Una palla mental sobre el Ginjoler

Estratègia defensiva front a herbívors

Cercava un sinònim culte per palla mental, però només vaig trobar << Hipòtesi o Especulació no fonamentada que és producte de la imaginació o la fantasia d’una persona >>. Realment, quan un emet una hipòtesi, sospita ja dels resultats d’uns experiments o comprovacions, encara que després potser aquests no s’accompleixin. El fonament d’aquestes hipòtesis són observacions prèvies o indicis que condueixen a aventurar aquestes possibilitats. On vull anar a parar? Doncs, que em quedo amb palla mental, no he trobat res que defineixi millor unes observacions que he fet sobre el ginjoler (Ziziphus jujuba) i que m’he estat rumiant..

Qualssevol persona que tengui sembrat un ginjoler a l’hort o a la finca, haurà observat com any rere any una munió de petits ginjolers neixen i creixen molt ràpidament prop del seu progenitor. Aquests plançons creixen molt aviat i en poc temps agafen bon port. Si un s’hi fixa una mica més veurà que alguns d’aquests fillons són producte de la germinació de pinyols dels gínjols produïts per l’arbre mare/pare, però d’altres provenen de l’aparició en superfície d’arrels de l’adult que en ser ferides (per exemple mitjançant una llaurada amb fressadora) brosten, donant lloc a un exemplar. Sembla una invasió alienígena, com els Gremlins aquells. L’aparició d’aquestes plàntules sembla a primera vista aleatòria, i de fet crec que així és, però arriba a agafar una densitat tal, que si deixam que la natura segueixi el seu camí, aviat ens serà impossible arribar a l’individu adult, al manco sense endur-se’n un bon grapat d’espinades. Els cercles concèntrics de “corones de Crist” de joves de diferents generacions, formen barreres consecutives, que s’han de foradar si es vol arribar al nucli.

Les espines dels més joves, els que fan pocs centímetres, són primes i no punxen gaire, encara no estan endurides, lignificades. És per això que aquestes plàntules semblen dèbils i indefenses front a herbívors. Al poc temps, quan l’arbre te prop de mig metre, les espines ja estan endurides i són corbades i penetrants. Quina explicació podria tenir el fet de que la plàntula com més petita és, més indefensa? Se m’ocorre a priori, divagar en que els exemplars joves podrien contenir alguna substància tòxica, un alcaloide, que protegeixi davant el fet de tenir poques armes físiques. No en diu res el Dioscòrides i la fulla de ginjoler s’empra de forma popular com a farratge. Així doncs, els arbres joves de talla mitja són els que porten les espines més fabuloses.

Els arbres adults i de port elevat, perden poc a poc les espines, que de cada vegada es fan més rares. Potser l’arbre és conscient que pocs herbívors poden tenir accés ja a les seves fulles i elimina el sistema de protecció físic. Així degué evolucionar a les seves àrees d’origen, sud i est d’Àsia, davant la presència d’antílops, cérvols i elefants asiàtics.

Em faig el següent esquema mental:

Rebroll/Plàntula >> Talla baixa >> evitar herbívors >> Sense espines/Amb alcaloids

Arbret >>>>>>>>> Talla mitjana >> evitar herbívors >> Amb espines

Arbre >>>>>>>>>> Sense espines >> evitar herbívors >> Talla elevada

I em quedo tan panxo.

Res més que una hipòtesi, fonamentada només en observacions fetes directament al camp. Com ja vos deia en començar, només un grapat de xispes neuronals emprades en l’operació. No crec que sigui la darrera vegada que li doni voltes...

Rafel Mas, Búger 2 d’agost de 2010