Ningú no recorda que encara no fa un any teníem una «sequera històrica i extrema»? En aquell moment, i a cuita-corrents, es va mirar d’engegar tota mena de plans per sortir del mal pas, mentre tothom convenia que la solució real no havia de ser amb quatre experiments d’última hora quan sorgeix la situació de risc sinó que són o, més ben dit, haurien de ser plans a llarg termini i d’abast molt ambiciós...
Què n’ha quedat de tot plegat? Quines grans tasques d’enginyeria s’han endegat per solucionar aquella mena de circumstàncies i que no es tornin a produir?
Mentrestant, o sia ara mateix, el problema n’és un altre: gràcies a la bondat de les pluges i de les nevades dels darrers mesos tenim els boscos i els camps ben regats, és cert, però massa i tot de fet; el que ha estat una benedicció per a torrents i rius, camps assedegats i boscos ressecs, també ha comportat un dany conegut i poc usual: la trinxadissa d’arbres, especialment capçades de pins i branques de roures, pel pes que havien de resistir a causa del volum de neu acumulat al seu cim.
A aquest fet, ja de per si preocupant (recordem a tall d’exemple les 15.000 ha boscoses afectades a la Garrotxa ja fa dies) s’hi ha afegit l’episodi de fortes ventades que ha acabat de fer una descomunal destrossa. Diuen que si el terrabastall es fa al mig del bosc i no ho sent ningú és com si no hagués passat, però malauradament, els milers de tones de fusta i llenya malbaratant-se als boscos sí que hi serà, i si quan arriba l’estiu no s’ha arreglat aquesta situació, no vull ni pensar en la quantitat de combustible que hi haurà. De fet, no ho puc pensar, perquè tampoc no he vist enlloc una valoració general. Quantes finques, quants boscos, quants arbres han estat afectats per aquest seguit d’episodis?
Les explicacions són previsibles i evidents: afebliment per tres anys de sequera que afecta força les arrels i també les branques, sobtadament aigua a dojo que estova el terreny, seguit de neu que trenca branques amb el seu pes o augmenta el desplom d’un arbre, i per acabar-ho d’adobar vent fort per tombar el que quedi dempeus. Aquest cap de setmana, el darrer de gener i mentre escric, encara va plovent. No vull ser dantesc però... qui no ha sortit darrerament a caminar pel bosc? Avui mateix deien a la tele que ningú no s’acostés al bosc, perquè el perill d’abatiment natural d’arbres persisteix amb les pluges.
No hi ha responsable del fet, la meteorologia no es pot empresonar, ni jutjar... però potser els responsables de posar-hi solució, si no ho fan, sí que seran culpables.
Les previsions meteorològiques a mig i llarg termini, ens parlen més aviat d’un estiu plujós. Ja es veurà, però el seny ens recomana actuar com pertoca, i això vol dir amb previsió, constància i fermesa. No es tracta únicament de prevenir els impressionants incendis forestals que es podrien desenvolupar aquest estiu, sinó que es tracta de la salut i qualitat dels nostres ja prou deteriorats boscos. Aquest mal estat dels boscos, a més de provocar pèrdues econòmiques a diversos nivells, pot esdevenir factor d’entrada de plagues i malalties, que encara agreujarien més la situació.
Trobo que cal una actuació ferma i decidida per part dels diferents sectors implicats (bàsicament administracions i propietaris, etc...) o no només ens juguem el paisatge, sinó la salut dels boscos i, de retruc, de bona part de la natura, de bona part de la vida econòmica rural, silvícola-forestal de les contrades afectades.
Què n’ha quedat de tot plegat? Quines grans tasques d’enginyeria s’han endegat per solucionar aquella mena de circumstàncies i que no es tornin a produir?
Mentrestant, o sia ara mateix, el problema n’és un altre: gràcies a la bondat de les pluges i de les nevades dels darrers mesos tenim els boscos i els camps ben regats, és cert, però massa i tot de fet; el que ha estat una benedicció per a torrents i rius, camps assedegats i boscos ressecs, també ha comportat un dany conegut i poc usual: la trinxadissa d’arbres, especialment capçades de pins i branques de roures, pel pes que havien de resistir a causa del volum de neu acumulat al seu cim.
