Arbres monumentals: uns mutilats, altres empresonats, tots maltractats i menyspreats

Una volta organitzada per l'associació ABA pels arbres més esponerosos de Marratxí i Alaró

  El grup d'amics dels arbres reunit a devora l'estació del tren de Marratxí, encapçalat  pel veterà arbraire Pere Llofriu (camiseta color de cel), el major expert en arbres monumentals de les Illes Balears i pel president de l'Associació Balear de l'Arbre, Jaume Fiol (camiseta verda). L'adreça del facebook de l'associació és aquesta: ABA.

 El primer arbre monumental, un pi disforjo, Pinus halepensis, encaixonat, millor dit, empresonat entre els murs de l'estació del tren i amb les arrels ofegades pel ciment i l'asfalt.

Us he de confessar que m'ha costat una setmana animar-me a escriure aquest article. El primers arbres, sobretot els pins, estan tan mutilats i maltractats que no em féia ganes escriure sobre ells. No em motivava. M'agrada molt més contar-vos coses d'arbres feliços en plena natura, com l'ensangonada arbocera del Barranc de Biniaraix, l'esponerosa Alzina de Raixa, el gegantí pi canari que vaig trobar a la vessant nord del Pico del Teide, el també canari Arbre Til o Garoé, etc...
-Alzina de Raixa, un tresor vivent de Mallorca.
-La venerable matriarca del Barranc de Biniaraix.
-Els guanxes el veren néixer.
-Ocotea foetens, l'arbre-font.
-La seva religió és la Vida, el Sol és el seu déu i el seu temple el Cel.

El que més impressiona és la brutal podada que l'ha mutilat per a sempre.

I després la gent diu que els pins aixequen el trespol i l'asfalt, ignorants de la necessitat de respirar de les arrels. Pobre pi, no li arriba ni aigua ni oxígen. Va néixer lliure enmig d'un pinar i morirà mutilat, ofegat i assedegat.

El pi número 2 de la mateixa estació des Figueral de Marratxí.

 Un rètol fitxat en terra ens informa sobre ell.

 Aquest pi ha tengut una micona més de sort que l'anterior en quan a les arrels.

 Però quan aixecam la vista constatam una altra vegada una podada mutilant.

En Pere ens mostra una cridanera llupia, bony o protuberància a la seva soca, una tumoració molt frequent als pins més anyosos.

 El pi número 3 creix a la vora de la via del tren, envoltat pels que podrien ser els seus fills. El vent o el mateix pes ha esqueixat una branca descomunal, que representava gairebé el 40% de la seva capçada.

La branca resta en terra a devora la soca, mentre els bacteris, els fongs i els insectes xilòfags se le van menjant.

El pi monumental número 4, el de la dreta, també creix just a devora les vies del tren. En Pere ens va relatar la seva història apostat al costat del que podria ser un dels seus fills amb una gruixa de soca gairebé com la meitat de la de son pare.

Alçant la vista ens trobam altra vegada amb una podada brutal. Els operaris del tren ho tenen clar: "Fora noses!" Moltes de les branques podades no suposaven cap perill, però per si acàs...


En Pere ens va explicar que la bifurcació tant tancada de les dues branques principals d'aquest pi pot provocar el desgarrament o esqueix d'una d'elles, com ja hem vist al pi número 3. Com tots els pins venerables en plena senectud té bonys o llupies a la seva soca.

Baixant la vista podem veure una feresta ferida antiga a la seva soca provocada per un llamp.

Detall de la cremada anterior que el pi no ha aconseguit curar i que facilita la pudrició de la fusta. Amb el temps la soca serà tan febla que el vent acabarà amb la seva vida.

L'arbre número 5 és el "Pi 290-99 de Sa Via". El que primer crida l'atenció és la deplorable imatge d'abandó i despreci amb nombroses escombreries enrevoltant la seva base i restes d'un foc de picnic just a uns tres metres de la soca.

A pesar de tot la seva soca descomunal es veu molt sana. Al seu voltant hi creixen centenars dels seus fills que han format un bosc espès.

Per sort no ha estat mutilat, encara.

El següent arbre, l'anomenat Pi des Caülls, sí que ha sofert mutilacions ferestes, com la que es veu a la dreta de la seva soca.

