Arbres monumentals del Ripollès:
a la Vila de Ripoll
Més enllà del arbres interessants, no catalogats, que hi ha al terme municipal de Ripoll (al Puig i en el Mir, als Brucs, per exemple) cal prestar també atenció als que hi ha en la part urbana de la vila.
Avets de can Vaquer i La Solana
A la mateixa entrada de Ripoll, tot venint de Barcelona, tenim un conjunt d’arbres prou interessants com per esdevenir arbres monumentals.Es tracta d’un conjunt de coníferes de diferents alçada i presència que estan situats a can Vaquer, a La Solana del Ter (aquests son els més joves, plantats cap els anys seixanta).
Cal dir que aquest conjunt de coníferes son arbres plantats, ja que provenen d’altres climes i indrets. A finals dels segle XIX va estendre’s la costum en les cases rurals benestants, de plantar arbres relativament exòtics. És el cas dels avets de Masjoan, pro del poble d’Espinelves, al bell mig del Montseny i les Guilleries, un gran nombre de coníferes plantades entre els anys 1860-1911 per Marià Masferrer Rierola (1856-1923), un eminent naturalista i botànic que va estudiar profundament la fauna i flora de les Guilleries. La masia Masjoan destaca per la seva localització ja que està rodejada d’avets i altres tipus de coníferes (58 espècies diferents, amb set exemplars catalogats com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya) que s’han preservat des de mitjans del XIX formant un important arborètum a tocar la casa. Molts dels exemplars superen els 40 metres d’alçada i hi ha l’avet mes alt del país.
Cedres de can Botey i a l'escola Joan Maragall
Cedres de la casa del director de la colònia Botey, a Ripoll.Però més enllà dels avets de jardí que acabo de mencionar, hi ha dos exemplars esplèndids de cedres, a la casa del director de la Colònia Botey.
Però no son els únics exemplars interessants d'aquesta espècie no autòctona. A l'escola Joan Maragall, al barri de la carretera de Barcelona, hi ha també quatre exemplars de cedre d'una gran presència. Tres d'ells estan situats a la part frontal del pati, a l'entrada principal.
L'escola Joan Maragall de Ripoll fou construïda en els anys trenta, dins d'un estil arquitectònic higienista, on l'arbrat tenia un extraordinari paper. No sobta, doncs, que aquests extraordinaris exemplars d'arbres estiguin plantats en aquest lloc.
Un llorer i moreres a l'escola Joan Maragall
Els llorers, malgrat que al Ripollès no hi ha cap exemplars protegit, no son arbres estranys en el nostre territori.A l'escola Joan Maragall de Ripoll hi ha un exemplar interessant, plantat al costat d'un cedre, a l'entrada petita de la carretera de Barcelona.
Al terme municipal de Ripoll hi ha, com a mínim, un exemplar de llorer interessant a La Vila de Llacs i un segon a El Guixer, a la vall del Caganell, a la carretera de Vallfogona.
El Grup escolar de Ripoll fou construït a la carretera Barcelona entre els anys 1935 i 1936, desprès d'un llarg procés per escollir la ubicació des de 1931.
Val dir que segons informacions de premsa (Altaveu, 14 de març de 1936), els arbres previstos al pati del grup escolar de Ripoll eren unes moreres actualment plantades en viver en el camp municipal d’Esports". Per tant aquest poden ser els arbres més antics del pati del Grup escolar.
Amb tot, la presència espectacular dels cedres, ens fa prestar poca atenció a aquests exemplars d'arbres menys rutilants però que cal destacar.
Els plàtans del passeig Ragull i de l'entrada al túnel ferroviari del Catllar
Els plàtans son un arbre d'ajardinament molt utilitzats en la monumentalització de passeigs i parcs. Sols cal recordar els de la Rambla de Barcelona o de La Devesa de Girona.A Ripoll, en el primer parc públic que es va crear a la població, els plàtans també hi son presents.
La gènesi del passeig Ragull l'explica Tomàs Raguer en la seva sèrie d'article dedicats als carrers de Ripoll, publicats en la interessant revista Scriptorium (l'article és del juny de 1924):
"En sessió a 10 de setembre de 1883 s’acord gestionar d'en Martí Ragull la cessió d’un terreny per a formar part «del paseo público que en breve se construírá para el recreo y esparcimiento de este vecindario». Es deu tractar de la part de baix, perquè la secció de dalt ja havia sigut adquirida anteriorment, si mal no recordem. Segons consta en acta de 1 de març de 1884, en Ragull cedeix el terreny demanat amb tal de què serveixi sempre per passeig, poguent el donador, o els seus successors, apoderar-se’n si no es compleix aquesta condició. L’Ajuntament ho accepta. Lo cedit fa «doce areas setenta y nueve centiareas». Encara que en l’acta, esmentada no es parli del nom del passeig, se li donà el de Passeig Ragull, per lo que tenim dit".
