El badall del plàtan

L'origen del món

Anthony Garner

El meu carrer, la Rambla, té molts plàtans en filera. Pel meu gust, massa, o massa junts els uns amb els altres. Potser fruit de la monotonia, el de davant de casa un dia va fer un badall. L'espasme negre, profund i inacabable se li va manifestar a la part baixa del tronc. Hi vaig veure el badall fins que de més gran, amb major vernís intel•lectual, em va semblar un udol perquè era molt semblant a El crit ovalat i ondulat d'Edward Munch. Sigui com sigui, el plàtan feia manifestació d'incomoditat i protesta. També s'ha de dir que alguns transeünts han confós el forat amb una paperera i que per Sant Joan uns altres l'han utilitzat de caixa de ressonància dels petards, però a aquests iconoclastes sense sentit poètic els deixarem de banda i no en farem cas. Nosaltres ens quedem amb el badall i amb el crit.

El crit (Skrik) d'Edvard Munch

Fins que fa uns mesos, vaig baixar al carrer i vaig veure que algú havia pintat a la part superior de l'orifici, amb el sistema de trepa, una llegenda que deia: “L'origine du monde.” Perquè no hi hagués dubte que es referia al quadre eròtic de Gustave Coubert que es pot veure a l'Orsay de París, l'autor de la inscripció havia afegit amb caràcters més petits el nom de l'artista precedit d'una “à”, “à G. Coubert”, que indicava una dedicatòria. Tot en francès. Un badall? Un crit? La meva ingenuïtat i el meu pudor mental sempre queden en evidència: era un pubis, situat en el lloc on aquesta part de l'organisme femení es localitza. Els crits i els badalls es fan més amunt.

L'origen del món (L'origine du monde) de Gustave Courbet

Per saber-ne l'autor vaig fer interrogacions entre els sospitosos de la ciutat: els practicants de l'art conceptual i sorprenent. No solament no me'n van saber donar raó sinó que com que no tenien notícies de l'“acció” van fer expedicions per veure-la. La van admirar, la van retratar, la van posar en l'altar de les seves preferències i em van dir que si un dia en feia un article el publicarien en una plaquette al costat de la imatge del trau amb nova intenció que ara amenitza els caminants de la Rambla. Vaig dir als conceptuals que m'ho rumiaria.

El misteri persisteix i augmenta. Les lletres són periòdicament repintades sobre l'escorça amb tota cura. Per qui? Com que el manteniment es fa de nit, em diuen que vigili i controli. Sí, home. Cada nit. És millor deixar-ho en suspens, com una fantasia onírica o com la representació del gran badall i el gran crit del món.

Manuel Cuyàs Gibert

· Article publicat a El Punt Avui el 31.12.2013 ·

Arbres tombats

Arbres després d’un esclafit

Aquestes fotos són d'una tempesta violenta que va passar per la zona nord d'Osona (Catalunya), el 4 d'Octubre del 2013. La tempesta es diu un esclafit, i es tracta de vents que provenen d'una tempesta que cauen verticalment i de cop i poden assolir fins a 130km/h o més i provoquen danys, per la rapidesa que bufa, i normalment en poc temps, com a molt 15 o 20 minuts. A Manlleu, es diu que va arribar a uns 120/130km/h, i la tempesta va durar uns 15 minuts més o menys. Algunes fotos són de casa meva, i altres de dins el poble de Manlleu.

• Podeu llegir més sobre això, en les webs següents:
• Un petit esclafit va arrasar el nord d'Osona
• Esclafit a Manlleu 2013

Adam Macià-Parris

Figuera sevillana, del Guadalquivir a Mallorca

Un record entranyable de la mili

Fa un poc més de vuit anys, al maig de 2005, vaig viatjar a Sevilla per calmar la meva nostàlgia per aquesta bellíssima ciutat de l'Al-Andalus, que duc dins l'ànima. Allà vaig viure durant dotze mesos fent la mili a la Caserna de Cavalleria d'Alcalá de Guadaira, des del març de 1981 fins al febrer de 1982. Han passat gairebé 32 anys i sembla que va ser ahir. Sempre recordaré amb molt de carinyo als companys sevillans.

