Al senyor del becut vermell
des de la indignació i l’impotència
des de la indignació i l’impotència
Avui mentre comprovava que ha caigut el nostre tercer fasser Phoenix canariensis, m’he cagat amb tothom que pens és responsable del desastre i he fet davallar uns quants sants. No n’he amollada ni mitja de paraula, però la ràbia m’ha roegat per dins i se m’han inflat les venes temporals.
Aquest fasser com el de moltes altres famílies, té (tenia) una història al darrera. Durant anys, potser més de 12 va presidir el centre de la terrassa del pis de cals meus pares a Palma. Cada parell d’anys, mon pare el treia del seu cossiol de test i com si d’un bonsai es tractés, li tallava un terç de les arrels, li afegia terra bona i el tornava a ressembrar a dins del mateix cossiol. Fa uns 28 anys vàrem decidir que ja estava bé de putejar-lo i el sembràrem a la foravila, al camp, a l’entrada, inconscientment sabíem que donaria la benvinguda a coneguts i a alguns estranys. 28 anys són molts i hem vist créixer el fasser i fer-se un arbre imponent. Ara és mort, o gairebé, em sap greu, bastant de greu, però em crema molt més el perquè ha passat això que el fet de perdre aquesta peça arbòria.
He de reconèixer que n’he arrabassat molts de fassers, sembrats per les dispersives mèrleres que traginen els menuts dàtils per menjar-se’ls a un lloc més arrecerat. N’he arrabassat de fins i tot ben grossos pel simple fet d’haver nascut allà “on no tocava”, i reconec que és una feina que em tocava bastant els nassos i la genitàlia.
En el darrer mes he vist com dos altres fassers morien podrits i pudents per mor del becut, els vaig cremar i vaig pensar que era qüestió de temps que atacassin al fasser gros, al padrí de tots. Vaig pensar en fer un tractament preventiu, em vaig informar i abans d’anar a comprar les cànules, alguna cosa em va dir que havia fet tard, el fasser no era ufanós i poderós com un temps, presentava un aspecte descambuixat i algunes fulles s’havien trencat i mostraven floridura. Vaig decidir deixar-ho córrer, estava immers dins d’una zona d’alt nivell d’afectació. Era qüestió de temps que això passàs, no em lament de no haver actuat.
El fasser en un intent desesperat de perdurar ha produït unes violes de dàtils immenses i carregadíssimes de datilets que han anat madurant. Feia anys que no en madurava...ha cremat els seus darrers cartutxos. En guardaré un parell per fer planter, per quan hagi passat l’hecatombe.
M’indigna, com supòs que a molts, la mala idea que varen tenir els que varen importar palmeres en massa plenes de l’escarabatot per vestir passeigs marítims i urbanitzacions; m’indigna que l’administració no hagi fet res mai per controlar les plantes de viver que entren a la comunitat, tenint en compte que el fet de ser una illa podria aprofitar-se per establir una frontera a les plagues i malalties; m’idigna que l’administració que no ha fet res per perseguir la procedència de la plaga, ni l’autor/s i/o responsables de la importació de la plaga, i demanar-lis danys i perjudicis (en la plaga de la Paysandisia archon se sap que provenia de 2 vivers i no se’ls ha reclamat res, i farà desaparèixer els garballons que són de tots, patrimoni natural), i en canvi amenaci amb multes als particulars que no eliminin palmeres que són focus d’infecció; m’indigna que es faci negoci sobre la desgràcia de propietaris que s’han deixat una pasta intentant salvar palmeres; m’indigna que s’obligui als propietaris a incinerar i després s’acumulin les restes sense incinerar a la incineradora (com s’ha pogut veure a fotos d’algun company), això sí, ells ja han cobrat...
Me sap greu, m’emprenya, m’indigna i en aquests moments ho volia expressar. Quan tengui temps, i no serà ni demà, ni passat, quan me llegui cremaré les restes del fasser, fulles i valona, ara els becuts ja circulen i són el problema d’un altre. La batalla està perduda, perdudíssima, només cal esperar l’extermini total de fassers i palmeres similars. Mentre tant que no vengui cap mandat a dir-me que he de fer per eliminar les restes i evitar que s’escampi la pandèmia...que “se n’anirà a porgar fum” per la via ràpida, i si em vol multar que ho faci, tendré un paper amb el que torcar-me el...bé bona nit.
