El fracàs del sistema alimentari transnacional
L'actual sistema alimentari mundial, amb les seves llavors de laboratori i els seus paquets tecnològics, no és capaç d'alimentar les persones. Enguany més de mil milions de persones sofriran fam, i altres 500 milions sofriran obesitat. Tres quartes parts de qui no tenen abastament per menjar són pagesos i treballadors rurals (els mateixos que produeixen el menjar), mentre una grapada de corporacions agroindustrials (que decideixen a on i a qui va l'aliment) s'embossen milers de milions de dòlars. Malgrat el seu fracàs monumental, i a que enormes i creixents moviments socials clamen per un canvi, els governs i les agències internacionals del mon segueixen apostant per a més del mateix: més agronegocis, més agricultura industrial, més globalització. El canvi climàtic en el planeta empitjora, en gran mesura, per seguir amb el mateix model d'agricultura. No obstant, en el moviment global en pos de sobirania alimentaria hi ha una prometedora sortida.
Els estudis científics més actuals prediuen que, si tot segueix igual, les temperatures cada vegada més elevades, les condicions climàtiques extremes i els severs problemes d'aigua i sòls relacionats amb tot això, portaran a molts més milions a les files dels afamegats. Conforme el creixement de la població augmenti la demanda d'aliments, el canvi climàtic esgotarà la capacitat de produir-los. Certs països que ja lluiten amb greus problemes de fam podrien veure la seva producció d'aliments reduïda a la meitat abans del fi del segle.
Un motor molt important de l'agreujament de les condicions en el clima del planeta té a veure també amb el sistema alimentari mundial: el model d'agricultura industrial que abasteix al sistema alimentari mundial funciona essencialment usant petroli per a produir menjar i, en el procés, quantitats enormes de gasos amb efecte hivernacle. L'ús d'immenses quantitats de fertilitzants químics, l'expansió de la industria de la carn, i la destrucció de les sabanes i boscos del món per a produir mercaderies agrícoles són en conjunt responsables de al manco el 30% de les emissions de gasos que causen el canvi climàtic.
Convertir els aliments en mercaderies mundials i industrials implica també una enorme pèrdua d'energia fòssil en transportar-les per el món, processar-les, emmagatzemar-les, congelar-les i portar-les a on les consumeixen. Tots aquests processos contribueixen al compte climàtic. En sumar-les entenem que l'actual sistema alimentari podria ser responsable de prop de la meitat de les emissions dels gasos amb efecte hivernacle.
Mai foren tan clares les raons per a una transformació radical urgent del sistema alimentari mundial. Per totes bandes la gent mostra una voluntat de canvi -siguin consumidors que cerquen aliments locals o pagesos que bloquegen les carreteres en defensa de les seves terres. L'obstacle és l'estructura de poder i això, més que res, és el que necessita sigui transformat.
El 2007, el Panell Internacional sobre Canvi Climàtic (PICC) publicà un informe sobre l'estat del clima a la Terra. A pesar que es va mostrar en termes inequívocs que l'escalfament mundial és una realitat i assenyalà que era “molt probable” que els humans fossin responsables d'això, amb cautela pronosticà que el planeta podria escalfar-se 0'2ºC per dècada si no es feia res per a canviar el curs de les nostres emissions de gas amb efecte hivernacle. L'informe advertí que cap al fi de segle un canvi de temperatura entre 2 i 4ºC podria produir increments dramàtics en els nivells de la mar i una cascada de catàstrofes per tot el planeta.
A penes pocs anys després, resulta que el PICC fou massa optimista. El consens científic actual és que hi haurà un augment de 2ºC les properes dècades i que si res canvia el planeta podria encalentir-se fins a 8ºC cap a l'any 2100, arribant a un punt de trencadura en entrar en un canvi climàtic perillós i irreversible. Segons el Fòrum Humanitari Global amb seu a Ginebra, ara mateix el canvi climàtic afecta seriosament a 325 milions de persones l'any -315 mil d'elles moren de fam, malalties i desastres meteorològics induïts per el canvi climàtic. Es prediu que la quota anual de morts per el canvi climàtic arribarà a mig milió per el 2030, afectant seriosament al 10% de la població mundial.
