Les podes dràstiques deixen els arbres raquítics
Malgrat les estadístiques que indiquen que Barcelona és la vuitena ciutat més contaminada del planeta, sóc una ciutadana que, quan tinc temps lliure i puc prescindir del transport públic o de l’automòbil, intento fer una mica d’exercici i disfrutar de la ciutat caminant pels seus carrers.En aquesta època de forta calor, cada any més prematura, el que més agraeix el ciutadà corrent és fer-ho sota una ombra frondosa i densa. Això, almenys, fa més suportables la calor, els sorolls i la contaminació que causa el trànsit.
Desgraciament aquestes desitjades ombres són molt escasses a Barcelona, si les comparem amb les d'altres capitals europees.
La majoria dels arbres plantats als carrers i places de Barcelona, a pesar de tenir un perímetre de tronc considerable, cosa que indica que molts d’ells superen els 15 anys de plantació, tenen unes copes malaltisses, raquítiques, amb el volum de massa foliar d’aquests exemplars grans igual o inferior al d’altres arbres molt més joves i petits, plantats recentment.
Aquest fet es deu, principalment, a les podes dràstiques a les quals els tècnics de Parcs i Jardins sotmeten els arbres en aquest país. Una altra causa és l’abús de plantació, per part dels ajuntaments, d’espècies no autòctones amb funcions purament decoratives. Aquests arbres consumeixen la mateixa quantitat d’aigua i necessiten més atencions que un exemplar propi de la terra, i el seu desenvolupament és molt més lent i costós.
I mentre camino, em pregunto: si als nostres arbres no els donem l’oportunitat de desenvolupar-se i créixer, per així poder absorbir el diòxid de carboni dels vehicles, i perquè tinguin unes copes àmplies que ens facin ombra en aquests dies de calor, quin sentit té invertir-hi?
Desgraciament aquestes desitjades ombres són molt escasses a Barcelona, si les comparem amb les d'altres capitals europees.
La majoria dels arbres plantats als carrers i places de Barcelona, a pesar de tenir un perímetre de tronc considerable, cosa que indica que molts d’ells superen els 15 anys de plantació, tenen unes copes malaltisses, raquítiques, amb el volum de massa foliar d’aquests exemplars grans igual o inferior al d’altres arbres molt més joves i petits, plantats recentment.
Aquest fet es deu, principalment, a les podes dràstiques a les quals els tècnics de Parcs i Jardins sotmeten els arbres en aquest país. Una altra causa és l’abús de plantació, per part dels ajuntaments, d’espècies no autòctones amb funcions purament decoratives. Aquests arbres consumeixen la mateixa quantitat d’aigua i necessiten més atencions que un exemplar propi de la terra, i el seu desenvolupament és molt més lent i costós.
I mentre camino, em pregunto: si als nostres arbres no els donem l’oportunitat de desenvolupar-se i créixer, per així poder absorbir el diòxid de carboni dels vehicles, i perquè tinguin unes copes àmplies que ens facin ombra en aquests dies de calor, quin sentit té invertir-hi?
Lola Arpa Vilallonga
Barcelona
· Carta publicada a El Punt i a El Periódico·
Domés volia incidir en dues coses. D'arbrat autòcton no n'hi ha. Perque els abres realitzin la seva funció de regulador ambiental han de beure aigua. Tampoc es veritat que els arbres no "autóctons" necessitin molta més aigua.
ResponEliminaLola:
ResponEliminaHauries de tenir en compte que Barcelona és Barcelona i l'ecofisiologia del seu arbrat és única. Si la vols comparar amb Helsinki pel fet de parlar d'Europa tu mateixa...
Pel que fa a les capçades raquítiques per les podes dràstiques de Parcs, tens tota la raó del món: s'hauria d'invertir en educar millor a la gent.
Una ciutadania educada i formada sempre deixarà treballar millor als professionals.
Jo també penso que això d'autòctons o no no té relació amb el consum d'aigua. Una planta pot no ser autòctona i viure amb molta menys aigua que les d'aquí. I una planta pot ser 'mediterrània' sense ser pròpia de la riba del Mare Nostrum. Es parla de les "mediterrànies" del món en referència a llocs de la Terra on les condicions climàtiques són semblants a les del nostre mar. En el Jardí Botànic de Barcelona hi estan representades.