El primer dia a la caserna, en acabar la instrucció al capvespre, me'n vaig anar sol a la cantina amb un retgiró tremend al cos, sense conèixer a ningú i amb la sensació d'estar tancat dins una espècie de camp de concentració. Feia només una setmana escassa que s'havia perpetrat l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. L'ambient militar estava molt carregat, tens, enrabiat, amb les espases desembeinades i llestes per a l'acció. Els nous soldats estàvem acollonats. La majoria procedíem de les casernes cordoveses de reclutes de Cerro Muriano i Obejo. Havíem jurat bandera tots junts el dia 22 de febrer a Cerro Muriano, just la jornada anterior del cop. Els comandaments es mostraven molt durs, gairebé diria que cruels amb els novençans, com si volguessin descarregar damunt nosaltres tota la seva frustració. A la caserna estava tot preparat per a una intervenció bèl·lica immediata, amb el pati d'armes ple de tancs orientats cap a la sortida.

Com us deia, després de la dutxa col·lectiva ens vàren donar permís per a anar a la cantina fins a l'hora del sopar. Jo em vaig quedar aturat a la barra. Vaig demanar una canya i em vaig dedicar a observar i a escoltar. Sentia una angoixa tan gran que gairebé no me podia empassar la cervesa. La trobava exageradament amarga. Fumava un cigarret darrere l'altre  d'una manera compulsiva. La meva solitud i la meva por eren incommensurables. Em demanava a mi mateix: sortiré viu d'aquí, ho podré suportar?

-¡Quillo, qué paza!, ¿de dónde ere? - em va preguntar un soldat amb un gran somriure, donant-me una palmada a l'espatlla..

-De Mallorca - vaig respondre jo amb un filet de veu.

-Pué yo zoy de Do Hermana, de aquí cerca. Me llamo Jozé Luí. ¿Y tú?

-Yo Juan. 

-¡Quillos!, ette é Juan de Palma de Mallorca - va cridar dirigint-se als seus amics.

Quan em vaig adonar estava enrevoltat de sevillans que em saludaven amb una afectuositat espontània tan sincera que a jo com a mallorquí sec i reservat em resultava si més no xocant, com si em coneguessin de tota la vida. De sobte ja no estava sol, en menys de tres minuts tenia mitja dotzena d'amics que em convidàren a una altra canya i aquesta sí em va saber a glòria. I després una altra i una altra...

Duc aquest record tan aficat dins l'ànima que sempre que ho rememor se m'humitegen els ulls. Des d'aquell precís moment vaig quedar enamorat d'Andalusia i els andalusos. Tenen un caràcter meravellós i la seva terra és un paradís. Dotze mesos després ja parlava sevillà amb soltesa i quan vaig tornar a Mallorca em vaig torbar bastants de mesos a perdre l'accent andalusí quan parlava en castellà.

Vaja, m'he embolicat explicant-vos les meves batalletes de la mili i m'he oblidat de la figuera sevillana del Guadalquivir.

Mirau quines figues més guapes. Semblen dur pintats els colors de totes les banderes sorgides del Regne d'Aragó, inclosa la bandera espanyola: or i sang. Com us deia al principi l'any 2005 vaig visitar Sevilla. Prop de la Torre de l'Or em vaig acostar fins al riu Guadalquivir. Em va venir de gust tocar la seva aigua que baixava de Còrdova i allà mateix, amb les seves arrels en remull, creixia una figuera imponent que no duia cap figa, la qual cosa em va fer suposar que era una cabrafiguera, és a dir, una figuera silvestre nascuda d'una llavor defecada allà per un ocell. Ara sé que es tracta d'una semicabrafiguera, un arbre híbrid fill d'una cabrafiguera mascle silvestre i una figuera femella conreada. No fa figues flors i per aquest motiu sa mare al maig no duia cap fruit. Només fa figues tardanes que maduren a la segona quinzena d'agost. Si ampliau les fotos amb un doble clic apreciareu millor els detalls.