Tot seguit de la mort de l’alcalde N’Anton Ginestà, ocorreguda pel Febrer de 1888, els seus entusiastes partidaris tractaren d’aixecar-li un monument al Passeig, posant la primera pedra a 11 de maig del mateix any. No arribà fer-se més que el pedestal, excessivament voluminós per a l’objecte què estava destinat. En la sessió de 27 de maig de 1905 s’acordà treure’l i dedicar a la memòria del Sr. Ginestà, una làpida de caràcter artístic, el projecte de la qual fou confiat a l’arquitecte n’Anton Coll. Es de marbre i col·locada prop del brollador, essent de lamentar que alguns dels molts salvatges que corren per aquesta vila l’hagin mutilada trencant a cops de roc totes les puntes de la corona costal amb que remata.
Al cap de vall del Passeig, en l’encreuament del camí ral de Barcelona amb el camí ral dels Brucs, es conserva encara la base, el fust i capitell de pedra que sostenia una creu molts anys fa desapareguda. En el capitell hi van esculturats, de gran relleu, dos monjos orants, dos escuts de Catalunya i dos de Ripoll. Aquests, darrera el simbòlic gall, ostenten la crossa abacial com a signe de la jurisdicció civil de l’Abat.
S’anomenava la Creu d’En Besora i la trobem citada en 1557 en un capbreu d’una peça de terra «in loco vocato la creu den besora» (Arx. de St. P. —A-8, fol. 6). Un segle més tard trobem també unes terres «in loco dicto la creu den Besora» que termenegen a tramuntana «ab lo cami Real que va de la present vila de Ripoli al veinat dels Bruchs».
No sabem si el nom al·ludeix a l’abat Galceran de Besora, que governà en 1381-83. En tal cas existiria altra creu anterior puix l’actual sembla datar del segle XVII.
No tenim més noticies d’aquest petit monument de nostra història local, que convindria conservar-lo amb tota cura, tant més quan no en tenim cap altre d’aquesta classe. Fa alguns anys que en terraplenar l’indret de la creu, es colgà la base i una bona part del fust. Ara de poc, amb motiu d’oferir-se una distingida senyoreta a costejar una artística creu, única cosa que hi manca, es descolgà fins a la base per tal de pujar-ho tot al nivell del Passeig, però no s’ha fet tal cosa i s’és tornat a colgar tal com estava abans.
Estem, doncs, davant exemplars de plàtans que tenen uns cent vint-i-cinc anys. Malauradament, una part dels plantats, els situats a la part alta del passeig, foren trencats durant l'explosió del camió de trilita durant la retirada de Catalunya de febrer de 1939. Però els planats de la part baixa, on hi ha el monument a l'alcalde
Antoni Ginestà i la creu de terme, ofereixen una imatge imponent.
Cal dir que abans de creuar el pas a nivell ferroviari hi ha un exemplars de plàtans, que devien formar part del conjunt, que per la seva proximitat al riu tenen un creixement espectacular.
Xiprers del cementiri
Un dels conjunts d'arbres més que centenaris de Ripoll son el xiprers que hi ha a la zona més antiga del recinte del cementiri municipal, el recinte de Santa Maria.El cementiri actual de Ripoll fou creat el 1854. El 29 d'agost d'aquesta any es va declarar la pesta a diferents poblacions de la comarca i una de les primeres disposicions de l'ajuntament fou ordenar el trasllat del cementiri fora de la vila (fins aleshores era situat davant de la portada del monestir, actual plaça Abat Oliba), al "camp de Santo Domingo".
Molt segurament els xiprers són d'aquesta època o pocs anys després.
El xiprer o xiprer mediterrani (Cupressus sempervirens) és un arbre originari d'Orient, molt segurament de l'illa de Xipre, d'aquí la correspondència de noms.El xiprer és un arbre típic de la Mediterrània, que dóna identitat al paisatge de la Toscana, a Grècia i a Roma, present en els petits poblets de l’Empordà.
El xiprer és símbol d’hospitalitat. Els antics romans plantaven tres xiprers a la porta de casa seva com a símbol de benvinguda i acolliment al visitant. A Itàlia encara avui es col·locat en els camins d'accés a les hisendes rurals, com a símbol de benvinguda.
Molt segurament aquest simbolisme és el que fa que es planti als cementiris. En aquest sentit en molts llocs se’l coneix com “l’arbre de la mort”, quan en el lloc d’on procedeix se’l denomina “arbre de la vida”.
La silueta allargada, estreta i punxeguda del xiprer i el seu color verd fosc li donen un aspecte espiritual: Apunta cap al cel. Per això a la majoria dels cementiris mediterranis es pot divisar la seva silueta. Estem davant un arbre esvelt i elegant.
El xiprer també és un arbre emprat com a paravents en conreus hortícoles, per defensar-se dels vents de la tramuntana i el mestral respectivament.
Els xiprers poden arribar a fer 35 m d'alt i tenir 100 anys d'edat. Aquest és el cas dels xiprers del cementiri de Ripoll. Cal dir que el xiprer el podem trobar en lloc on les glaçades no superin els -10 ºC.
Til·ler del passeig dels mestre GuichI ja dintre de Ripoll, a la vora del riu Ter, no cal deixar de mencionar el til·ler del passeig del mestre Guich, a les vores del Ter a Ripoll.Aquest arbre és anterior a la moderna urbanització de la zona.