L'aliment estarà en el centre. Tothom concorda que la producció agrícola ha de seguir creixent les properes dècades i mantenir-se al dia amb el creixement demogràfic. Però és probable que el canvi climàtic freni aquesta producció. En un recompte exhaustiu dels estudis sobre els impactes de l'escalfament mundial a l'agricultura, William Cline calcula que, si les tendències segueixen igual, per el 2080 el canvi climàtic reduirà el potencial de producció de l'agricultura mundial en més del 3% respecte a l'actual. Els països en desenvolupament seran els més afectats, amb una caiguda del 9'1% del seu potencial de producció agrícola. Àfrica enfrontarà un descens del 16'6%. Els impactes reals podrien ser molt pitjors.
Una debilitat important de les projeccions del PICC i d'altres, quan es tracta de l'agricultura, és que les seves prediccions accepten la teoria de la “fertilització per carboni” que esmenta que els alts nivells de CO2 a l'atmosfera accentuaran la fotosíntesi en molts cultius claus i dispararan els seus rendiments. Estudis recents mostren que aquest potencial és en gran mesura un miratge. No és només que qualsevol acceleració inicial del creixement disminuirà significativament després de pocs dies o setmanes, sinó que l'augment de CO2 redueix el nitrogen i les proteïnes de les fulles en més de un 12%. Això significa que, amb el canvi climàtic, per els humans hi haurà menys proteïnes en els principals cereals, com el blat i l'arròs. Hi haurà també menys nitrogen per els insectes, cosa que és important ja que els insectes menjaran una superfície major de les fulles i provocarà reduccions significatives en els rendiments.
Quan Cline feu els càlculs sense considerar la suposada fertilització per carbono, els resultats foren més alarmants. Els rendiments mundials baixarien el 16% per el 2080, i les caigudes regionals serien d'un 24'3% a Amèrica Llatina, 19'3% a Àsia i 27'5% a Àfrica. Els rendiments es reduirien en un 38% a la Índia i més d'un 50% al Senegal i Sudan.
Aquesta aterradora predicció podria quedar curta. L'estudi de Cline, l'informe del PICC i altres informes sobre el canvi climàtic i l'agricultura, no tenen en compte la crisi de l'aigua relacionada. Avui 2.400 milions de persones viuen en ambients amb una dura escassesa d'aigua i les prediccions parlen que augmentaran a 4 mil milions cap a la segona meitat del segle. Les fonts d'aigua per a l'agricultura s'esgoten o s'estan fent perillosament escasses en moltes parts del món. L'escalfament global complicarà el problema conforme les me´s elevades temperatures generin condicions més seques i sigui necessari augmentar la quantitat d'aigua per a l'agricultura. Serà molt difícil mantenir els actuals nivells de producció, i la major població farà mes greu encara aquesta situació.
S'esperen també impactes de les condicions climàtiques extremes quan el canvi climàtic sigui major: augmentarà la freqüència i la intensitat de les sequeres, les inundacions i altres desequilibris naturals, provocant desastres en els cultius. El Banc Mundial preveu que la intensificació de les tempestes farà que 29 mil kilòmetres quadrats addicionals de terra agrícola situada en zones costeres seran vulnerables a les inundacions. S'espera un augment dramàtic d'incendis forestals, que ja afecten unes 350 mil hectàrees cada any. Un estudi preveu que els incendis forestals augmentaran en un 50% a l'oest dels Estats Units per a l'any 2055, a resultes dels augments de temperatura.
I llavors el mercat. L'abastiment global d'aliments està cada vegada més controlat per un petit nombre de transnacionals que tenen el quasi-monopoli de tota la cadena alimentària, de les llavors als supermercats. Augmenta el capital especulatiu en el comerç agrícola. Qualsevol pertorbació de l'abastiment d'aliments, o la simple percepció que hi ha problemes, pot provocar augments tumultuosos en els preus i un acaparament immens de guanys per part dels especuladors, cosa que fa inaccessibles els aliments per els sectors urbans més pobres i provoca tot tipus d'alteracions en la producció agrícola en el camp. El sòl rumor d'una escassesa alimentària mundial ja estirà especuladors financers a l'agricultura, els quals estan acaparant terres a gran escala, a un nivell que no es veia des de temps colonials.
Ens endinsam en una era de pertorbacions extremes en la producció d'aliments. Mai hi ha hagut una necessitat tan urgent de que un sistema asseguri un abastiment alimentari per a tothom d'acord a les seves necessitats. Tan mateix, el sistema alimentari mundial mai ha estat tan controlat per un grupet de persones les decisions de les quals es basen exclusivament en quant doblers poden obtenir per els seus accionistes.
