Enmig de la boira que munta
l’estiu sospira: Me’n vaig,
i a penes rosseja una punta
de la brancada del faig.
El sòcol nuós d’una soca
em dóna pau i secret;
em sento segur com la roca,
de tota angoixa distret.
Creguts que he finat en mon lleure,
sense témer engany ni dol,
tranquil, el tudó baixa a beure
i em rasa el peu l‘esquirol.
I sona com tota allunyada
—formes, colors s’han perdut—
la font en la sorda cantada
de l‘absoluta solitud.
Josep Carner
(Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970)
(Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970)
Que bonic! Sempre poseu unes fotos precioses. Qui pogués contemplar ara mateix tanta meravella al natural en comptes de la pantalla de l'ordinador!
ResponElimina