Totduna vaig pensar que havia d'agafar una branqueta d'aquella figuera sevillana com a record. Al meu hort-jardí no tenia cap arbre de la meva estimada Sevilla i em fèia molta il.lusió tenir-n'hi un. Vaig agafar tres estaquetes, les vaig rabejar amb l'aigua del riu, les vaig aficar dins una bossa de plàstic i me les vaig endur a Mallorca. Quan vaig arribar les vaig sembrar dins tres cossiols i em vàren aferrar totes. Una d'elles es va morir uns mesos després. Una altra la vaig regalar i no sé com segueix. La tercera està sembrada al meu jardí. La terra mallorquina argilenca i carregada de calç no li acaba d'agradar, creix molt poc, però sembla que es va adaptant i cada vegada va agafant més força. Aquest any fa fet una figa, només una, la de la foto.

 La polpa té un color vermell-carn intens. És molt sucosa, cremosa i dolça. Es fon com un bombó dins la boca. La vaig trobar deliciosa i em va fer recordar a aquells soldats sevillans i el seu entranyable ¡Quillo!

Braços llargs i mans obertes

Un petit miracle abans de Nadal

A vegades la vida no et vol deixar anar

i s’avança silenciosa cap als precipicis

on et veu córrer desbocat

per posar-hi coixins al fons,

per fer de les branques que vesteixen espases

braços llargs i mans obertes.

A vegades la vida no et vol deixar anar

i com una esponja eixuga dissorts i tristeses

on et veu perdut i atrapat

per fer-te lleuger, molt lleuger,

per deixar-te volar més enllà dels núvols

allà on el Sol pot ajudar-te a veure-hi clar.

A vegades la vida no et vol deixar anar

i desitja que la sang romangui a les artèries

on cal que sigui força motriu del teu cor,

com l’aigua de pluja que baixa pels rierols

regant el petit bosc de la cinglera del Capelló,

el mateix que ahir s’omplí de braços, de mans, de vida.

Franc Guinart / 24-des-2013.

•

El 23 de desembre va succeir un fet insòlit a la nostra vila. Capellades és al cap damunt d'un cinglera, la coneguda com a Cinglera del Capelló. De tant en tant, aquest precipici és transforma en temptació per posar punt i final a la vida. El dia 23 es va produir un altre, sense eufemismes, intent de suïcidi. No cal parlar de les circumstàncies que envoltaven l'existència del pobre que desitjava la mort, segur que eren prou tràgiques i severes com per abrigar la nefasta idea en la seva ment.

Es va llençar dalt a baix, amb tota la decisió i tot el coratge,...però el resultat no fou l'esperat: aquest jove de divuit anys no va tancar els ulls per sempre en esclafar-se al fons del precipici,...simplement no hi va arribar amb la velocitat i l'impacte esperat.

M'agrada pensar que una mica els nostres amics els arbres hi van col·laborar, qui sap si aquest és el miracle en majúscules d'enguany,...potser no, però ben segur que és una preciosa història per poder explicar, celebrar i, pel protagonista, agrair després d'adonar-se'n que és algú massa important com per voler dir adéu abans d'hora.

Bon Nadal i Bones Festes !!!

Franc Guinart
•

El bosc que necessitem al segle XXI

Dimecres 11 de desembre, a les 19:00 hores

al local del CEV - Centre Excursionista de València -

Plaça Tavernes de la Valldigna, Núm. 4, Barri del Carme, València

Debat

"El futur de la gestió i la protecció
del bosc valencià"

La Plataforma Bosc Viu, que compta entre els seus membres a Acció Ecologista-Agró, i el Centre Excursionista de València (CEV) organitzen el pròxim dimecres 11 de desembre un debat públic sobre el bosc que necessitem al segle XXI, per a analitzar com es pot combinar la conservació del medi forestal i el desenvolupament rural.