A aquest fet, ja de per si preocupant (recordem a tall d’exemple les 15.000 ha boscoses afectades a la Garrotxa ja fa dies) s’hi ha afegit l’episodi de fortes ventades que ha acabat de fer una descomunal destrossa. Diuen que si el terrabastall es fa al mig del bosc i no ho sent ningú és com si no hagués passat, però malauradament, els milers de tones de fusta i llenya malbaratant-se als boscos sí que hi serà, i si quan arriba l’estiu no s’ha arreglat aquesta situació, no vull ni pensar en la quantitat de combustible que hi haurà. De fet, no ho puc pensar, perquè tampoc no he vist enlloc una valoració general. Quantes finques, quants boscos, quants arbres han estat afectats per aquest seguit d’episodis?
Les explicacions són previsibles i evidents: afebliment per tres anys de sequera que afecta força les arrels i també les branques, sobtadament aigua a dojo que estova el terreny, seguit de neu que trenca branques amb el seu pes o augmenta el desplom d’un arbre, i per acabar-ho d’adobar vent fort per tombar el que quedi dempeus. Aquest cap de setmana, el darrer de gener i mentre escric, encara va plovent. No vull ser dantesc però... qui no ha sortit darrerament a caminar pel bosc? Avui mateix deien a la tele que ningú no s’acostés al bosc, perquè el perill d’abatiment natural d’arbres persisteix amb les pluges.
No hi ha responsable del fet, la meteorologia no es pot empresonar, ni jutjar... però potser els responsables de posar-hi solució, si no ho fan, sí que seran culpables.
Les previsions meteorològiques a mig i llarg termini, ens parlen més aviat d’un estiu plujós. Ja es veurà, però el seny ens recomana actuar com pertoca, i això vol dir amb previsió, constància i fermesa. No es tracta únicament de prevenir els impressionants incendis forestals que es podrien desenvolupar aquest estiu, sinó que es tracta de la salut i qualitat dels nostres ja prou deteriorats boscos. Aquest mal estat dels boscos, a més de provocar pèrdues econòmiques a diversos nivells, pot esdevenir factor d’entrada de plagues i malalties, que encara agreujarien més la situació.
Trobo que cal una actuació ferma i decidida per part dels diferents sectors implicats (bàsicament administracions i propietaris, etc...) o no només ens juguem el paisatge, sinó la salut dels boscos i, de retruc, de bona part de la natura, de bona part de la vida econòmica rural, silvícola-forestal de les contrades afectades.
Frederic Tormo i ReigSecretari de l'Associació Catalana de Talladors d'Arbres
·
· Article publicat a Opinió Nacional el 04.02.2009
Un article molt interessant. Estic totalment d'acord en les opinions versades.
ResponEliminaSegueixo el vostre blog i us felicito. En agraïment un poemeta amb humor que acabo d'editar al blog de poesia infantil:
El pi
(Andreu Galan i Martí)
Sóc un pi de llarga branca
molt amic dels meus amics;
no hi ha ocell que mai no estiga
ajocat damunt de mi.
Faig olor de primavera
i d'estiu si molt convé;
la tardor és ma fal·lera
car l'hivern ja diu que ve.
La muntanya a mi m'estima
perquè sempre estic content,
tant si el dia es despentina
com si bufa un fort ponent.
Tinc pinyetes a desdiri
orenetes despistades
que sovint em fan patir
perquè fan animalades.
"Xiu-xiu-piu", diuen a crit
tot piulant esperitades
com si no els tinguera dit
¡que han de ser més "ocellades"!
–¿No veieu que amb tant de crit
no feu més que rebombori?
Feu bondat a dins del niu
o ens fotran fora del barri!
Besadetes
Jo comprenc que aquesta opinió està feta amb tota la bona fe del món. El meu punt de vista però difereix força de la filosofia que s'hi impregna i de les accions o intencionalitats que es proposen. I dalí amb la nostra cregudesa de metges dels boscos!. I què en sabem nosaltres dels boscos si només ens hem dedicat a aprofitar-nos-en i a entendre'ls baix un punt de vista estrictament humà i no ecològic?.
ResponEliminaAl bosc no li fa res si es trenquen pins o altres arbres i queden a mercè dels descomponedors, nanets del bosc. Què és això de plagues i malalties? Si aquestes es donen, probablement només ho fan sobre allò que nosaltres creiem que és bosc i que no és més que un monocultiu d'arbres forestals o un antic bosc maltractats per una silvicultura pèssima. O per demors d'una introducció d'espècies alienes amb fauna incorporada.
En tot cas és el propi ecosistema del bosc qui solucionarà el problema que se li presenti. Les nostre intervencions seran gairebé sempre interferències per endarrerir la solució del problema.
