Figuera Blava: 500 anys després va tornar a Mallorca

Era mallorquina, la dugueren a Canàries i ara és sollerica

Quan la vaig veure tan esponerosa, tan sana, tan vigorosa, tan feliç, amb aquelles figues negres tan grosses i aquelles fulles tan verdes de quasi dos pams d'amplària, no vaig poder estar que no m'hi acostàs per veure-la de prop. Feia un sol rabiós i bufava una agradable brisa amb olor iodat de mar que venia de l'Oceà Atlàntic, que estava su-allà prop a només deu passes. L'havien sembrada enmig d'un jardí rectangular des passeig marítim de Puerto de la Cruz a Tenerife com un arbre ornamental més. Ben regada, ben ampla i fora noses, ja ho crec que hi anava bona en aquell paradís. Em moria de ganes de trobar-li una figa madura per tastar-la.

Figa flor de figuera Blava collida dia 19 de juny. Aquesta casta de figuera és bífera, fa dues collites de figues. Ses flors son llargueres i bastant grosses. (Vos recoman ampliar ses fotos amb un doble clic per veure millor es detalls).

Popa molt oscura de sa figa flor anterior.

Detall de sa popa que és dolça i sucosa.

Popa d'una altra figa flor Blava després de pegar-li una mossegada.

Grapada de figues blaves de sa segona collita amb sa seva típica assimetria, més panxarrudes cap a un costat.

Ses figues són unes de ses meves fruites preferides. Me varen enconar de petit amb elles i sempre m'han agradat. Record amb molt de carinyo com sa meva padrina paterna, que nomia Margalida, era sorda com una massa i m'estimava amb deliri, i jo a ella, componia ses figues flors dins un canastro ben folrat amb fulles de figuera amb ses seves manetes deformades per s'artrosi, cobertes amb sos manegots per no tornar morena, comuna deia ella, i per evitar ses gotes de lletrada que li cremaven sa pell. Era una artista per fer-n'hi cabre moltes. Les componia aprofitant fins es darrer raconet i amb elles dibuixava com una espiral de figues. Un canastro ben ple i ben compost era tot un espectacle. (Escric aquest article en català salat de Mallorca i el dedic a sa meva padrina al cel sia).

Ull de ses figues anteriors. Després de fer aquestes fotos les me vaig menjar totes amb sa pell i tot. Per si no ho sabeu, just davall sa pell és on hi ha una major concentració de vitamines i antioxidants anticancerígens. Si ses figues no han estat fumigades amb pesticides, es poden menjar tranquil·lament sense pelar, tal qual, a mossegades.

Es meus ulls se m'han humitejat recordant aquells moments tan entranyables de sa meva infància. Jo devia tenir uns vuit o nou anys. Record que m'asseia damunt un marès que hi havia davant sa caseta de sa finca des Pins Vers. Sa padrina em donava berenar: dues llesques de pa moreno de Can Floquet amb un tros de sobrassada vella, i jo la mirava encisat sense perdre cap detall. Ses figues eren per vendre a un mercader des poble que les duia a vendre a Palma i les hi prenien de ses mans. M'imagin que es palmesans quan veien aquelles figues tan guapes i tan ben compostes, no podien estar que no en comprassin una dotzena. Sa superfície grapalluda des bloc de marès em picava a ses cuixes. Es calçons des nins en aquell temps eren tan curts que em deixaven ses cuixes ben descobertes. Em vaig aixecar i vaig posar una saqueta d'espart damunt es marès, i vaja diferència! Llavors si que hi feia bon seure.

És molt cridanera s'assimetria de ses figues blaves. Si vos hi fitxau, madura primer sa panxa i després s'esquena. Sa popa és molt dolça i sucosa i sa pell molt fina.