El debat "El futur de la gestió i la protecció del bosc valencià" comptarà amb la presència de diputats de tots els grups parlamentaris presents a les Corts Valencianes i estarà obert també a la participació del públic assistent.

Els temes que centraran el debat seran la gestió i el model de desenvolupament rural sostenible, amb especial referència al recentment aprovat PATFOR i els projectes d'extracció de biomassa forestal. A més a més, també s'abordarà la política de conservació i regeneració del bosc, especialment pel que respecta als parcs naturals i a la resta de paratges forestals protegits del País Valencià.

L’acte serà a les 19:00 hores, al local del CEV (Plaça Tavernes de la Valldigna, Núm. 4, Barri del Carme, València).

Bosc Viu és la plataforma per la defensa dels ecosistemes forestals valencians, que agrupa unes 40 entitats que promouen la protecció y conservació dels ecosistemes forestals, reclamen una gestió forestal respectuosa amb els ecosistemes i els seues habitants i proposen un model de desenvolupament rural sostenible. Inclou diferents sindicats, col•lectius ecologistes, excursionistes i grups culturals de tot el territori valencià.

Acte organitzat per la Plataforma Bosc Viu i el Centre Excursionista de València

L’Erytrhina i el vent

És estrany que no hagi caigut abans !!!

El dissabte, 16 de novembre a la nit, va bufar el vent al barri i també va ploure. Cap de les dues coses fora de mida.

A primera hora del matí hi havia petites branques, i no tant, per terra.

Els més perjudicats els Populus nigra. Branques gruixudes esqueixades, els barrinadors havien fet la seva feina, amb arbres ja debilitats per altres malures i plagues.

Un de sencer, amb mides considerables, estirat a terra, ensenyant un aparell radicular ridícul, incapaç d'aguantar una estructura colossal. Això afegit a la contundent acció dels fongs que han produït la podridura del coll.

Ens voldríem centrar però en una Erytrhina que també a primera hora, estava ajaguda a la vorera de la Plaça Angel Pestaña, amb alguna flor escadussera, excel•lint sobre el ciment.

Havia estat abatuda, més que pel vent i la pluja, per unes males praxi i /o negligències.

De les seves "arrels " el que destaca és un manyoc format per unes arrels espiralades, retorçades, cansades de donar voltes per les parets d'un contenidor. El viverista no va pensar que, al menys cada dos anys, necessitava un espai més gran per desenvolupar-se?

Tampoc el receptor de la planta es va lluir. Si va ser privat, fet que ignorem, l'administració tenia l'obligació de retornar-la. Per un professional, no hi ha d'haver cap dubte.

Però, una vegada més, es fixen unes normes que després, sembla, que ningú es preocupa de la seva aplicació. A la pàgina 71, del Plec de prescripcions tècniques per al disseny, execució, manteniment d'obra nova de jardineria de L'Ajuntament de Barcelona es diu : "...No es poden admetre plantes que presentin enrotllaments o forts torçaments en les arrels...". Sembla ben clar que es descriu el cas del què estem parlant. Miraven cap un altre costat quan va arribar l'arbre o no tenien capacitat per controlar-ho ? Potser les dues coses.

Unes mans hàbils, esporgant les arrels, podien haver resolt alguna cosa. Posar la confiança a un dèbil aspre no sembla la millor solució.

El que ha succeït amb el vent no és gens estrany, el que sembla mentida és que hagi aguantat fins ara!!!

La qualitat de l'aparell radicular és bàsica per el normal desenvolupament. Si no és així, la tenim condemnada: a ser susceptible a la sequera, a que creixi poc, a que sigui dèbil, afectable per qualsevol malura, acabi morint-se, que per poca estabilitat mecànica caigui.