Cuinar el planeta
Prop d'un quart de la població del planeta passa fam i els rendiments dels cultius estan estancats des de els anys vuitanta. Allò que tenim davant sembla una història de terror si consideram les conseqüències ambientals, especialment a mesura que el món se n'adona del paper que l'agricultura industrial i els seu sistema alimentari han jugat en la crisi climàtica.
El consens científic actual és que l'agricultura és responsable d'un 30% de totes les emissions de gasos amb efecte hivernacle provocades per els humans. Però és injust posar totes les formes d'agricultura en un mateix sac. Només una petita secció d'activitats agrícoles és responsable de quasi totes les emissions de gasos amb efecte hivernacle de l'agricultura. La desforestació causada per el canvi d'ús de la terra és responsable de prop de la meitat del total, mentre les emissions dels establiments agrícoles són provocades sobre tot per la producció animal i els fertilitzants. Totes aquestes fonts de gasos amb efecte hivernacle estan íntimament lligades a l'agricultura industrial i a l'expansió del sistema alimentari en mans de les transnacionals. Així també l'alta dependència del petroli i la gran petjada de carbono que provoca transportar aliments i productes per tot el món en tot tipus d'envasos plàstics.
La major part de l'energia utilitzada per el sistema alimentari industrial prové del consum de combustibles fòssils, i el mont d'energia utilitzada es tradueix en directe a l'emissió de gasos amb efecte hivernacle. Es calcula que el sistema alimentari dels Estats Units, és responsable d'0un 20% de tot el consum d'energia fòssil del país. Aquesta xifra inclou l'energia utilitzada en els establiments que produeixen menjar, i en els processos de transport, empaquetat, processament i emmagatzematge.
La diferència en l'ús d'energia entre l'agricultura industrial i els sistemes agrícoles tradicionals no podia ser més extrem. Es parla molt de quan eficient i molt més productiva que és l'agricultura industrial comparada amb el mode de cultiu tradicional en el Sud global, però si hom considera l'eficiència energètica, res pot estar més allunyat de la veritat. La FAO calcula que en terme mitjà, els agricultors dels països industrialitzats gasten cinc vegades més energia comercial per a produir un quilo de cereal que els pagesos a Àfrica. Si analitzam cultius específics, les diferències són encara més espectaculars: per a produir un quilo de blat de les índies, un agricultor als Estats Units utilitza 33 vegades més energia comercial que la pagesia tradicional del seu veí Mèxic. I per a produir un quilo d'arròs, un agricultor dels Estats Units usa 80 vegades l'energia comercial utilitzada per un pagès tradicional a Filipines. Aquesta “energia comercial” és, per evidentment, el gas i el combustible fòssil requerits per a produir fertilitzants i agroquímics i per operar la maquinària agrícola, cosa que contribueix substancialment a l'emissió de gasos amb efecte hivernacle.
Però l'agricultura en sí és responsable tan sòls d'un quart de l'energia usada per a portar menjar a les taules. La despesa d'energia i la contaminació esdevenen dins del sistema alimentari internacional en el seu sentit més ample: el processat, l'empaquetament, la refrigeració, la cuina i la mobilització de menjar per tot el planeta. Hi ha cultius o pinsos que es produeixen a Tailàndia, es processen a Rotterdam, alimenten bestiar en alguna altra part, per acabar com menjar al McDonalds.
Transportar aliments consumeix molta energia. Es calcula que el 20% de tot el transport de mercaderies als Estats Units s'utilitza en moure menjar: 120 milions de tones d'emissions de CO2. Importar i exportar aliments a/de Estats Units afegeix altres 120 milions de tones de Co2. Més el transport de provisions i productes (fertilitzants, pesticides, etc.) a les granges industrials, el transport del plàstic i el paper per a les industries d'empaquetament , i allò amb que els consumidors es mouen per anar, cada dia més lluny, als supermercats. Això ens ofereix un panorama de la tremenda quantitat de gasos amb efecte hivernacle produïts per el sistema alimentari industrial, tan sòls per els seus requeriments de transport. Altres grans productors de gasos són les industrries que processen menjar, el refrigeren i l'empaqueten, responsables del 23% de l'energia consumida en els sistema alimentari d'Estats Units. Tot això suma una quantitat increïble d'energia tudada.
