RAMON LLULL
Ponent: Dr. Cristian Ruiz Altaba
Llicenciat en Biologia (Universitat de Barcelona)
Doctorat a la Universitat de Pensilvània (EEUU)
Dijous dia 28 de setembre al Casal de Son Tugores (Alaró)
Organitza: Associació “Voluntaris Castell d’Alaró”
Presentació del llibre de figues i figueres,
Si fa uns anys, les paraules figuera i figa ens traslladaven mentalment a tot un món en decadència, avui, canalitzen el nostre pensament cap a una vianda d’altes qualitats. Al voltant del fruit exquisit i de l’arbre, abans subestimats, hi ha, feliçment, una esplendorosa efervescència renaixentista. Llorito exerceix la capitalitat d’aquesta cassola en ebullició, que des del centre irradia calor i edulcorats efluvis cap a la perifèria, per obra i gràcia d’un poble feiner, que amb homes com Felip Munar al davant, treballa per retornar als ciutadans de les illes una part important de la seva cultura empenyorada. Aquesta vila que ens acull de manera tan hospitalària, oberta a la cruïlla dels vuit vents al bell mig del nostre micromon, equidistant dels punts fronterers de la mar baleàrica, ens desperta la ment, els ulls i el paladar, perquè té esma per desplegar una atractiva palmera de manifestacions culturals de les figues, no sols del passat, sinó també del present, en un intent fet magna realitat de projectar-les cap al futur.
On tothom sap qui és, seria ridícul que un desconegut de la planura de sòls magres volgués presentar Felip Munar, un home que contradiu aquell refrany, present en el Curial e Güelfa, que assegura que «no és algun profeta acceptable en la sua pàtria», però m’és del tot plaent fer lloança d’aquest treballador innat, que no s’atura de produir obres tan consistents com la pell de les colldedames i tan dolces com la polpa de les roges. La seva voluntat ha mogut cel i terra i ha estat timó i vela per fer possible que la paraula rimada en les vetlades de gloses no sigui un espectacle residual a punt d’esvair-se com fràgil bambolla de sabó, sinó una mostra palpable de cultura viva.
Avui, com aquells arbres tan productius, Felip Munar lliura un altre esplet, el llibre De figues i figueres, dissenyat –s’adverteix en la introducció– «com a reconeixement a la tasca feta al llarg del temps al voltant de la figuera i del seu fruit», una obra que té presents els referents del passat, però que es projecta de cara al futur. És el primer nombre d’una col·lecció que donarà a conèixer altres productes de la terra, les festes, els costums i la literatura sobre el tema tractat.
No esbessonaré fil per randa el contengut de l’obra. Us diré, però, que hi trobareu la història antiga de la figuera, des de la justa ponderació pliniana de les figueres ebusitanes, passant per les referències agràries de Columel·la, qui dóna savis consells per al conreu de l’arbre, fins a arribar a les molt més modernes del llorità Montserrat Fontanet. Hi llegireu la composició de les figues, la nomenclatura popular, amb una polida lletania de noms –estalonada amb mostres del cançoner–, sicònims que xuclen la saba de l’antigor de la llengua. Hi descobrireu detalls sobre la recol·lecció i la conservació històriques, un lèxic extraordinari amb tot un paradigma de morfologia derivativa, els refranys –foc de figuera, foc de quimera–, la incidència en la toponímia –sa Font Figuera, sa Figuerassa, les Figueretes–, en els balls –mateixa des figueral–... Hi veureu un seguit d’esperançadores proposicions per al temps venidor per tal de «dignificar la figa com a condiment», amb suculentes receptes de cuina que, només explicitades per escrit, ja alegren el cel-ras del paladar i fan segregar saliva des dels alvèols fins a la neulella. S’inclouen articles d’altra gent que ha escrit sobre el tema: Alexandre Ballester, A. Camps Extremera, el mateix Felip Munar, Miquel Pons, Antoni Llull i d’altres que també han expressat el seu saber en la matèria, ja sigui a partir de l’antiga Sociedad de Amigos del País o de l’obra pictòrica i escultòrica d’Andreu Maimó, un felanitxer que fidel al dictat tòpic que diu que «qualsevol hora és vertadera per sembrar una figuera» planta arbres d’argila a tot temps per recollir-ne el fruit de cap a cap d’any.
Amb el passat com a referent, encaram un present digne que ja deixa alullar la solidesa de l’esdevenir. A partir de treballs modèlics com aquest, cisellats amb mà dreturera i bastits amb escaire, taulaplom i compàs, constatam la capacitat d’un poble de llaurar i binar el seu futur i aquest llibre, nascut a l’ombra d’una població sensible que fa costat a l’autor, per tal de mantenir uns trets bàsics de la personalitat, és una mostra fefaent de la voluntat de sobreviure sense perdre la identitat, fidels, com els romans, als costums dels majors. De la mateixa manera que en moltes altres manifestacions de la nostra forma de ser, rere l’antiquíssim conreu d’aquesta joia vegetal de Cosme Aguiló
6 anys després de sa feina feta per en Miquel, continuada fins el 2002, intentada convertir en un producte més de turisme rural fins el 2004, però fracassat, sa naturalesa mateixa reclama aquest espai i es seus propietaris de sa seva mà la deixen.