ResponEliminaPel que fa a les podes, no sé si són o no necessàries i jo també les he criticat moltes vegades. M'agradaria que alguna persona del Servei de Parcs i Jardins expliqués per què deixen molts arbres només amb unes poques branques, i mutilades; potser estigui justificat, però ningú no ho explica.
Les podes es fa perquè els plàtans i arbres similars són massa grans per plantar-los als carrers, i es mengen les façanes. Quan es moren els canvien per altres arbres més resistents a les podes i de menys envergadura.
ResponEliminaLa veritat és que la nostra cultura vers l'arbrat és pitjor que nul·la, ja que si fos nul·la la hi podríem educar fàcilment. La nostra cultura és negativa, i ho és des del nivell del ciutadà com a habitant d'una ciutat on hi ha arbres fins al nivell dels professionals i tècnics que en teoria ens n'hem de fer càrrec dels arbres. Jo n'he gastat i en gasto molts esforços en mirar d'educar els ciutadans i de formar els professionals, però la veritat és que es fa difícil quan el que hi ha a abatre són unes costums que s'han implantat al llarg del temps i estan arrelades al moll de l'os de forma tan fixa com irracional, quan el que s'ha de canviar és el model de la propia arboricultura urbana o la manera que nosaltres, ciutadans i professionals veiem i usem els arbres.
ResponEliminaPartint de la base que els arbres no necessiten cap poda per viure, aleshores ens preguntem: Per què podem els arbres? Aquí hi ha un grapat de respostes i interessos econòmics que fa que és molt difícil que els arbres es deixin d'esporgar. Des del sempre s'ha fet així, al no m'importa el que li passi a l'arbre, jo el que vull és ombra a l'estiu i no escombrar fulles a la tardor, a qui es pensa que si l'arbre no es poda és que no s'està fent res per l'arbre (o pel barri o carrer aquell en concret), i finalment també el professional que pensa que si no esporga arbres se li acaba un model d'explotació i creació de riqueses garantit any rere any. Però a ningú se li acut per exemple que cada any en arribar la tardor haguéssim de llimar tota la carrosseria del cotxe fins a deixar el metall i en arribar la primavera tornar-lo a pintar, més que res, perquè és una feina inútil i que en cada llimada s'exposa el metall a l'òxid i també s'aprima la xapa. Però, és clar, si tinguéssim aquestes costums els xapistes estarien encantats i no voldrien deixar perdre aquest modus vivendi, oi?
Jo penso que la millor manera de gestionar l'arbrat urbà passa per varies coses, la primera una millor selecció d'espècies; la segona per tenir menys arbres al carrer però de més grandària, i la tercera, i potser més difícil d'assumir per la gent és que els arbres tinguessin data de caducitat, és a dir, que en el moment de plantar-los és fes saber que aquests arbres estaran aquí trenta cinc anys, i passat aquest temps treure'ls, estiguin com estiguin (sans, bonics, grans, etc) i plantar-ne de nous per a un altre període de trenta, quaranta anys o el que es dictamini. Sense haver de fer més esporgues que la que necessiti cada exemplar individualment per les seves característiques, necessitats, salut, etc.
Però com podeu pensar, per arribar a aquest model encara ha de ploure molt.
No obstant hi ha un bri d'esperança. Quan algú em diu que els arbres necessiten poda, jo els hi dic: triam una pel·licula americana on vegis un arbre podat. Aquella persona rumia una mica i sovint no em sap dir cap. Aleshores continuu: I malgrat a Estats Units no veus els arbres podats, no tan sols no ho veus estrany sinó que segur que trobes aquells arbres millors que els nostres, oi? No té més remei que donar-me la raó.
Aixó és veritat de que els arbres a Catalunya i España es poden massa i malament, jo també miro de canviar la gent, però costa molt.
ResponEliminaI em fa ràbia els jardiners municipals que facin aquestes podes, ja que ell haurien de donar exemple de bones pràctiques.
I els arbres que més sofreixen aquestes podes són les moreres, pobres quin mal han fet?
Adam
Manlleu (Osona).
M'agraden tant els arbres, que fa set anys vaig comprar un tros amb més de cent cinquanta arbres.
ResponEliminaAdela