb una atenció especial per garantir l’entrega de terres a dones i joves.
4.- Lluitar per el reconeixement del dret dels pobles indígenes a l’autonomia i autodeterminació, que inclogui la devolució dels territoris ancestrals als pobles indígenes.
5.- Reafirmam la nostra identitat com a pageses, com indígenes, com a dones. Ens comprometem amb defensar el dret i el deure de continuar produint aliments per a nosaltres i per a la resta de gent xilena. Ens comprometem amb una agricultura sense agrotòxics, amb la defensa de les nostres llavors, dels nostres sabers i la nostra cultura, en contra de les llavors transgèniques i els monocultius. No volem ser potència agroexportadora. Rebutjam l’encadenament productiu i seguirem lluitant per a produir de manera lliure i d’acord amb els nostres principis. Lluitarem per a la sobirania alimentària com un dret fonamental dels pobles.
6.- Lluitarem per canvis a les polítiques agrícoles fins a contar amb polítiques que fomentin i protegeixin l’agricultura familiar pagesa i garanteixin que els serveis públics, especialment l’INDAP, afavoreixin als petits agricultors i no discriminin a la dona i als joves. Exigim una solució real al problema de l’endeutament pagès i que l’INDAP assumeixi la responsabilitat que li correspon en la creació d’aquest problema.
7.- Demanam i lluitarem per una reforma al Codi d’Aigües que respongui a les prioritats de les comunitats i de les persones, reconeixent l’aigua com un patrimoni comú, derogant i impedint la seva privatització.
8.- Lluitarem per una llei del medi ambient que garanteixi l’efectiva participació ciutadana, que prohibeixi les activitats contaminants i obligui a la fiscalització efectiva. Volem la derogació del decret 701 i que es fomenti la plantació de bosc natiu. No volem més pins i eucaliptus.
9.- Exigim i lluitarem per un sistema d’educació públic, accessible a tots els nins i joves, que respecti les nostres cultures i que ajudi a que els joves quedin al camp. Volem una educació tècnica i agrícola respectuosa amb el medi ambient i amb els nostres sabers.
10.- Exigim i lluitarem per un sistema de salut públic, digne i solidari, a l’abast de tothom, que protegeixi efectivament contra els agrotòxics i altres formes de contaminació.
11.- Exigim un sistema de previsió públic i solidari, jubilació digna i garantida per a tothom i jubilació més primerenca per a les dones del camp.
12.- Agraïm les múltiples mostres de solidaritat que rebem d’altres moviments socials i institucions. Reiteram la nostra decisió de seguir lluitant de manera unitària, unint els nostres esforços i lluites amb el d’altres moviments pagesos i indígenes de tot el món i amb altres moviments socials que avui estan ressorgint, per a continuar el camí de globalitzar la lluita i globalitzar l’esperança.
És temps de somiar! És temps de sembrar! És temps de construir! És temps de participar! És temps de lluitar!
Les dones continuarem tenint la paraula!
Assemblea del Primer Congrés Nacional de ANAMURI
Santiago, 23 de març de 2007
Els Arbres ens fan nosa 
A fora la primavera ens regala amb una dolça pluja. 
De la nostra relació amb els arbres al carrer sovint se'n podria extreure la conclusió de que ens fan nosa: si creixen per que creixen, si fan ombra per que en fan massa, si perden la fulla, la flor o el fruit per que embruten, que si les arrels ens aixequen els panots, ai que les branques toquen els fils de la llum o el telèfon, i alerta a l'aparcar els vehicles !
A la ciutat el mateix arbre que ens ofereix el seu fruit acabat de quallar és un privilegiat penjador d'aquells que afluixen la seva malaltia contra un ésser indefens.