Sota el faig
L'alzina d'en PereCom l’alzina de’n Pere a la finca de Binifaldó, en Martí Solivelles i en Toni Garcíes són forestals singulars. Tots tres fa molts d’anys que estan arrelats al bosc i a la muntanya sempre rocosa de Mallorca. En Martí com a batlle un temps del territori forestal més extens i més arbrat de Mallorca, Escorca. Com a garriguer a s’Albufera, a Mondragó i ara pels indrets de Lluc que coneix tant bé. En Toni Garcíes va començar de guarda forestal de molt jove. Qui sap les històries que ens podria contar de la seva experiència de defensa del medi. Una defensa efectiva, a peu d’obra, com agent de l’autoritat en competències mediambientals. Tots dos han acumulat un bagatge d’informacions i experiències que de qualque manera haurien de transmetre als qui un dia els rellevaran.
Dos homes gruixats com ells queden empetitits vora la soca d'aquesta alzina. L’alzina d’en Pere potser té més de 500 anys, ben aferrada a les roques té un perímetre de 3’70 metres i d’alçada i copa uns
Folk
Tonada Vermelha
· Imatges: · [ Tèfal ] · [ desdibuix ] · [ Atrapasomnis ] ·
Les pomes totes cauen al seu temps
Al llarg del mes de setembre i una bona part d'octubre arriba el temps de les pomes. Els darrers anys s'ha experimentat una accelerada substitució de les velles varietats, reemplaçades per les noves, que tenen una major productivitat. D'aquesta fruita ja només coneixem les golden, starking, gala, fuji o granny. Les plantacions intensives d'híbrids i l'aparició de malalties desconegudes han provocat l'abandonament de les varietats locals. Desapareixen de l'agricultura illenca els antics fruiters. El DCVB a l'article «poma»", que vull recomanar a tothom que hi estigui interessat, recull el nom de 123 varietats, moltes d'elles insulars. A Menorca encara tenen fama les denominades pomes d'Alaior que es cultiven al barranc de Cala en Porter, on s'hi fa fruita molt saborosa. ¿Deuen ser de varietat capçana que eren grosses, planeres, groguenques amb ratlles, aspres, bones i maduren cap al setembre i es conserven molta estona? O potser són les de foc que eren dures i ben vermelles o del carà, molt fluixes, amb retxes vermelles i aspretes? Encara deu existir la poma del paradís que es cultivava a Valldemossa? Per cert, era mitjancera, vermella, de poc àcid i tardana...
POMES DE MENORCA. La que es coneix com a poma d'Aló podria ser possiblement la fruita que madura a partir de Sant Bartomeu i a Menorca la coneixen com a poma d'en Kane perquè fou introduïda per aquest governador anglès durant la primera dominació de l'illa, al segle XVIII, i que és vermellosa amb ratlles, grosseta, fluixa i dolça i es conreava abans per Maó, Migjorn Gran i Ferreries. Però també existien la de Sant Nofre, grosseta, vermellosa i dolça, la de vidre, forta i que es guardava molt bé i molta estona, coneguda a Maó o la poma amb randa, grosseta, ratllada de vermell i dolcenca que madurava pel maig o la roberta també molt gustosa.
DE LES PERES I LES POMES, LES QUE CALLEN SÓN LES BONES. Ja no es poden olorar els perfums del paradís, perquè un dia vàrem decidir no donar suport a les varietats del país. Les terres de les Illes ara el que pateixen és d'especulació immobiliària i el costum de la gent pagesa, en l'actualitat, és sembrar el que dóna doblers. Tendreu molta sort, d'aquí a poc, si podeu aconseguir pegar una mossegada, exquisida i suculenta, a una poma d'aquelles d'abans que estaven a l'abast de totes les butxaques i eren un delit pel paladar. A
MENJAR EN DEJÚ UNA POMA, SALUT DÓNA. Les pomes d'aquesta època tenien qualitat i dietèticament eren una font de vitamines. Ara a les postres s'acostuma a menjar dolços industrialitzats i quan avui cercam aliments amb una aportació calòrica reduïda enyoram aquelles pomes d'abans. A canvi de la salut perquè aquí, com arreu dels Països Catalans, menjar una poma cada dia fa fugir el metge com diu l'eslògan en forma de proverbi i demostra que una poma diària és la millor medecina que ens ajuda a estalviar en metges. Però el que aquestes medecines senzilles no ens podran fer empassar és que es desvalori els record de les nostres menges tradicionals.
Joan Barceló. Periodista.
barcelo@lamalla.net
El dia 28 de setembre la Devesa de Girona – Palau de Fires, acull una jornada tècnica a on es mostraran els coneixements d’arboricultura, biologia, mecànica relacionats amb l’esporga.