El dimarts, 19, l'arbre ja no hi era. Tampoc hi havia restes de serradures. Cal pensar que han carregat l'arbre sencer. Per replantar-lo al viver ? No s'han atrevit a tallar-lo en públic i ho faran privadament?

No ha calgut posar ni una palada de terra per tapar el clot. La pobre Erytrhina estava al terra com un vaixell surant sobre l'aigua, amb la bodega buida, la càrrega a dalt i sense àncores !!!"

Joan Catafal Roca, Alberto Sanagustín

Barri de La Prosperitat, 9 Barris, Barcelona.

Voluntaris, Botànics i Amics arbres · Arbres amics recullen llavors per la Trapa

Jornada de voluntariat del GOB
en favor de la Trapa

Diumenge passat un gran grup de voluntaris encapçalats pels botànics Joan Rita i Carles Cardona i 2 membres d’Amics Arbres · Arbres Amics. en Joan Bibiloni i jo mateix, anàrem a recol·lectar llavors per dur a terme tasques de disseminació de llavors a la zona incendiada de la Trapa. L’objectiu era arreplegar fruits per poder extreure les llavors, per posteriorment poder dur a terme tasques de dispersió a la finca pública propietat del GOB, intentant imitar la dispersió duta a terme pels aucells. Amb la germinació d’aquestes llavors i l’establiment de noves plàntules es vol aconseguir evitar la pèrdua de sòl per erosió.

Duguérem a terme una jornada de recollida de fruits de llentrisca o mata (Pistacia lentiscus) i aladern Phyllirea angustifolia. La zona de recollida va ser un camí de la perifèria del poble de Bunyola, i en un tram petit de recorregut varem arribar a recollir 15,5 quilograms de fruits de llentrisca, un grapat de fruits d’aladern i uns quants quilos de fruits d’ullastre o olivó (Olea europaea var. sylvestris) totes 3 espècies presents a la finca de la Trapa.

L’activitat estava organitzada pel GOB i comptava amb la col·laboració de Joan Rita, biòleg botànic i professor de la Universitat de les Illes Balears que explicà curiositats de les plantes mediterrànies de les quals agafaríem la llavor i característiques ecològiques del bosc mediterrani.

Carles Cardona, biòleg botànic, explicà com s’havien de recol·lectar els fruits amb una tècnica que anomenava “munyir” la mata, emprant tots els dits de la ma. També va explicar característiques ecològiques dels pins i la seva estratègia per fer front als incendis.

 

En Joan Bibiloni, metge i botànic amateur, gran coneixedor de les plantes, arbres i expert en falgueres, i membre de la comunitat Amics arbres · Arbres Amics, anava explicant als diversos grups de gent els noms de les plantes, curiositats i el perquè de la formació dels empelts de bruixa o escopinades de gegant, provocats per l’organisme Candidatus phytoplasma pini.

En Carles Cardona va trobar un pi que era tot ell un empelt de bruixa. En Carles també va explicar les diferents tècniques i processos que es duen a terme per tractar els fruits per afavorir la germinació de les seves llavors. Jo, en Rafel Mas, biòleg i ornitòleg del GOB, i membre d’Amics arbres,  vaig explicar el perquè de l’activitat, el destí de la llavor, i de com alguns aucells, els frugívors migrants i sedentaris actuen com a dispersors naturals de les llavors i l’efecte del pas de les llavors a través del digestiu de les aus, que és l’escarificació de la clovella i facilitació de la hidratació i posterior germinació. També vaig fer observar les larves del paràsit que crea les gal·les sobre les fulles de mata, l’insecte Aploneura lentisci.

