Els incendis i l'ésser humà.
Aquest escrit té més aspiració de ser un
reportatge fotogràfic que una altra cosa. Senzillament perquè vaig tenir la
oportunitat d’ésser-hi. L’escena s’esdevé en un territori dels Països Catalans,
ocupat per França... vull dir de part del territori de l’antic Regne de
Mallorca, ara i aquí, però, ocupat per Espanya.
Una vegada realitzada aquesta introducció,
prescindible pel que fa al nuu del tema, però malauradament necessària per a
fumigar tant com sigui possible elements peperos del voltant i altres espècies semblants,
amb tot allò que comporten aquests subjectes d’essència antidemocràtica i de virulència contra la raó i la vida, passaré
a parlar d’allò que realment m’agradaria parlar, que no és ni més ni menys que
de la funció contradictòria, nociva i cooperativa, de l’ésser humà com element de
l’ecosistema terrestre.
Si mirau aquestes fotos amb un poc de
deteniment, comprovaren que en cap d’elles hi apareix un ésser humà. En canvi
podeu veure el fum que ens indica la presència d’un foc, d’un incendi en aquest
cas. Concretament es tracta d’un incendi
al terme de Calvià, son Caliu, que va devastar unes trenta hectàrees de
vegetació forestal, perquè sí, i que encara al dia d’avui, tres dies després,
dia 19 de juliol, resta actiu.
També podeu veure un aparell mecànic, volador,
que anomenan helicòpter. Aquest aparell com sabeu necessita ser maniobrat per
una persona. Aquesta persona, amb combinació amb altres persones que treballen
des de terra, té com a missió, seguint ordres, carregar aigua i llançar-la al
lloc que de manera més eficient ajudi a sufocar el foc o, en el seu cas, assegurar
de manera directa les vides d’altres persones amb la seva acció.
És a dir que, posem per cas, si un ésser dotat
del que nosaltres definim com de intel·ligència, aterrés a prop de son Caliu i
hagués pogut contemplar com espectador els esdeveniments que s’hi ha produït,
hauria contemplat, perplex, com un ésser humà encén en pocs segons la flama del
que s’esdevé un gran incendi i poc després altres éssers humans, ajudats de
maquinària i aparells diversos, gasten molta energia i temps en sufocar-lo.
Com es pot entendre que una espècie animal,
una més tan sols de totes les que formen la biodiversitat de la terra, pugui
tenir comportaments tan contradictoris i a la vegada tan agressius contra el
seu propi territori i espècie?
Si hem de ser honests, no ho podem atribuir
tan sols a un defecte fisiològic d’alguns individus. Basti l’exemple de les
guerres passades i recents, Vietnam, Bòsnia, Iraq, Síria... Déu n’hi do si retia
allò del napalm per calar foc o les dioxines per desfullar boscos. I que jo
sàpiga ningú no ha estat jutjat per això, senyal que ho feren molt bé, baix del
punt de vista de la justícia humana i divina.
Per tant gairebé hauríem de considerar com a
minúcies l’existència de vuit o més incendis diaris i dotzenes d’hectàrees de
boscos cremades a Mallorca en poc menys de quinze dies de juliol?
Tan mateix, torn a repetir com ja he dit
altres vegades, que pels polítics de la mena que ens governen, d’allò que no es
parla, no existeix. Si qualcú dubta d’aquesta opinió que escolti demà mateix o
qualsevol dia la manipulació d’IB3 i sabrà el que vull dir. I ja no en parlem
quan es posi a ploure.
És increïble comprovar també, en molta altra
gent i en particular la que gaudeix d’estatus econòmic, social o intel·lectual
elevat, universitari en molts casos, com tenen d’equivocades les idees
relacionades amb tot el que envolta els incendis forestals i les seves
causalitats.
Talment com passa en tot allò que es refereix
al món forestal, existeixen idees preconcebudes, gairebé inamovibles, però al
meu parer sense fonaments o directament equivocades, que impedeixen una anàlisi
i sobretot una practica seriosa per enfrontar la magnitud del problema.
Com era allò que deia l’any passat un conseller
de Medi Ambient sobre un ramat d’ovelles i les brigades forestals?
Per altra banda, mai he pogut entendre com una
persona es pot definir com ecologista, sensible amb la conservació dels
ecosistemes, de la naturalesa, amant de la bellesa, de l’art, formadora del
pensament progressista i humanista o activa en les diferents lluites de
justícia o alliberament social, i a la vegada viure en una residència que ha
devastat un ecosistema forestal o agrícola de terra fèrtil, sense necessitat.
Mentre tant, éssers humans que no van de
tantes cabòries com les que jo explic aquí, lluiten realment, directament, per
afavorir l’extinció dels focs provocats per piròmans o incendiaris que mai són
descoberts ni jutjats. Ho fan, sí, a canvi d’un salari que a cada moment els qüestionen
i retallen, amb pocs mitjans, però, vos ho puc assegurar, amb una
professionalitat i dedicació enorme, que commou. Des de l’aire i des de terra. Éssers
humans.
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró 19 juliol 2012.
Fotos JV18jul12.
