La clonació d'un noguer del Càucas

L'amurgonament aeri:  d'una branca a un arbre independent.

En una visita que vaig fer a París, mentre passejava pels jardins del Trocadero anant de camí cap a la Torre Eiffel, aparegué de cop davant els meus ulls un arbre magestuós, immens, quasi diria descomunal, amb un diàmetre de soca de més de 2 metres, tal vegada el més gruixat que havia vist mai en tota la meva vida. Era un Noguer del Càucas, Pterocarya fraxinifolia, una imponent juglandàcia euroasiàtica de fins a 30 metres de altària que forma boscos mixtos a Armènia, Georgia, Azerbaidjan, Ucraïna, Rússia, Iràn i Turquia.

Noguer del Càucas del Trocadero de París. Tenint en conte la dada històrica que situa en l'any 1784 la introducció a França d'aquesta espècie caucàssica i donada la gruixa de la soca de l'exemplar que embelleix els jardins del Trocadero, m'atreviria a assegurar que podria tractar-se del primer noguer del Càucas sembrat a Europa Occidental. Tendria per tant la venerable edat de 231 anys, la qual es correspondria amb un creixement aproximat de 1 centímetre de gruixa per any.

 

 Quan vaig tornar a Mallorca tenia tal obsessió per a aconseguir un arbre d'aquesta espècie que al dia següent vaig comprar llavors per internet amb la Visa. Esperava que m'enviarien un parell d'anous, però la meva sorpresa va ser majúscola quan vaig obrir el paquet de la comanda i em vaig trobar amb centenars de llavors alades, lleugeres com les plomes d'una cadernera. 

 En vaig sembrar unes quantes dins una palangana de planter i als pocs dies nasqueren uns arbrets molt curiosos amb unes fulletes que semblaven els mostatxos d'un moix.

 Set anys després el més vigorós ja superava els tres metres d'altura. El noguer del Càucas és un arbre de creixement molt ràpid durant els seus primers anys de vida.

Cada primavera li brostaven de la soca nombroses branquetes laterals que jo li podava per a afavorir el seu creixement vertical. L'any passat , quan em disposava a podar-les-hi de nou, se me va ocórrer aprofitar-les  per a fer-li uns quants empelts i amurgonaments aeris.

Un parell de mesos abans d'aquesta imatge ja havia aconseguit que aferràs un empelt pel Mètode Anglès amb Llengueta de Noguer Negre Nord-americà damunt la branqueta que es veu per darrera de la soca de l'arbre. Així que animat per l'èxit de l'empelt interespecífic vaig voler provar de fer quelcom encara més difícil: empeltar una branqueta amb una muda amb fulles de Noguer de Pecàn, Carya illinoinensis, pel Mètode Anglès Simple davall bossa de plàstic i al mateix temps fer-li un amurgonament aeri a la mateixa branqueta.

En aquesta imatge ja havia acabat d'amurgonar les tres branquetes. A l'extrem de la que es dirigeix cap a l'esquerra es veu la brostació de l'empelt de noguer negre nord-americà. A la dreta es veu la branqueta empeltada de noguer de Pecàn i en primer plànol la branqueta que vaig deixar sense empeltar.

 
Els tres amurgonaments i els dos empelts vists des de l'altre costat.

Imatge de l'empelt de noguer negre nord-americà recent brostat. Uns dies després li vaig retirar la fermadura feta amb cinta d'empeltar de la marca valenciana Borrull.

 Detall dels tres amurgonaments aeris. En terra a la dreta es veu el tub de reg per goteig.

L'evolució posterior va ser un poc frustrant. Cap dels tres amurgonament generava arrels, així que 10 mesos després vaig obrir de nou les bosses i vaig comprovar amb sorpresa que a l'anell d'escorça que els havia llevat a les branquetes en l'amurgonament de l'any anterior s'havia format una nova escorça i lògicament no s'havien generades arrels. Així que vaig procedir a retirar un nou anell, aquesta vegada molt més gros i rascant el cambium amb el ganivet per a impedir que es tornàs a regenerar l'escorça.

 Tres mesos després l'amurgonament de la branqueta empeltada amb la pua de noguer negre havia tret arrels en abundància, però en canvi l'empelt no havia brostat a la primavera. Era evident que l'amurgonament havia ofegat l'empelt. Tampoc havia aferrat a l'altra branqueta l'empelt de noguer de Pecàn, encara que sí havia generat abundants arrels. Vaig procedir aleshores a tallar les branquetes arrelades i les vaig trasplantar dins dos cossiols individuals amb terra vegetal tipus Composana.

Aquesta és la branqueta en la qual va fallar l'empelt de noguer de Pecàn. Es veuen les abundants arrels brostades dins l'amurgonament. Una vegada trasplantada dins un cossiol la vaig regalar al meu amic i jardiner Llorenç. Si tot va bé d'aquí un parell d'anys el meu noguer del Càucas nascut d'una llavor comprada per internet tendrà un fill clònic visquent feliç a la seva fantàstica finca Sa Barraca Blanca.

Quedava una branqueta sense arrelar, la més vigorosa i la única que no havia estat empeltada. Va haver de menester quasi cinc mesos per a generar arrels, però al final ho va aconseguir.


Branqueta vista des de l'altre costat.

Després de retirar el paper d'alumini que impedeix que els rajos solars sobreescalfin la terra de l'amurgonament i cremin les noves arrels, vaig comprovar amb alegria que per fi havia arrelat. 

Havia generat una sola arrel molt vigorosa que s'havia ramificat abundantment.

Ramificacions fines de l'arrel.


Vaig procedir aleshores a tallar la branqueta per la seva base per a separar-la de la planta mare.

 Detall de les arrels per transparència.

La branqueta amurgonada recent separada i recolzada contra la gruixada soca d'una de les meves dues alzines dolces.

 

El nou noguer del Càucas una vegada trasplantat dins un cossiol amb terra vegetal Composana que sempre m'ha donat molt bons resultats.

 El seguënt pas va ser retallar les fulles més grosses per a disminuir les necessitats d'aigua i nutrients de la nova planta, mentre les seves arrels es van ramificant. A continuació vaig col.locar el noguer clònic a l'ombra fresca d'un vell nesprer del Japó. Si tot va bé en unes setmanes ja el podré situar a plè sol.