Imaginem-nos una massa forestal densa, de pins, amb sotabosc de de romaní, xiprell, càrritx... algunes alzines, ullastres, aladerns, arboços... Realitzam una intervenció consistent en la tala selectiva d'una part dels pins, preferentment els torts, forcats, amb tomicus, trencats i també de bons, per la serradora. Com queda aquest bosc? La massa forestal que formaven els pins queda afeblida. Això vol dir que una ventada molt forta tendrà més facilitat per tombar els pins que quan els arbres es repenjaven entre ells mateixos, formant una massa resistent. Si cauen els pins sobre la resta de sotabosc i arbres... No passa res. És cert que restarà més combustible sec en cas d'incendi i que el trànsit humà pel lloc serà més dificultós. Però aquest probable incendi si es produeix serà perquè qualcú, una persona no el bosc, sigui per imprudència o intencionadament haurà provocat aquest foc. Segurament i degut a les característiques d'aquesta vegetació mediterrània, el foc hagués estat igual de "devastador". Entre cometes també perquè és una vegetació en gran poder de regeneració, si no es repeteix moltes vegades el desastre.
Una urbanització introduïda a un bosc: deixen els quatre pins que fan guapo i qualque arbocera, ullastre o alzina que no molesta. Una ventada toma els pins sobre les cases, un desastre. Però no per el bosc.
Tot això dit aviat, i amb perdó per la llargària. El millor que podem fer és minvar els problemes que apareixeran per la nostra incidència en el clima. Mirar i respectar més que mai allò que sigui més salvatge i fer amb la punta dels dits i pensant-ho bé, qualsevol intervenció silvícola o de treballs al bosc, sobretot si és amb maquinària pesada i descartant qualsevol aplicació de fumigacions químiques o "biològiques". Etc. etc. etc....
Gràcies.
Quan vaig intentar llegir aquest article, vaig abandonar a la meitat, ja que no sabia si l’autor anava, venia, o remenava tòpics.
ResponEliminaAgraeixo al Joan Vicens que hagi digerit això i, amb la seva resposta he sabut de què va. Ja que han tornat a sortir amb la palmeritis, sembla que tot és del mateix: bosquitis, poditis, estassitis, o sigui: gestionitis, i que ens paguin per a remenar a cada cositis que passa a la naturitis, que si no podria agafar una plaguitis, etc.
Bono: i si deixem el bosc en pau 50 o 100 anys, aviam què passa?
Antoni Canyelles
Bé, jo entenc els dos punts de vista i estic d'acord amb tots ells, tots vosaltres teniu raó però també el Frederic.
ResponEliminaEn primer lloc, aplaudeixo el què tant falta feia, deixar punts interessants per deixar evolucionar al bosc de manera natural, això és necessari desde tots els punts de vista, sobretot el científic.
Jo crec que la idea és tenir punts calents on l'home no hi intervingui per res i deixar evolucionar naturalment el bosc, també tenir-ne d'altres amb intervenció però molt més acurada (Parcs Naturals, Parcs Nacionals) i altres on les intervencions estiguin sota una llei però no tant restrictiva com la de parcs.
El que no crec convenient és dir que tot el païs sigui un Parc Natural. Hi ha llocs on encara hi ha vida rural al bosc, on hi ha silvicultors que es planten i cuiden els seus boscos des de fa segles, on en comptes de tenir camps de blat de moro, tenen els seus boscos, inclús hi ha ecosistemes que depenen de l'activitat humana (més dels que la gent es pensa). Per exemple, els espais oberts, tant maleïts per tots, hi viuen espècies en perill.
Si la idea és deixar evolucionar tot el païs sense intervenció, no veig perquè no hi han d'entrar aquí també els camps cultivats (abans boscos). Segur que això ja no agrada tant a ningú.
Jo crec que el debat ha d'anar cap un altre sentit, evidentment calen molts canvis, cal buscar alternatives (p.ex. putser plantejar-nos buscar un altre producte del bosc que no sigui fuster, introduïr noves pràctiques silvícoles etc...) però d'aquí a deixar-ho tot a la ma de Déu, més coneixent la història dels nostres boscos, pot ser un pèl precipitat.
La pregunta és: Creieu que pot ser bo deixar evolucionar de manera natural tots els boscos i zones de cultiu? Si és així, justifiqueu-m'ho.
Fa 1 milió d'anys, o molt menys, tota la península era un bosc i no tenia cap problema dels que remenem aquí. Els cultius són un tema diferent, si volem menjar haurem de sembrar.