En solíem collir sis o set canastros que carregàvem dins es carro estirat per na Margarita, una somereta petitona de raça mallorquina, molt peluda i de bon caràcter. Es padrí, que també m'estimava amb deliri, a vegades em donava ses regnes i la me deixava manar. Ella ja sabia de memòria es camí, però jo em pensava que la feia anar per allà on jo volia i em sentia poderós. Na Margarita se va morir dos anys després que es padrí, literalment de pena. Tenia vint-i-cinc anys. Jo l'estimava molt, però no la podia treure a passejar perquè estava estudiant a Barcelona. Un dia mumare em va telefonar per dir-me que l'havia trobada morta. Vaig sentir una punyalada dins es cor. Es record d'aquell animalet tan dolç formarà part de sa meva vida per a sempre. A ella també li agradaven molt ses figues.

Com molts ja sabeu, ses figues mediterrànies són polinitzades per s'avespeta Blastophaga psenes que viu dins es figons de ses figueres bordes, figueres mascles o cabrafigueres amb so siconi ple de flors masculines. Ses nostres figueres conreades són totes femelles partenocàrpiques. Són capaces de madurar ses figues sense necessitat de ser fecundades, però, si són visitades per s'avespeta amb so seu cos plè de pol.len aferrat procedent de ses flor masculines d'una cabrafiga, llavors ses flors femenines partenocàrpiques queden polinitzades i fecundades i ses figues tenen moltes llavoretes grogues mesclades amb sa popa. Aquestes llavors són ses responsables des deliciós bouquet d'ametlles o avellanes torrades que sentim dins sa boca quan menjam una figa i esclafam qualque llavor entre ses dents.

A Califòrnia estaven desesperats per aconseguir figues com ses nostres. Ses figueres duites pes colonitzadors espanyols feien figues i les maduraven, però no tenien llavors i eren molt fades, sense ànima, sense bouquet. A la fí varen descobrir es secret i varen venir a cercar llavors de figuera. Les sembraren i d'elles nasqueren cabrafigueres, semi-cabrafigueres i figueres femelles partenocàrpiques. Ja tenien s'arbre silvestre, sa cabrafiguera ancestral, però els faltava s'avespeta. Altra vegada tornàren agafar avió i vengueren a cercar branques de cabrafiguera mediterrània amb s'esperança de que dins es figons hi hauria avespetes. I efectivament, n'hi havia. Ara cuiden més ses cabrafigueres que ses figueres i a la fi ses seves figues californianes tenen ànima i bouquet d'ametlles torrades.

Idò com vos déia abans, a aquella figuerota canària disforja de Tenerife li vaig trobar dues figues flors madures. Era a mitjans mes de maig. Amb dues mossegades les me vaig empassolar i les vaig trobar bones de tot, com un bombó, un sucre de fira, un confit. I quina vos pensau que me va venir an es cap, idò collir-li una branqueta, banyar-la ben banyada amb aigua de s'aixeta des quarto de bany de s'hotel, posar-la dins una bossa de plàstic i cap a dins sa maleta.

Quan vaig arribar a Mallorca la vaig sembrar tot d´una dins un cossiol, me va aferrar i un any després la vaig sembrar a s'hort. Ara és una figuera preciosa de quasi cinc metres d'altària i altres tants d'amplària i cada any em fa un bon esplet de figues flors i figues tardanes agostenquines.

Aquí teniu es motiu des seu nom. Quan es sol de migdía il.lumina una figa, sa seva pell brilla amb un color blau grisenc molt cridaner. Per això es mallorquins de fa cinc segles la batiaren amb so nom de BLAVA.

Segurament vos demanareu com punyetes vaig sabre es nom d'aquesta casta de figuera. Sa resposta ja no pot ser més senzilla. M'ho va dir mumare quan va veure ses primeres figues. Les va coneixer tot d'una. Jo no havia estat capaç de donar-li un nom. Em pensava que era una figuera canària o nord-africana, i resulta que és ben mallorquina. Es colonitzadors mallorquins que anaren a repoblar ses Illes Canàries després des genocidi des guanxes, ara fa més de cinc cents anys, s'endugueren branques de figueres mallorquines. Una d'elles era de raça Blava. Mig mil.leni després jo vaig fer lo mateix al revés i ara tenc una preciosa figuera Blava, sa més guapa i esponerosa des meu hort-jardí.