El garrofer centenari del camí de Sales
S’hi ha un arbre al nostre entorn forestal que testimonia durant segles l’aprofitament humà de les nostres muntanyes és el garrofer.
Desaparegudes les vinyes d’antany, els garrofers i les oliveres asilvestrades -ofegades pels pins blancs i els brucs- són les úniques restes vegetals del passat agrícola. I de fet, els garrofers són els arbres més antics que podem trobar en el territori forestal de Sant Boi i de les muntanyes de l’entorn.
Un dels exemplars més notables que tenim a Sant Boi, és el garrofer centenari situat al costat del que queda de l’antic –i molt modificat- camí de Sales. Aquest camí comunica encara, Sant Boi de Llobregat (des l’avinguda Torre la Vila) amb el lloc de Sales que havia estat un antic alou medieval de la baronia d’Eramprunyà i que avui pertany al terme municipal de Viladecans. Al lloc de Sales podem trobar encara avui en dia la ermita d’origen romànic de Santa Maria de Sales, localitzada al costat del cementiri de Viladecans (un racó sorprenent de la nostra comarca per la seva ubicació en una terrassa geològica molt interessant i que esperem que no es malmeti en el futur; de fet, l’ajuntament de Viladecans vol museitzar aquest espai i s’organitzen visites amb la col·laboració de la Fundació Sigea). En aquest lloc també s’han trobat restes d’una vila romana i pel camí podem trobar alguns restes dissipats de ceràmica ibèrica mesclada amb restes d’abocaments incontrolats de runa (quina llàstima i desgràcia en un lloc amb tanta història!). Us recomano que llegiu el que diu la historiadora Montserrat Pagès d’aquest lloc en el seu llibre “Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat”.
Aquest garrofer té més de 100 anys pel fet de que té més d’un metre de diàmetre en el tronc de la seva base.
Desgraciadament, va patir un incendi l’agost de 2007 provocat per uns brètols que el va deixar molt tocat; però, miraculosament, encara sobreviu.
El garrofer de Sales al Juliol de 2006
El garrofer de Sales al Febrer de 2008
El garrofer de Sales al Novembre de 2009Xavier Sánchez i Torres
· Article Publicat a El Marge el 09.11.2009·
Des del País Valencià.
ResponEliminaCom m'agraden les garroferes! (ací són "garroferes", en femení). Quants jocs, de petit, i casetes hem muntat els xiquets a dalt de les garroferes que abundàven, gans i esplendoroses, per tot el terme, fins i tot a la muntanyeta que hi ha a prop de casa. Ara eixa muntanyeta s'ha urbanitzat i les garroferes han desaparegut. La resta de garroferes, les que s'escampen pel terme, resten abandonades i mig moribundes. És el "nostre" arbre, l'arbre que més m'agrada, l'arbre que més se'ns assembla, un arbre que treu fruits de l'escassetat, frondós, recargolat,ample, ombrívol. M'estime les garroferes.
Salut.
Des de Mallorca, a mi també m'agraden els garrovers i les garroves. Salut al País Valencià.
ResponEliminahttp://amicsarbres.blogspot.com/2006/02/el-garrover-el-ruc-dels-arbres-i.html
Per a mi el garrofer i la garrofa es un d’aquests arbres i d’aquests fruits que fan la impressió de conservar dintre seu la història i les vivències dels llocs, les coses bones i les no gaire bones.
ResponEliminaFa pocs dies que vaig menjar una crema de garrofes que era bonissima i que al paladejar-la també recordaves tot això. Salut i força.
Un estiu que m'estava passejant pel jardí botànic de Wroclav a Polònia, em vaig emocionar a l'arribar a un magnífic exemplar de garrofer: lluïa com una joia exòtica enmig d'aquells indrets tan freds.
ResponElimina