Amèrica Indígena

Amèrica indígena: una esperança pel món

En parlar d'una Amèrica indígena no vol dir fer-ho només en relació a un fet racial o ètnic, sinó sobretot a un moviment social i ideològic emergent que neix de les arrels del que va restar de la desfeta colonialista europea. Un ressorgiment que s'ha pogut produir gràcies a una resistència permanent anticolonialista i de preservació de la pròpia manera de fer i de ser. Aquest moviment està arrelat a la vegada a la terra, a una saviesa antiga que permet a l'espècie humana aprofitar-se dels fruits de la terra amb el respecte que aquesta relació ha d'exigir.

Avui és patent la confusió de la humanitat en descobrir que el nostre planeta és sensible i limitat. El desfasament entre el món que fins ara han projectat els països més rics i el món real i necessari per viure és enorme. No serveix. Cal aturar doncs tot el que s'ha programat en benefici d'ús i abús de només una part del món i repensar com harmonitzar la humanitat sencera amb el planeta.

Les lluites mai no són debades. A Amèrica les explotacions per a obtenir matèries primeres han topat sovint amb la resistència popular de les poblacions o de petites comunitats indígenes. Durant anys aquests resistents foren massacrats per forces militars o de policia a les ordres de governs dictatorials i corruptes. Gairebé la totalitat d'Amèrica Llatina va estar sotmesa durant més de la meitat del segle XX a règims totalitaris amb el suport dels Estats Units. L'objectiu darrer d'aquesta tutela era evidentment l'econòmic. Beneficis que s'obtenien i encara ho fan, de l'explotació de les persones i de l'esgotament dels recursos naturals.

La lluita per la democràcia i pels drets humans ha fet que s'hagin produït canvis importants al dia d'avui. No només ha estat possible exercir el dret a decidir el govern, sinó que han anat emergint organitzacions i líders populars lleials a la terra que s'han enfrontat directament als poders polítics i econòmics que durant anys han devastat la seva terra.

Però no ens enganyem: les “necessitats” del primer món per a fer funcionar el seu sistema de consum i acceleració econòmica segueixen xuclant la sang de bona part d'Amèrica i Àfrica. El consum abusiu de paper que per exemple a Europa consumim ha de mester grans territoris plantats d'eucaliptus o pins per a produir cel·lulosa, que a la vegada es processa en infraestructures industrials molt contaminants. Els agrocombustibles o l'etanol, ha esdevingut una mena de falsa “energia verda” com alternativa als combustibles fòssils però que en realitat ajuda a l'acceleració del canvi climàtic a la vegada que arrasa amb grans zones agrícoles que haurien de servir per a producció d'aliments. La fusta per a la construcció d'immobles als països més rics encara es tala en zones verges o en la implantació de grans monocultius d'arbres que els organismes internacionals, sempre tant amatents amb els grans poders, encara s'entesten a fer-nos creure que són boscos.

Enfront d'aquesta realitat, a Amèrica hi ha avui consciència i lluita. Existeixen grans organitzacions mediambientals i indigenistes que, sovint amb la contra dels seus governs, fan front a les grans corporacions internacionals que volen esprémer encara més els recursos naturals. A Xile són els maputxes qui lluiten contra les grans preses hidroelèctriques de Repsol, a l'Argentina contra les grans multinacionals de l'alimentació que devasten grans zones boscoses o agrícoles per implantar monocultius de soja o remolatxa, arreu del territori americà contra les multinacionals farmacèutiques o de productes agrícoles i fitosanitaris modificats genèticament, al Brasil contra les plantacions de canya de sucre a gran escala per a la producció d'etanol cap als Estats Units, a Mèxic els productes bàsics com la “tortilla” s'han encarit molt perquè el blat de les índies es processa com agrocombustibles pels Estats Units, a l'Equador es lluita contra les explotacions petrolieres...

A la contra són aquestes organitzacions populars en defensa de la terra qui proposen alternatives reals a aquesta bogeria de destrucció d'aliments i de territori. No són grans solucions a l'estil de la “Revolució Verda” dels Rockefeller i Gates que ha esdevingut un desert verd inoperant. Sinó que són solucions senzilles que neixen, creixen i es desenvolupen en àmbits de decisió local. Són solucions basades en la feina ben feta dels pagesos i en una transformació dels seus productes respectuosa amb el medi i amb la màxima qualitat nutritiva exigible.

Són els pagesos qui poden refredar el món de l'escalfament climàtic, així ho proposa i ho explica l'organització GRAIN que és una petita organització internacional que treballa donant suport a pagesos i agricultors a petita escala i a moviments socials en les seves lluites per assolir sistemes alimentaris basats en la biodiversitat i controlats en comunitat.

És una organització anomenada ETC qui fa front als projectes esbojarrats de solucions al canvi climàtic d'organitzacions europees o nordamericanes influents en els seus governs o en les organitzacions internacionals. O critica i proposa alternatives a la industrialització de producció de carn o alimentària vigent.

És l'organització Biodiversidad en Amèrica Latina y el Caribe qui ha creat un lloc de trobada per l'intercanvi entre les organitzacions que a Amèrica Llatina treballen en defensa de la Biodiversitat i de l'Agrobiodiversitat.

És el Moviment Mundial per els Boscos Tropicals qui lluita i defensa els boscos i les poblacions que hi estan lligades. Una lluita que sovint les ha d'enfrontar als organismes internacionals que no entenen la relació respectuosa de l'home i la terra i que en lloc d'això donen suport a grans empreses creadores de monocultius d'arbres o palmeres per a producció de paper o d'agrocombustibles.

És la Via Campesina, un moviment internacional de pagesos o pageses, petits i mitjans productors, dones rurals, indígenes, gent sense terra, joves rurals i treballadors agrícoles. Defensen els valors i els interessos bàsics dels seus membres. Són un moviment autònom, plural, multicultural, independent. Estan implantats a 56 països d'Àfrica, Àsia, Europa i Amèrica.

És Salva la Selva, una organització amb campament base a Alemanya, però que lluita de manera molt efectiva per a la conservació dels boscos tropicals, els seus habitants per les reformes socials, vol rompre el cercle dels senyors de la fusta i ramaders, de les empreses fusteres i mineres, dels bancs occidentals i els polítics corruptes, perquè tots ells es beneficien a curt termini de la destrucció dels boscos tropicals, mentre que els nòmades, els indígenes o els petits agricultors estan lligats als boscos tropicals com a mode de vida.

La feina de totes aquestes organitzacions, molt implantades a Amèrica Llatina, ajuden a salvar el planeta i a la humanitat. No només per les alternatives i solucions assenyades i eficients que proposen, sinó per l'exemple que a casa nostra, a Europa poden implicar. No cal dir que allà, a Amèrica, on els governs estan, amb més o menys grau, amb el seu poble aquestes propostes són més extenses i demostratives del benefici comú. Al meu entendre, països com Cuba, Nicaragua, Bolívia, Veneçuela, Equador o en menor grau Brasil, Argentina o Uruguai, són territoris on s'està donant una gran oportunitat a l'esperança. És cert que hi ha molt per fer, la devastació ha estat enorme, però s'està al bon camí.

Nosaltres, en canvi, els de l'hemisferi nord, encara l'hem de trobar al bon camí i no ho farem mentre no siguem capaços d'entendre que hem de salvar el planeta amb tots plegats, en igualtat de condicions per viure-hi arreu del planeta.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 30 d'octubre de 2009