  En Jaume i tots els participants en la visita escoltavem amb tristesa les explicacions den Pere.

Rètol explicatiu.

 El Pi des Caülls fa 22 metres d'altària i la seva capçada 28 metres d'amplària.

El perímetre o circumferència de la seva soca mesura 4'30 metres.

Base de la soca amb forma de pota de cigonya que li dona estabilitat.  Tenint en compte que el diàmetre d'un pi creix aproximadament un centímetre anual, calculant el seu gruix: 4'30 X número π = 1'37 metres, es a dir, 137centímetres, o sigui, que el Pi des Caülls té una edat aproximada de 137 anys.


El següent arbre monumental, el número 7 de la volta, és un garrover, Ceratonia siliqua, també centenari, qua fou sembrat a un camp de conreu el segle XIX i ara ha estat enrevoltat pel ciment i la piscina d'una urbanització privada. Menys mal que li han deixat un minim d'espai vital al seu voltant, igual a l'amplària de la seva capçada.


Sens dubte és un arbre magnífic i molt sà. No sembla patir de la podridura típica dels garrovers vells, que de manera natural es van podrint pel centre de la seva soca, ja que el seu duràmen és molt flonjo.


Els rajos del sol travessen la seva esponerosa i atapeïda capçada.


La bifurcació de les seves branques és espectacular.

L'arbre número 8 és una alzina imponent i centenària, Quercus ilex subsp. ilex, l'Alzina des tres cimals des Caülls, que també ha estat engolida per la mateixa urbanització. Com en el cas del garrover, li han deixat un espai vital mínim equivalent a l'amplària de la seva capçada. Va néixer lliure i feliç fa uns dos segles enmig d'un alzinar i ara està ofegada pel ciment i la piscina que es veu al fons.

Rètol explicatiu.

És un arbre fantàstic, bellíssim.

 Les ramificacions de les seves branques segueixen la Sequència matemàtica de Fibonacci.
 
En Jaume Fiol i en Toni Serra de l'Associació Balear de l'Arbre inspeccionant l'esponerosa i venerable alzina marratxinera.

La seva soca i branques semblen estar molt sanes.

Les seves fulles, en canvi, pateixen una greu infestació per la mosca Dryomyia lichtensteini, que omple el revers d'agalles rodonetes cobertes de vellut. Dins cada agalla hi creix una larva de la mosca, que s'alimenta de la saba de l'alzina i surt com adulta uns mesos després, copula inmediatament i acte seguit pon els seus ous al revers de les fulles més sanes i tendres, morint tot just ha acabat de pondre, començant així un nou cicle de la vida d'aquest paràsit despietat.

 Detall de les agalles vellutades.

El darrer arbre monumental que varem visitar, el número 9, va ser el Pi de Son Guitard, un arbre esponerós que creix just damunt la paret d'una marjada a les afores del poble d'Alaró.

Rètol que informa sobre la seva catalogació.

 La seva soca és altíssima.

L'esquena den Jaume ens dona una idea de la gruixa de la seva soca, mentre un tros enfora en Toni admira la seva capçada.

Na Matilde contemplava l'arbre gegantí asseguda damunt una taula de pedra.

Un servidor recolzat a la seva soca.

Vist d'enfora sembla molt sà, pero la seva capçada tan aclarida ens parla de la seva decadència.

Va néixer aferrat a la paret de la marjada i a poc a poc amb el seu creixement la va anar empenyent o engolint.

En Pere Llofriu, ajudat pels socis d'ABA, vàren medir la circumferència de la soca a l'altura del pit. La cinta va marcar 4'34 metres. Segons les dades recopilades durant dècades pen Pere sobre tots els arbres monumentals de les Illes Balears fa 10 anys el pi de Son Guitard media 25 metres d'altària i 4'32 metres de circumferència, o sigui, que només ha crescut 2 centímetres. Està en plena senectud o decadència.


Dividint la circumferència pel número π, o sigui, 4'34 cms X 3'1416, ens dona un diàmetre aproximat de la soca de 1'38 metres a l'altura del pit.

Una prova de que es troba al final de la seva vida, la qual cosa no significa que encara no pugui viure unes quantes dècades més, és aquesta llupia, típica dels pins molt vells.

Detall del bony o llupia.