Ocotea foetens, l'arbre-font

Déu dels guanches, cor dels boscos de Laurisilva

És un dels arbres més emblemàtics de la flora macaronèsica i un dels components bàsics dels meravellosos i paradisíacs boscos de Laurisilva. A les Illes Canàries l'anomenen Til, Garoé, Árbol-santo i Árbol-fuente i el seu nom científic, Ocotea foetens, ens recorda que la seva fusta, de molt bona qualitat, no es pot treballar quan és fresca per la seva pudor insuportable (foetens = fètida). Una vegada s'ha assecat perd la mala olor i és una fusta duríssima, molt bella, de gran durada i de color groc verdós, molt apreciada en ebenisteria. A finals del segle XVI es va prohibir la seva exportació per a evitar la tala massiva d´aquest arbre imponent que pot arribar als 40 metres d´altària. Pertany a la família de les Lauraceae com el barbusano (Apollonias barbujana), el viñátigo (Persea indica) i el llorer canari (Laurus novocanariensis), tots ells components essencials dels boscos de Laurisilva. És endèmic de les Illes Canàries i de Madeira.

Magestuós tronc de Garoé d'un metre de diàmetre al paradisíac Bosque de Los Tiles al nord de l'illa canària de La Palma. Aquests arbres han pogut creixer amb total llibertat i es mostren amb tot el seu esplendor. Si feu doble clic damunt la foto podreu veure millor les enormes arrels sobresortint de la terra com si fossin els dits de la pota d'una cigonya, que donen estabilitat a l'arbre i els troncs múltiples que creixen molt rectes cercant la llum.

Diversos troncs de til o garoé al mateix Bosque de Los Tiles. Els rajos de llum que deixen passar les seves capçades permeten el creixement d´un ric sotabosc compost principalment per falgueres macaronèsiques, com Woodwardia radicans, Diplazium caudatum, Culcita macrocarpa i Adiantum reniforme i també per l´heura canària, Hedera canariensis, la bellíssima Gesnouinia arborea, parenta geganta de la parietària i la Canarina canariensis, amb flors que semblen petites campanes vermelles.

Altíssims exemplars d'Ocotea foetens d´uns 30 metres. Donada l'espessura dels boscos macaronèsics resulta molt difícil fer una foto d'un arbre complet.

Els antics moradors de les Illes Canàries, els guanches, adoraven aquest arbre com un déu. Fa quatre segles a l´Illa del Hierro hi havia un esponerós garoé solitari amb un tronc que superava el metre i mig de diàmetre i una grandiosa capçada, que cada día, quan pujava des del mar la brisa marina carregada de humitat, la condensava a les seves fulles i queia gota a gota com si fos una vertadera pluja, l'anomenada pluja horitzontal típica de tota la Macaronèsia, proporcionant als bimbaches, els guanches de la petita illa, tota l'aigua que necessitaven. Per a recollir-la excavaren al seu voltant petites cisternes. Sense l'aigua del seu estimat i adorat Arbol-fuente, el seu arbre sant, el seu déu, no haurien pogut sobreviure, ja que a aquesta illa la pluja normal és escassíssima.

Quan els europeus invadiren les Illes Canàries i robaren als guanches les seves estimades illes, la darrera en ser conquerida fou El Hierro. Els nadius de la petita illa sabien que els invasors no podrien sobreviure sense aigua. Guardàren reserves del preuat líquid i després ompliren de terra les cisternes del garoé. Confiaven amb aquesta carta per a sortir victoriosos, però una al.loteta bimbache, Agarfa, es va enamorar d'un invasor andalús i li va revelar el secret de l'aigua, just quan els europeus ja estaven desesperats de set i es preparaven per a abandonar l'illa. Aquella traïció fou la perdició pels bimbaches. Els invasors s'apoderàren de l´arbre sagrat, buidaren de terra les cisternes que aviat estigueren plenes d´aigua i als nadius no els va quedar més remei que rendir-se al conqueridor Juan de Bethencourt, qui acte seguit, traint la seva paraula, els empresonà i els va fer esclaus.