Rafel Mas, Búger 10 de novembre de 2013
Sa raó te vessa, Rafel. Em sap greu pes teu magnífic fasser.
ResponEliminamolt ben dit!!
ResponEliminaA casa nostra, ja en son dos el fasser morts l´any pasat... :((
una vertadera llàstima!!
em sap un greu de l'ànima! com jardinera sé lo difícil que ho posa l'administració, pens com tu que s'haurien pogut prendre mesures preventives a l'hora de controlar l'arribada d'arbres a l'illa. Compartesc la ràbia!
ResponEliminaEm sap greu la desaparició de la vostra palmera, de fet em sap greu la desaparició de quasevol palmera, sigui per morrut o per paysandisia. Si encara us en queda alguna de viva, hi ha sistemes per a protegir-les. Mireu en els posts antics d'amics-arbres i trobareu com combatre aquestes plagues. La pega és que és una lluita que no s'acaba.
ResponEliminaS'administracio no té prou gent per controlar vivers, ni per fer vigilar les reserves marines, ni per gestionar els espais naturals, etc. Etc. Treuen treballadors publics al carrer i despres se preten que esdonin uns serveis aixi com toca?
ResponEliminaEl mal sobretot ve de l'origen. Ha passat amb el becut, amb la grafiosi, amb la processionària... Tot plegat un símptoma més de la manca d'estimació per la natura i per la terra per part d'un sistema que no és que no funciona, sinó que fa mal, i a llarg termini. Essent una illa hauria de ser més fàcil controlar l'entrada d'agents nocius a la flora i la fauna. Res a fer, l'economia per damunt tot.
ResponEliminaAra mateix la sequera que estem patint i la calor que ha fet fins ara, al meu parer relacionat amb el canvi climàtic,és un element més d'agreujament del problema, inclòs el del becut vermell.
Entenc la ràbia i tristesa per la mort, per imprudència greu o delictiva, d'aquest fasser i de molts altres, però amb tot i baix del punt de vista biològic, em preocupa més la Paysandisia amb el garballó.
Em sap greu Rafel, t'entenc.
... imprudència greu o delictiva de qui havien de controlar o fer controlar l'entrada d'aquests agents nocius, inclosos els responsables polítics. És clar.
ResponEliminaPer altra part, tan poca influència i pressió pot exercir la Universitat o altres entitats públiques per fer valer la seva posició, si és que en té, enfront de qui exerceixen la potestat de regular el trànsit i entrada d'aquests elements? I ja no en parlem del tema dels animals!
Rafel, la teva palmera segur que és viva en el teu record, millor que hagi estat el morrut que no pas la pala d’una retro per una requalificació del terreny. Sembren unes quantes i et passarà la mala òstia.
ResponEliminaEspero que t’animis i no et deixis abatre pel disgust. Que les coses canviin només depen de nosaltres. Estigues tranquil que els inconcients no pateixen ni un pèl i sempre estaran allà, gestionant amb aquest estil tan carácterístic, amb aquella impunitat que els ve de mena…
Jo diria que administrar una societat plena de xoriços no facilita tenir recursos per a combatre la ignorància i la malaltia que corre per tot arreu. El morrut no s’alimenta de palmeres s’alimenta de la falta de responsabilitat d’uns i d’altres. Si no hi ha prou jardiners que surtin els bombers o l’exèrcit a combatre la plaga. A Israel van acabar amb el morrut en qüestió de mesos, per què serà?
Per cert esteu al cas, que a Barcelona ja s’han detectat datileres afectades pel morrut.
Si la palmera ja està molt malmesa, la solució mès econòmica es tirar 5 kg. de clor granulat al ull de la palmera.
ResponEliminaPalmeres preferides pel morrut ( becut ): Phoenix, datilera i trachicarpus fortunei.
Palmeres on està aumentant l'atac:
Chamarops Humilis
Amb menor incidència però en augment: Washintonia.
Butya detectats atacs molt puntuals.
Zica sense atacs.
Yago Viñas Soler. Tècnic en Jardineria