Ètica i estètica de la lluita contra el morrut

O crònica d’una descurança present
i una altra d’anunciada

Aquesta és l’estètica dels paisatges urbans invisibles a l’autoritat ambiental

Arriba un punt en el qual o bé et converteixes en un perfecte mesell o bé et rebel•les i et negues a combregar amb les rodes de molí de la quotidianitat. Una d’aquestes rodes és la degradació ambiental, com les guerres, la fam del món o les necessitats socials d’una gran ciutat. De lluny o de prop tots en som corresponsables, més si -per raons personals del tipus que siguin- en som conscients.

Amb allò de “a mi no em toca”,”el perro es tuyo?” o “it’s not my job”no anem enlloc. Amb la por tampoc.

La bellesa del món vegetal implantat a la ciutat no és gratuïta: requereix d’un esforç constant, una voluntat de ferro i una paciència infinita. Cal un esforç econòmic per a obtenir uns beneficis socials i ambientals que no tenen preu. I no es pot badar.

Mentre que algú es va cobrint de glòria, el morrut va fulminant el patrimoni palmerístic de la ciutat.

Un dels caus de l’escarabat es troba al passeig Carner i és el paradigma de com s’enten la gestió de l’espai públic i l’ecologia urbana a la Barcelona del segle XXI.

Es tracta d’una dotzena de palmeres canàries, la meitat ja podrides i amb les palmes seques, situades al costat de Correus i davant del Parc de Bombers de Montjuïc.

El morrut mai es podrà engabiar…

Les palmeres són de propietat particular, una propietat tan particular que està més enllà del bé i del mal: es passa les ordenances del medi ambient per allà on us podeu imaginar…

L’espectacle és esperpèntic tenint en compte que l’emplaçament és el que és i que a tocar tenim el palmetum més important de la ciutat: el Mossèn Costa i Llobera.

Al mateix passeig hi han diverses palmeres públiques
recuperades gràcies a l’esforç d’Espais Verds

Tot plegat són faves comptades i passarà allò que és totalment previsible que passi: les palmeres que fins ara s’han defensat a aferrissadament -i a càrrec dels parroquians- aniran caient una rera l’altra.

La feinada feta pels tècnics i pels jardiners municipals s’anirà en orris només pel fet de que algú bada davant l’evidència d’allò què passa al carrer.

Desballestament que s’assumirà com a normal amb la nova normativa a la mà

Estem en una ciutat sense autoritat ambiental ?

Es permissible aquest ecovandalisme ?

Els morrudíssims amics del morrut continuaran més amples que llargs ?

Per acabar d’adobar-ho Europa claudica davant del morrut (per què serà?) amb una derogació insostenible gràcies al dictamen del morrudíssim 'Comitè Permanent de Vegetals, Animals i Pinsos' que ha quedat transposada a Catalunya amb l’ordre del DARP

(potser hi trobaria a faltar alguna altra ordre? he deixat passar uns dies per si un cas…)

Ara defensar les palmeres ja és una lluita d’inutilitat pública !

Iupiiiiii !

J.D.Fernàndez i Brusi