Com si els déus dels aborígens canaris volguessin castigar als invasors, un dia de l´any 1610 un vent huracanat arrencà de socarrel el vell garoé i els nous habitants de l'illa, barrejats ja amb els pocs descendents dels bimbaches, es vàren quedar sense la seva font d´aigua. Desesperats de set enviàren una carta al Rei d'Espanya demanant ajuda, però els peninsulars no entengueren les paraules que parlaven d'un arbre sagrat, pensàren que no eren més que supersticions i no féren cas de la carta. Això provocà que molts d'ells es morissin de set.

El Bosque de los Tiles vist des d´un lloc elevat. És el més semblant al mític Paradís Terrenal. L'exuberància de les plantes que el componen es extraordinària. Visitar aquest bosc va ser per a mi una experiencia inoblidable, que va deixar un record indeleble a la meva memòria. El silenci és impressionant, només trencat pel tintineig de les gotes de la pluja horitzontal que cauen de les capçades del arbres creant rierols i petites cascades i pel cant de les colomes endèmiques rabiche i turqué, absolutament imprescindibles per a la supervivència de la laurisilva, ja que s'alimenten dels petits fruits dels arbres i arbustos i dispersen després les llavors amb els seus excrements.

Una de les característiques més típiques de l'arbre-font són aquests dos bultets a l'anvers de les fulles, que es corresponen al revers amb dues berrugues plenes de pels.

Revers de les fulles anteriors amb les dues berrugues piloses. La de l'esquerra gairebé sempre està més aprop del pecíol de la fulla.

Detall de les dues berrugues piloses del garoé, la funció de les quals no es coneix. No fan cap olor concreta ni contenen cap animaló diminut. Una hipòtesi és que aquestes berrugues podrien ser un caràcter evolutiu de simbiosi amb algun insecte o aràcnid, que viuria entre els pels i defensaria d´alguna manera l'arbre dels insectes fitòfags. Una altra hipòtesi diu que els pels desprendrien unes fitoferomones amb una olor només perceptible pels insectes, olor que seria repelent, evitant així que es mengessin les fulles. I per últim també es podria pensar que els pels son una espècia de sensors del grau de humitat ambiental, de manera que l'arbre, en cas de sequera, seria capaç de moure les fulles i posar-les d´una manera ideal per a condensar el màxim de humitat de la brisa marina. Només son hipòtesis. Tal vegada qualque dia sabrem la seva funció.

Microfotografia d´una berruga seccionada mostrant el seu contingut. Només es veu un embull de pels sense cap animaló. Féu doble clic a damunt la foto per a veure-ho millor.

Una altra microfotografia a 40 augments d´una berruga d'Ocotea foetens.

Imatge del precís moment del pas de la brisa marina per damunt les capçades dels arbres de Laurisilva. Està brillant un sol radiant i de sobte veus venir una boira grisa que en qüestió de segons t'enrevolta. No veus res, notes a la cara la carícia freda i humida de la boira i et peguen calfreds. En pocs segons torna sortir el sol i veus allunyar-se la boira que agrana les capçades i deixa milers de tones d'aigua dolcíssima condensada a les seves fulles, que cau gota a gota com si fos una pluja normal. És el meravellós fenomen anomenat pluja horitzontal. La cara i la roba et queden xopes i entens el perquè a illes amb tan poca pluviometria hi pot haver boscos tan exuberants.

Bellíssimes flors d'Ocotea foetens, pròpies de totes les lauràcies.

Detall d'una flor de garoé.

Fruits encara verds d'Ocotea foetens, amb la seva caputxa que recorda els aglans.

Fruits madurs de garoé amb el tamany i la forma ideals per a ser empassats per les colomes endèmiques macaronèsiques rabiche i turqué, que després de digerir la seva polpa regurgiten les llavors enfora, ajudant així al manteniment d'aquests boscos meravellosos.