ResponEliminaNo es tracta de reduir la qüestió a si boscos verges sense intervenció i boscos amb gestió silvícola, sinó de començar a entendre que la no gestió també ho és una manera de gestió i que s'ha de tenir en compte.
ResponEliminaEl contrari és el que hi ha, el que passa: molta gent pensa tenir una opinió molt feta del tema basat sempre en que ha d'existir una intervenció directa en la gestió dels boscos.
Cal pensar en el contrari també i, com sempre he deixat clar, personalment no m'oposo en absolut a l'aprofitament de massa forestal per fusta, de biomassa o altres recursos. La gent que viu de la muntanya sovint és una gent molt respectuosa amb ella i que sap molt, no està tancada a un despatx, laboratori o aula, sol tenir sempre el cel per teulada.
La legislació hauria de promoure, per neta i ecològica entre altres, i obligant-hi, l'ús de la fusta per envasos de fruita per exemple o altres sortides comercials per tal de mantenir la industria forestal a la nostra terra. Ara, que aquesta sigui necessària o imprescindible per mantenir "amb bona salut" els nostres boscos, considero que és fals.
Salut
Si no vaig errat, la superfície forestal ha augmentat per l'abandonament de l'activitat agrícola i l'abandonament d'aprofitaments forestals tradicionals. Una vegada més, per l'acció de l'home, en aquest cas la no acció. Puc dir que estic d'acord amb totes les versions, les intervencionistes i les que no, el que és necessita és sentit comú per gestionar-les i no enrocar-se en posicions extremes. La realitat és la que és, les urbanitzacions i foravilers existeixen, els nostres boscos o garrigues estan antropitzats i la visió salvatge-silvestre del bosc te poc espai en zones altament poblades i de dimencions reduides com una illa i si afegim la propietat privada, encara ho fa més difícil.
ResponEliminaEls models de gestió de l'English Nature (fundació anglesa privada), barrejan, intervenció i no intervenció de forma magistral i ho fan sobre una majoria de propietat privada, conservant boscos centenaris i recuperant técniques antigues d'explotació i conservació. Per altre banda US National Parks i tambè el Canadà, amb milions d'hectàries a gestionar, consideren que apagar un incendi dins un parc nacional és una perdua de temps i doblers i sols defensen les zones de risc per a la població.
Aquí no tenim per que serguir cap model, el model el marca la realitat i la valoració que en fa una societat dels seus espais naturals. O posem en valor el bosc pel seu aprofitament forestal respectuós o el posem en valor pel sol fet de ser bosc? O les dues coses?
Joan vicenç,
ResponEliminaEstic d'acord amb tu i amb aquest tema queda molt per fer. molt sovint s'actua sense criteri o de qualsevol manera i llavors només s'aconsegueix fer mal al bosc.
Joan vicenç, és més!, moltes vegades la gent distorsiona el missatge dient que fem un favor al bosc quan en realitat el favor en moltes ocasions es fa al propietari o per la millora de la rendibilitat del bosc.
Fa 1 mil·lió d'anys els boscos a Europa eren verges. Molt menys no crec perquè des de fa segles que Europa ha explotat continuadament els boscos. El creixement dels imperis aquí depenia en part dels boscos, tal i com ara en depèn Brasil i altres països.
Prop d'on visc encara hi ha l'empremta de fa 2 segles, on la indústria tànnica, les botes i altres productes van oferir un negoci mil·lionari a aquells que van plantar castanyers, i l'empremta continua... De fet, això ja va passar amb els Romans, que substituïen els alzinars per castanyers. Vist a escala temporal més petita, fa 50 anys hi havia la meitat de boscos que hi ha ara i fins als anys 80 l'explotació forestal (o si més no, l'ús de zones forestals) era el pa de cada dia. A partir dels anys 80 es dóna un canvi en els usos i costums del bosc mai vist. Estic parlant de mil·lers d'hectàries que es deixen d'explotar i que, evidentment, estan fortament desequilibrades fruit d'unes tècniques silvícoles que més aviat es feien en funció de si la filla del propietari es casava el mateix any o al següent.
Crec bestial comparar els boscos de fa 1 mil·lió d'anys amb els d'avui en dia.
Jo crec que els cultius no són un tema gens diferent, la gent vol menjar però també volen tenir mobles a casa, és més, hi ha propietaris que menjen gràcies als seus boscos. Té més dret a gestionar un pagès que un silvicultor? Per quin motiu?
Hola Sàlvia,
ResponEliminaMoltes gràcies per fer-nos arribar aquest bonic poema.
Avui l’hem posat al bloc.
Salut i endavant