Viure dels arbres

L'arborista

La seva manera de treballar podria aportar una nova visió en els sistemes industrialitzats d'explotació forestal; una nova perspectiva, que vol dir mirar la natura amb més calma

La Contra

Al capvespre, la Marta i el Guillem, dos bessons de 9 anys, s'entretenen endreçant la fusta sota el porxo de casa. Amb tisores de podar i un petit xerrac treuen les fulles dels troncs més llargaruts per a la seva cabana, per jugar. La ventada del 24 de gener va tombar cinc xiprers que el seu besavi va plantar fa setanta anys en una casa d'estiueig de famílies barcelonines. Feien uns 13 metres –l'alçada de quatre pisos– i havien quedat abocats cap al carrer. L'Ajuntament va fer saber als seus pares que rebrien un comunicat en què se'ls requeriria que els tallessin. La família recorda com va bufar el vent aquell dissabte. Les arrels aixecaven el terra i van obrir unes clivelles de fins a dos metres des de la base dels troncs. «Va ser un espectacle impressionant, molt perillós; si en un moment de calma no haguéssim fet una lligada d'emergència els arbres haurien saltat al carrer», diu el pare. No han esperat l'arribada del paper municipal i a més han tingut sort: a través d'un jardiner local han contactat amb un arborista, un professional que es dedica a reparar i tallar arbres amb tècniques d'escalada i eines de tall mecàniques i manuals amb una cura exquisida. És el Joan Crespo. Va arribar de València fa tres anys per a una feina temporal i s'ha quedat aquí. «Aquests dies anem de bòlit, ens demanen de tot arreu. Primer he resolt els casos més urgents, però ha estat un no parar i quan ets dalt d'un arbre has de tenir el cap molt clar, no pots badar. Aquestes eines tallen molt», explica. Ens mostra una serra mecànica de gasolina, la més lleugera de les sis que té, pesa 5 quilos. «A causa de la ventada –diu– molta gent ha anat a comprar una serra d'aquestes; són eines molt perilloses.» Sense fer una defensa corporativa, perquè ara de feina en té de sobra, recorda que a Alemanya només te les venen si has fet un curset per saber-les manejar. «Un tall accidental s'emporta els teixits i té un procés clínic molt complicat.»

Ha arribat a les vuit en punt a la casa. A banda de la motoserra, un xerrac i alguna eina manual més petita, la resta de material que el Joan farà servir és un arnés, cordes, mosquetons i dos cinturons d'ancoratge –un d'acer, a prova de talls de serra mecànica–. També porta unes fèrules per lligar-se-les a les canyelles de les cames, amb un punxó a cada peu, que únicament usarà en els arbres que ha de tallar –«en els sans no les faig servir perquè ocasionaria una ferida a l'arbre que probablement el faria emmalaltir»–. Primer s'enfila a tocar la capçada d'un dels xiprers que s'han salvat de la ventada i hi passa la corda que l'assegurarà. De nou a terra, es penja la serra mecànica a l'arnés i s'enfila pel mateix lloc. Des de l'arbre que l'assegura, fa un salt aeri cap al més gruixut dels cinc que haurà de tallar. Comença a desbrossar-lo de branques fins a deixar-lo pelat. Novament a terra, es col·loca les fèrules amb punxa i trepa fins dalt de tot; fa un nus prop de la capçada, un tall a banda i banda amb la serra de mà i, amb molta cura, la fa caure a terra. Ha estat un dels moments més delicats.
A partir d'aquí, anirà baixant i escapçant els xiprers en peces de 50 a 75 centímetres, pendent que ningú volti per sota quan les tira. El Joan fa una feina absolutament artesanal: les seves cordes, els dos ancoratges de seguretat i les eines l'integren en el paisatge arbori. «Jo visc dels arbres, de tallar-los, però només trauré el que sigui necessari», diu.
Tallar xiprers de 13 metres, manualment, i de dalt a baix, no sembla una feina senzilla, però el Joan s'hi mou amb una agilitat envejosa. «No és per desmerèixer la feina d'avui, però a Galícia he treballat damunt d'arbres enormes, de més de 40 metres. No és fàcil –diu– però muntant un sistema de politges treballem amb tota seguretat.» Una seguretat que ja ha fet escola: el Grimpacat agrupa professionals i aficionats a pujar als arbres. La feina dels grimpadors és ben singular, però lògicament no es podran fer càrrec de la recuperació dels grans espais boscosos malmesos el 24 de gener. La seva manera de treballar, però, podria aportar una nova visió en els sistemes més industrialitzats d'explotació forestal; una nova perspectiva, que vol dir mirar la natura i els seus canvis amb més calma, i esmerçant-hi uns esforços que només donaran fruit a molt més llarg termini.

Jaume Rius Pascual

· Article publicat a El punt el 12.02.2009

·