Les seves bajoques adopten unes formes sorprenents
Les lleguminoses, una de les families botàniques més nombroses i més cosmopolites de la Terra, són vertaderes campiones de la supervivència. Se les saben totes. Durant milions d´anys han jugat amb la genètica i amb l´atzar intentant trobar mutacions exitoses, modificacions adaptatives en la seva anatomia i estratègies reproductives increibles que els han permès sobreviure a milers de canvis climàtics. No han dubtat a associar-se en simbiosi amb les formigues, transformant les seves espines i les seves tiges en petits formiguers a canvi de la protecció dels insectes.
Bajoca d´Enterolobium contortisiliquum d´Amèrica del Sud, anomenada Orella de negre, les llavors de la qual estàn envoltades per un teixit esponjós com suro tou, que li dona una gran flotabilitat i li permet surar damunt l´aigua de les riberes de rius i llacs a la recerca de nous territoris.
Les bajoques de les lleguminoses han desenvolupat ales i han volat cap a terres d´ultramar amb els vents huracanats, colonitzant noves illes de lava sorgides dels volcans submarins.
Sàmares alades de la lleguminosa sud-americana Tipuana tipu.
Han viatjat còmodament dins els budells dels inmensos i pacífics dinosaures herbívors, dels mamuts siberians vestits amb abrics de llana, dels rinoceronts europeus, asiàtics i africans de pell impenetrable, dels robusts bisons que durant milions d´anys recorregueren lliures i feliços les interminables praderes nord-americanes i euro-asiàtiques, dels cangurs rojos i grisos australians, de les girafes gegantines que es mengen les bajoques de les acàcies espinoses com si fossin delicioses llepolies, dels nyus, les zebres, els antílops i les gazeles africanes que durant milions d´anys han recorregut el mateix trajecte del Serengueti cap al Masai Mara i viceversa, tres mil quilòmetres anar i tornar, espargint amb els seus excrements les llavors de les pastures de les sabanes, dels guanacs sud-americans que dispersen les llavors de les herbes de la Patagònia mentre admiren el vol del magestuós còndor dels Andes i dins el gavatx de les aus corredores com els casuaris, nyandús, estruços, emús i els extints ocell elefant de Madagascar, moa de Nova Zelandia i dodo de les Illes Maurici.
Bajoques de la lleguminosa sud-africana Erythrina caffra, anomenada Arbre del corall sud-africà, un dels arbres ornamentals subtropicals més formosos del món.
Bellíssima Erythrina caffra a un passeig de la ciutat alacantina d´Elx.
Les flors de l´arbre del corall sud-africà s´obrin abans que les fulles i semblen flamarades de foc.
Han nedat a la deriva provistes d´un vestit de suro pels rius, llacs, mars i oceans cercant platges i riberes verges on arrelar. A les costes de tots els continents es troben amb relativa frequència bajoques i llavors de lleguminoses vengudes d´ultramar que han atravessat surant damunt l´aigua milers de quilòmetres, a vegades durant molts anys, sense perdre la seva capacitat germinativa. Quan noten que han arribat a terra ferma, encalentides pel sol i ben hidratades pel temps en remull de la travessia, si el lloc té un clima adequat, germinen ràpidament i així a la planta mare li neix una filla emigrant a l´altre cap de món.
Duríssima bajoca de la lleguminosa Caesalpinia ferrea del Brasil i Bolivia, anomenada Arbre lleopard, que com l´Enterolobium contortisiliquum és capaç de surar damunt l´aigua gràcies al teixit esponjós que envolta les llavors.
S´han cobert d´espines enganxoses i han viatjat de franc aferrades a les plomes de les aus més volanderes, al pel dels mamífers monotremes, marsupials i placentats, als encrespats cabells negres dels humans africans que, empesos per la fam, gosaren sortir de la seva Àfrica natal i arribàren a poblar tota la
Terra i als llargs i llisos cabells pèl-rojos del humans neandertals que s´extingiren després de encreuar-se amb els nouvinguts humans africans, deixant els gens de la pell blanca, els ulls clars i el cabell roig als seus descendents híbrids.
Nutritives garroves del garrover mediterrani, Ceratonia siliqua, que durant milers d´anys han alimentat els humans i el bestiar de la conca mediterrània i ara són exportades ben capolades i sense els garrovins cap a Escandinàvia i nodreixen els rens de Lapònia com el més deliciós dels pinsos.
Bajoques de la lleguminosa mexicana Leucaena leucocephala, els brots tendres i fruits inmadurs de la qual són aprofitats pels ramaders americans com a farratge, ja que agraden molt al bestiar, però amaguen amb traïdoria la toxina citostàtica anomenada mimosina, que provoca la caiguda del pèl dels animals que s´alimenten d´ella i pot acabar matant-los amb un càncer. Aquest arbre està enclòs dins la llista de les 100 plantes exòtiques invasores més pernicioses del món, elaborada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.
Curiosos fruits en raïm de la lleguminosa xinesa Sophora japonica, anomenada arbre de la mel o arbre de les pagodes, que fou introduïda fa milers d´anys al Japó i posteriorment arreu del món, ja que és un bellíssim arbre ornamental.
Bajoques d´un color negre intens de la lleguminosa nord-americana Gleditsia triacanthos, anomenada acàcia de les tres espines per les temibles espines esbrancades que cobreixen i protegeixen el tronc i les branques.
Espina trifurcada de Gleditsia triacanthos.
Curiosa disposició en aspes de molí de les bajoques de l´Acacia farnesiana, capaces, com molts altres fruits de lleguminoses, de traslladar-se enfora de sa mare surant a la deriva damunt l´aigua. És originaria d´Amèrica central. Les seves branques estàn protegides per petites espines fines com agulles.
El flamboiant, Delonix regia, una bellíssima lleguminosa arbòria àmpliament conreada com arbre ornamental a tots els països tropicals i subtropicals del món, té una bajoca enorme. La de la foto féia exactament 42 centímetres de llargària.
I per a acabar aquí teniu les suculentes bajoques del Tamarindus indica, conreat pels seus fruits i per les seves flors espectaculars que semblen orquídies. El tamarind és originari de l´est d´Àfrica, però es conrea a tots els països tropicals del món. El seu nom és àrab i significa dàtil de la India (Tamar = dàtil, indus=hindú).
La polpa que envolta les llavors és dolça i melosa amb un punt d´acidesa molt caracteristic. És molt utilitzada com condiment a la cuina asiàtica. Aquesta polpa es va fer molt famosa amb una cançó de Los Tres Sudamericanos: Pulpa de Tamarindo
Molt bon viatge per les fabàcies !
ResponEliminaPer aquí ara floreixen les sòfores.
M'has fet venir ganes de plantar un tamarind i fartar-me de la polpa.
Eih ! i de fer-ne gelats que me'n dius?
Per desgràcia el tamarind és tropical estricte i no soporta temperatures inferiors a +16ºC. Les llavors germinen bé a principis de juny, creixen a una gran velocitat amb la calor tòrrida de l´estiu mediterrani, però quan arriba la tardor i baixen les temperatures, mor fulminat com si per a ell +15ºC fós una gran gelada. El mateix li passa al flamboiant i a l´anacard. Ho he provat moltes vegades, però sempre es moren cremats pel fred. És una pena.
ResponEliminaNo he tastat mai el gelat de polpa de tamarind, però m´imagin que ha de ser deliciós, com si fós gelat de mel de flor de garrover amb un punt àcid molt agradable. L´hauré de tastar quan torni comprar bajoques a qualque supermercat.
Salutacions cordials des de Mallorca.