 

En total, un grup de 38 voluntaris més els 4 guies varem gaudir d’una jornada ben entretinguda, lúdica i amena. Qui més qui manco va aprendre alguna cosa que no sabia. Na Lydia E. Larrey, que també estava de voluntària entre nosaltres, ens va fer un reportatge al diari local Última Hora i quedàrem així de guapos tots. La gent s’ho va passar tan bé que demanava quan feim la pròxima.

Rafel Mas, 14 de novembre de 2013

La mort del “nostre” fasser

Al senyor del becut vermell
des de la indignació i l’impotència

Avui mentre comprovava que ha caigut el nostre tercer fasser Phoenix canariensis, m’he cagat amb tothom que pens és responsable del desastre i he fet davallar uns quants sants. No n’he amollada ni mitja de paraula, però la ràbia m’ha roegat per dins i se m’han inflat les venes temporals.

Aquest fasser com el de moltes altres famílies, té (tenia) una història al darrera. Durant anys, potser més de 12 va presidir el centre de la terrassa del pis de cals meus pares a Palma. Cada parell d’anys, mon pare el treia del seu cossiol de test i com si d’un bonsai es tractés, li tallava un terç de les arrels, li afegia terra bona i el tornava a ressembrar a dins del mateix cossiol. Fa uns 28 anys vàrem decidir que ja estava bé de putejar-lo i el sembràrem a la foravila, al camp, a l’entrada, inconscientment sabíem que donaria la benvinguda a coneguts i a alguns estranys. 28 anys són molts i hem vist créixer el fasser i fer-se un arbre imponent. Ara és mort, o gairebé, em sap greu, bastant de greu, però em crema molt més el perquè ha passat això que el fet de perdre aquesta peça arbòria.

He de reconèixer que n’he arrabassat molts de fassers, sembrats per les dispersives mèrleres que traginen els menuts dàtils per menjar-se’ls a un lloc més arrecerat. N’he arrabassat de fins i tot ben grossos pel simple fet d’haver nascut allà “on no tocava”, i reconec que és una feina que em tocava bastant els nassos i la genitàlia. 

En el darrer mes he vist com dos altres fassers morien podrits i pudents per mor del becut, els vaig cremar i vaig pensar que era qüestió de temps que atacassin al fasser gros, al padrí de tots. Vaig pensar en fer un tractament preventiu, em vaig informar i abans d’anar a comprar les cànules, alguna cosa em va dir que havia fet tard, el fasser no era ufanós i poderós com un temps, presentava un aspecte descambuixat i algunes fulles s’havien trencat i mostraven floridura. Vaig decidir deixar-ho córrer, estava immers dins d’una zona d’alt nivell d’afectació. Era qüestió de temps que això passàs, no em lament de no haver actuat.

El fasser en un intent desesperat de perdurar ha produït unes violes de dàtils immenses i carregadíssimes de datilets que han anat madurant. Feia anys que no en madurava...ha cremat els seus darrers cartutxos. En guardaré un parell per fer planter, per quan hagi passat l’hecatombe.

M’indigna, com supòs que a molts, la mala idea que varen tenir els que varen importar palmeres en massa plenes de l’escarabatot per vestir passeigs marítims i urbanitzacions; m’indigna que l’administració no hagi fet res mai per controlar les plantes de viver que entren a la comunitat, tenint en compte que el fet de ser una illa podria aprofitar-se per establir una frontera a les plagues i malalties; m’idigna que l’administració que no ha fet res per perseguir la procedència de la plaga, ni l’autor/s i/o responsables de la importació de la plaga, i demanar-lis danys i perjudicis (en la plaga de la Paysandisia archon se sap que provenia de 2 vivers i no se’ls ha reclamat res, i farà desaparèixer els garballons que són de tots, patrimoni natural), i en canvi amenaci amb multes als particulars que no eliminin palmeres que són focus d’infecció; m’indigna que es faci negoci sobre la desgràcia de propietaris que s’han deixat una pasta intentant salvar palmeres; m’indigna que s’obligui als propietaris a incinerar i després s’acumulin les restes sense incinerar a la incineradora (com s’ha pogut veure a fotos d’algun company), això sí, ells ja han cobrat...