I parlant de tudar: el sistema alimentari industrial descarta la meitat de tot el menjar que produeix, en el seu viatge dels establiments als comerciants, als processadors de menjar, a les tendes i supermercats – abastament per alimentar als afamegats del món sis vegades. Ningú ha començat a calcular quants gasos amb efecte hivernacle es produeixen per la podridura de tot el menjar tirat als fems.
Molt d'aquesta enorme tudadissa i aquesta destrucció globals podria evitar-se si el sistema alimentari es descentralitzés, si l'agricultura es desindustrialitzés.
El sistema alimentari controlat per les transnacionals està, llavors, en un carreró sense sortida. Allò que proposen és més agricultura industrial i més cadenes alimentàries mundials com a solució a la crisi alimentaria. És un cercle viciós que provoca extrems de pobresa i guanys, i l'abisme entre els dos es fa cada vegada més profund.
Quina és la sortida
La crisi climàtica implica canvis ja, ara mateix! Necessitam construir sistemes alternatius de producció i consum, organitzats d'acord a les necessitats dels pobles i la vida en el planeta. La transformació d'aquest sistema alimentari no esdevindrà mentre les corporacions tenguin un poder tan absolut. Les forces del canvi estan a les nostres mans, a les nostres comunitats, que s'organitzen per a recuperar el control sobre els nostres sistemes alimentaris i els nostres territoris.
En la lluita per assolir un sistema alimentari diferent, els obstacles principals són polítics, no tècnics. S'han de tornar posar les llavors en mans pageses, eliminar els pesticides i fertilitzants químics, integrar al bestiar a formes de producció mixta, i organitzar els nostres sistemes alimentaris de forma que tots tinguem abastament aliments sans i nutritius. Les capacitats par a produir tals transformacions han quedat demostrades en els milers de projectes i experiments que desenvolupen comunitats del món sencer. Fins i tot l'Evaluació Internacional del Paper del Coneixement, la Ciència i la Tecnologia en el Desenvolupament Agrícola – portada a terme baix la direcció del Banc Mundial- no ho pot més que reconèixer. A nivell de finca són bastants clares i directes les formes de torejar amb el canvi climàtic.
Els desafiaments polítics són més difícils. Però n'hi ha molts que ja està passant a nivell local. Enfrontades fins i tot a la repressió violenta, les comunitats locals estan resistint els megaprojectes, les presses, la mineria, les plantacions i la tala dels boscos; es mobilitzen per la sobirania alimentaria. Les seves resistències estan en el cor de l'acció per el clima, mentre es van unint per a resistir la imposició de polítiques neolliberals i desenvolupar visions col·lectives de futur. És en aquests espais, amb aquesta resistència organitzada, que emergiran les alternatives al destructiu sistema alimentari actual i podrem trobar la força i les estratègies comuns que ens treguin del cicle suïcida en què l'agricultura industrial i el sistema alimentari industrial ens té enfonsats.
Per a més ampliada informació:
Faig aquest comentari per accentuar l'interès d'aquest article. En recomano molt la lectura i la reflexió. Gràcies.
ResponEliminaSóc d'un poble del País Valencià que sempre ha estat agrícola i sempre ha basat la seva riquesa en l'agricultura i l'estima de la seva terra i els seus fruits. De fa més de quinze anys el camp romàn abandonat i desatés, víctima de l'especulació immobiliària. Ja ningú vol treballar el camp, tothom volía vendre. A l'enorme pressió urbanística s'afegí l'abaratament de preus i els elevats costos de produció. Sempre he tingut clar que la gran resposabilitat és del sistema actual, d'interessos i connivències entre polítics i empresaris, grna empresaris que exploten les terres i persones del "tercer món" alhora que aboquen a la perdició la nostra terra i els nostres llauradors. Tenim males cartes per jugar. Les solucions no són fàcils ni tan factibles.
ResponEliminaDarrerament he llegit i estic llegint dos llibres sobre l'actualitat urbanística, ecològica i fins i tot agrícola del País Valencià. Un d'ells és den Roger Cremades, avui mateix ha penjat aquest vídeo:
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=hr-sWECpBAk&feature=player_embedded
També estic llegint un bon llibre den Joan F. Mira. Mon pare era d'Alacant i sé que la seva estimació per l'hort i fruiters venien d'una cultura antiga, d'un art, d'un agraiment de la gent per la terra i de la gent per qui sabia treballar la terra. Ens han de vèncer? Cal lluitar.
Una salutació. JV