El que diuen els arbres
· Fotos: · [ albertarquesperolada ] · [ arnauselga ] ·
Garrofera Rumbera
· Cançó de Bajoqueta Rock
He sentit contar que a l’ermita de Betlem d’Artà, cada any per Nadal el bisbe de Mallorca hi era convidat a dinar. Com a fruita els ermitans oferien un gran plat de figues de moro que feien mengera. Com era que dins aquells dies d’hivern podien comptar amb aquella fruita d’estiu? Segons me contaren els mateixos ermitans, tallaven les pales plenes de figues, verdes però no massa, i les penjaven a un soterrani totalment fosc i molt sec, que mantenia una temperatura fresca durant tot l’any, d’aquesta manera, les pales de figues de moro maduraven molt a poc a poc sense els estímuls que les feia madurar normalment: la calor i la llum.
A Canàries les opúnties han envaït superfícies enormes a partir del conreu per a la producció de cotxinilla (Cactiopius coccus, crec) d’on es treia un colorant per a tintures, i també ha passat a altres parts del món: Austràlia, Sud-àfrica, illes de l’Índic, etc. Per tant es considera com espècie molt perillosa per els ecosistemes naturals i seminaturals als territoris on no és autòctona.
La “tuna” té més de 25.000 anys d’existència. Va ajudar als primers pobladors d’Amèrica a subsistir, proporcionant-los aliment, medicines i farratges per a animals silvestres i domesticats, convertint-se així en un producte de gran tradició i símbol al llarg de la història del nostre país, dons ha estat present des d'el jeroglífic de la gran Tenochtitlan. Al fruit del “nopal tunero”, de la família de les cactàcies se’l denomina Opuntia spp. i vulgarment se l’anomena “tuna” en espanyol, “prickly pear” en anglès, “figue de barbarie” en francès o “ficco d’india” en italià.
Trescant per Internet he trobat una recepta que va provar de fer un mallorquí que escriu a un blog anomenat “Lo ruc de Formentor”: Nopalitos aus Mallorca
Jo duia endarrer de comprovar si les figueres de moro són tan comestibles com els nopales mexicans, i de sorprendre la meva família mallorquina amb el gust dels nopalitos. Aprofitant que acompanyava mumpare a comprar tomàtigues i patates a Son Llorenç, li vaig demanar a l'amo d'aquesta possessió si em regalava 4 o 5 fulles tendres de figuera de moro. Superat el seu astorament, i la seva desconfiança cap a la comestibilitat de la figuera de moro en general i cap a les mallorquines en particular, vaig tallar molt fàcilment 5 fulles tendres (qualcunes bastant grosses).
Arribant a ca nostra, vàrem desespinar les fulles. S'agafen per un extrem (el de la soca), i amb una ganiveta de cuina ben esmolada es talla el caire de la fulla i es treuen les espines, tot raspant la fulla amb la ganiveta:
Després de desespinar totes les fulles les vàrem trossejar a la mida de mitja patata fregida, més o manco:
Amb una ceba i dos alls, sal i orenga els vàrem posar a bullir devers mitja hora. Així es couen i perden la famosa bava que tenen els nopales:
Quan són bullits, els nopalitos s'han de colar, se'ls ha de retirar la ceba bullida, i s'han de rebejar amb aigua.
Després vàrem preparar un sofregit amb 2 cebes tallades, 4 alls tallats petits, pebre bo, una mica de pebre vermell (pimentó) i oli d'oliva, i hi vàrem posar els nopalitos bullits, i els vàrem fregir una estona més (uns 20 minuts). Hi vàrem afegir sal, perquè eren un poc fats.
I això són els nopalitos. Vàren ser tot un èxit. Com que érem
No hi va haver cap intoxicat!.
Alaró a 6 de setembre de 2006
veure al camp o a mercat. La seva gruixa, amplada i decoració amb tatxes daurades té com a funció protegir a l’animal de les mossegades que li pugui infringir al coll un ca adversari que hagi comparegut per “fer carn” en el ramat.
Estiu
Sensació d’Eivissa
Oda en blau de Formentera
· Fotos: · [ francisco.amer ] · [ francisco.amer ] · [ dianaspiki ] · [ Laxola ] ·
Oi¡, udaberri.goizez
Mendiaren galiurra! ...
Oi, aren ametsezko
Zorakortasuna! ...
Zein ezkutuzko indarrez,
Zein atseden-egarriz
Zein gorago-yoranez
Nakarkak igana? ...
Cim de muntanya
Més que no les estima la llum
I si jo fos un ocell
Volaria sempre de cim en cim.
Cimal de muntanya!...
Oh, l’embriaguesa de somnieig
que em fas sentir!
Quina és la set de descans
Quina és l’ànsia d’elevació
Que m’atreu cap a tu?
Música: J.Goia-Aribe
Divendres 1 de setembre a les 20:30 h. a la plaça Jaume I de Lloret de Vistalegre
Presentarà: Cosme Aguiló
Hi haurà degustació de menjars elaborats amb figues i una copa de cava