Me sap greu, m’emprenya, m’indigna i en aquests moments ho volia expressar. Quan tengui temps, i no serà ni demà, ni passat, quan me llegui cremaré les restes del fasser, fulles i valona, ara els becuts ja circulen i són el problema d’un altre. La batalla està perduda, perdudíssima, només cal esperar l’extermini total de fassers i palmeres similars. Mentre tant que no vengui cap mandat a dir-me que he de fer per eliminar les restes i evitar que s’escampi la pandèmia...que “se n’anirà a porgar fum” per la via ràpida, i si em vol multar que ho faci, tendré un paper amb el que torcar-me el...bé bona nit.

Rafel Mas, Búger 10 de novembre de 2013

Alerta vital pels lledoners !

Plaguicides al Campus
del Parc Tecnològic de la Mediterrània

Soc conscient que aquesta anotació al bloc l’hauria d’haver fet abans però les coses van com van.

Enceto el quatri de tardor. A l’ESAB, camí de la biblioteca, reprenc l’observació de les anomalies que havia detectat abans de l’estiu en una filera de lledoners del carrer McClintock.

El cap em bull contrastant les observacions anteriors amb les actuals, les d’aquí amb les d’allà i les d’allà amb d’occidentalis versus australis. Diagnosticar sense passar pel laboratori és arriscar-se molt…

Va de dalt a baix: ve de baix.

Falta d’aigua ? no.

Alguna cosa d’arrel ?

Carències ?

Brots secs, fulles nanes amb clorosi, creixement distorsionat.

Fongs o micoplasmes?

L’escossell net com una patena: quins lledons ! que potser han de venir els de la rectoria ?

No m’ho puc creure i m’agradaria equivocar-me: tot plegat fa tuf d’herbicida !!!

D’això se’n podria dir enflairar una hipòtesi més que no pas formular una hipòtesis. Però hi ha el que hi ha. Sense poder fer cap test m’estimo més pensar en una mala praxi en l’aplicació d’herbicides (matèria activa, dosi o moment d’aplicació) abans que la possibilitat d’estar davant de qualsevol patògen dificilment controlable.

Pujo a la biblioteca on se suposa que hauria d’estar fent problemes d’hidràulica i sense voler a Fitopatologia m’entrebanco amb Plant Pathology del George N. Agrios. La pàgina 383 referma la meva sospita.

En d’altres localitats he observat també un altre símptoma a més a més dels descrits anteriorment: el tronc presenta una decoloració de l’escorça des del coll de l’arrel fins uns dos pams d’alçada.

Els efectes adversos dels herbicides en altres espècies d’arbres potser siguin més difícils de percebre però no pas per això menys importants.

Fer de bioindicadors, quin mal ofici pels pobres lledoners ! segur que si tinguessin els lledons grossos com melons la seva sensibilitat als productes fitotòxics estaria més que estudiada...

Actualment els herbicides destinats a la protecció dels vegetals que consumim estan qüestionats. Els productes químics es van reduint cada cop més fins arribar a una gestió integrada amb mesures de control, tan legislatiu com amb productes biològics, biotecnològics i mesures culturals adequades.

Mentre l’agricultura s’està repensant, què passa amb la jardineria ?quin control hi ha sobre les diverses incidències en el medi i la seva biodiversitat ?

Deixo per un altre dia les alternatives a tanta toxicitat. Ja sé que tot plegat son unes simples observacions d’aprenent d’arbròleg però si us plau, esteu alerta i observeu on hi ha danys d’aquesta mena als arbres i registreu-ho.

Detectar i quantificar aquest problema hauria d’ésser el primer pas per a resoldre aquests nyaps ambientals: la salut dels amics arbres és també la nostra salut !

Salut !

J.D.Fernàndez i Brusi