Til·ler del passeig del mestre Guic, a Ripoll, a la vora del riu Ter.
Antoni Llagostera Fernández
Fotos JV10
Fotos JV24set10
Josep Peñuelas Foto: Robert Ramos.
L'empresa Agricamp de Vilamalla fa més de deu anys que introdueix espècies beneficioses en hivernacles i horts
Des de Som Lo Que Sembrem fem una crida a totes les persones que defensen una ciència íntegra i independent, i la necessitat d’uns mecanismes que ofereixin suficient transparència dels interessos en les investigacions i avaluacions, a donar suport al professor Séralini.
La propera visita l’esperava amb ànsia: el bosc de cedres mil·lenaris, que corona la vall dels sants. Som a quasi dos mil metres d’alçada, al costat de l’estació d’esquí més preuada del Líban. El bosc de cedres s’estén davant meu. Comencem a baixar pel caminet ben demarcat. Experimento una barreja de sensacions i de records diversos d’altres boscos. L’amplària dels cedres més vells em fa recordar el bosc de sequoies gegants, Muir Woods, al nord de Califòrnia. L’espessor del bosc de cedres més joves em porta fins als boscos de negres avets de la Chasté, al llac de Sils-Maria, a Suïssa. I als tres cedres del Líban del nostre jardí de Romanyà. Però la intensa connexió, per inesperada, es produeix al cim del bosquet, quan llegeixo la placa en record del viatge al Líban de l’escriptor Alphonse de Lamartine, sobretot perquè hi han inscrit tres versos del meu poema dels estius a Suïssa, Le lac. El món és petit i les nexus rerum m’atrapen arreu. I m’estoven el cor.
El cimal és un mar de plaques. Així és que, a mi que m’entusiasmen les plaques, em sembla un lloc digne de romandre-hi, memorable. Hi ha també uns cedres nus, morts, esculpits en formes humanes. Els cedres de Déu, com els anomenen, van ser una de les grans riqueses del Líban. Els egipcis utilitzaven la seva fusta en la construcció de les piràmides i de la seva saba en fabricaven un oli per a la momificació. Diu que el nom del cedre del Líban apareix citat més de cent vegades a la Bíblia i que també van ser utilitzats en la construcció del temple de Jerusalem. Us saludo, cedres del Líban!
Mariàngela Vilallonga
A la mateixa entrada de Ripoll, tot venint de Barcelona, tenim un conjunt d’arbres prou interessants com per esdevenir arbres monumentals.
Cedres de la casa del director de la colònia Botey, a Ripoll.
Els llorers, malgrat que al Ripollès no hi ha cap exemplars protegit, no son arbres estranys en el nostre territori.
Els plàtans son un arbre d'ajardinament molt utilitzats en la monumentalització de passeigs i parcs. Sols cal recordar els de la Rambla de Barcelona o de La Devesa de Girona.
Un dels conjunts d'arbres més que centenaris de Ripoll son el xiprers que hi ha a la zona més antiga del recinte del cementiri municipal, el recinte de Santa Maria.
El xiprer o xiprer mediterrani (Cupressus sempervirens) és un arbre originari d'Orient, molt segurament de l'illa de Xipre, d'aquí la correspondència de noms.
Til·ler del passeig del mestre Guic, a Ripoll, a la vora del riu Ter.
El majestuós arbre d'El Tule
Va ser durant una visita del Rei a Oaxaca l'any 1992 -quan es complien 500 anys de la trobada de dos mons- que una distracció diplomàtica va estar a punt de traduir-se en la profanació d'un mite. El monarca espanyol es disposava a plantar un fill de l'Arbre d'El Tule, a l'altre costat de l'església que la majestuosa savina fa que sembli petita.
Aquella tarda, enmig d'una expectació vestida de festa, autoritats, funcionaris, diplomàtics i periodistes esperaven amb nervis l'arribada del Rei, que venia emocionat de visitar Monte Albán. Abans va arribar l'historiador Miguel Audiffred, que va advertir la barbaritat, va traduir el que només mostraven algunes mirades crítiques i va saber arreglar el disbarat. Una llegenda dels mixes explica que el seu rei, el déu Condoy, va descansar a El Tule durant el seu viatge a Mitla. I aquí, quan el va clavar a terra, el seu pesat bastó de comandament va començar a rebrotar. Pels mixes, el rei Condoy segueix viu dalt d'un turó de la serra, on rep les seves ofrenes, i viurà fins que l'arbre del Tule no s'assequi. Només una autoritat indígena podria plantar un plançó d'aquest arbre sagrat.
Substituït per rosers
· Article publicat a El Periódico del 01.09.2010
Un so monòton, necessàriament, no calma. Un trepant no calma a ningú, excepte potser el capatàs. Tanmateix, en els sons monòtons és on hi ha més possibilitat de trobar la pau.
· Apunt de Ricard Casals Alexandri publicat a Quadern de Sons el 14.08.2010 ·
Fotos: Francesc Mas i Castanyer
