Paisatges del Món a Arnes

L'Associació Cultural d’Arnes “La Bresca”

els convide a la Conferència:
'Paisatges del Món · Una Visió Ambiental'
a carrec de Martí Boada i Juncà,
geògraf, naturalista i doctor en Ciències Ambientals.
El dissabte 3 de gener a les 8 del vespre
a la Sala del Cine Casal Municipal d’Arnes, Terra Alta

Paisatges del Món - Una Visió Ambiental, Martí Boada i Juncà Geògraf, naturalista i doctor en Ciències Ambientals. Professor titular i investigador del Departament de Geografia i de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

• Principals camps de recerca: canvi ambiental global; biodiversitat urbana i forestal; comunicació ambiental.
• Membre del Comitè Espanyol del PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient), de la Comissió de Comunicació i Educació de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) i del Fòrum Global 500 de les Nacions Unides.
• Creu Sant Jordi - 1999 Generalitat de Catalunya
• Premi Medi Ambient Institut d’Estudis Catalans 2005
• President del Parc Natural de l’Alt Pirineu

Martí Boada i Juncà

Sempre he considerat que el
coneixement científic ha de sortir
dels circuïts acadèmics, que cal
socialitzar-lo tant com es pugui.
·
· La Bresca · Cal Venteret ·
·

Hi som a temps?

Hi som a temps?

L´entrevista a Joan Ramon Bonet (Diario de Mallorca 29/11/08) per la qualitat humana de la persona m´ha semblat prou propera, per ventura perque quan ell parla del que ha viscut em vaig sentir identificada ja que en part eren les meves, les nostres, vivències. Mentre llegia el que deia també vaig sentir la mateixa ràbia el mateix desencís que evidenciaven algunes respostes i que resumiria amb un "no és per això companys pel que varen morir tanta gent...". No és per veure com tot segueix igual, com sempre fan callar les mateixes veus, com és continua fent malbé la ciutat, les illes, com és fa valer la coartada de "no hem pogut fer una altre cosa...estàvem fermats" per tal de no tenir la valentia de rompre amb una practica vergonyosa que ens ha deixat Son Espases, Ses Estacions....etc. M´ha cridat l´atenció la seva referència al Parc de Ses Estacions perque és la primera vagada que algú assenyat dona una opinió com aquesta del que en pensa d´un parc desgraciat. "No entiendo que puedas pasar por el Parc de ses Estacions sin arrancar lo que encuentras a tu paso....". M´ha sorprès i a la vegada he sentit un conhort desprès de tants silencis i tanta complicitat amb una actuació a la ciutat per la que molts s´haurien de sentir avergonyits. De com és va truncar la lluita iniciada per tal que no comencessin les obres i lògicament aconseguir implicar al màxim de ciutadans, de la responsabilitat dels partits a les hores a l´oposició per haver agafat el camí de la foto fàcil, d´entitats que consideraven que el lluitar per salvar el Parc no era un nexe d´unió, de qui sols pensava amb la seva tranquil·litat i finalment dels que ens vàrem acobardar perque ens trobarem sols. Amb aquest panorama el màxim culpable, el Partit Popular va fer i desfer com va voler sense que ningú anéssim al Parc per impedir l´acció de les màquines com férem a la Plaça Porta de Santa Margalida. Per no fer, ni tan sols el Defensor del Poble es va voler implicar quan denunciarem els nou milions d´euros que el govern del senyor Fageda va enterrar juntament amb el Parc, el cipresos amb un parell de dècades o la "bellaombra" centenària. Es ben cert que la Ciutat ha perdut tantes coses, tantes oportunitats ja irrecuperables que sembla com si ja no hagués res a fer però jo soc una persona que afortunadament no ha perdut ni l´empenta ni la confiança en que mols ciutadans despertaran d´aquesta mena de indiferència senzillament perque tot te un límit. La propera fita per ventura serà la Façana Marítima, veurem si som capaços de defensar el tenir una magnifica zona boscosa, amb arbres ben arrelats a la terra, o una vagada més això serà sacrificat per aparcaments per els cotxes. Per ventura, benvolgut Joan Ramon, ha tornat el temps de que s´escoltin moltes guitarres com la teva.

Mª Rosa Bueno. Palma. In Diario de Mallorca

Arbres de Joan Brossa

Joan Brossa
(Barcelona 19 de gener de 1919 - 30 de desembre de 1998)
·
Traient el foc a llum

Al contrari dels animals, els arbres centenaris
conserven la seva vitalitat i semblen eternitzar-se
en el munt de terra que els aguanta.
No és fàcil de canviar el curs de les coses.
Vaig traient la pols del llenguatge.
Els paisatges són estats d'ànim
i el temps és un desdoblament
de la Història.
·
·
Mare terra

Fes del dia una festa.
Oblida les penes.
D'un poema egipci

Cada cop més, cavalls amb tot el foc
Cremen els olis en terra profunda.
De dalt del pont estant, lleons en joc
S'alcen despertats. L'ona espessa inunda

Els ecos de muntanyes que jo moc.
Hi ha guerra en el meu propi cos rotund de
Blanc, de blau, de vermell, de verd, de groc.
Terribles serps s'enrotllen a la funda

Per retardar la son dels arbres. Banya
En laberints estranys d'obscurs rocalls
La clau de ferro que obre la muntanya.

Amb faixes verdes cosiré miralls
I em sortirà un colom viu de la canya.
Ve l'alba amb tot el foc dels seus cavalls!
·
Joan Brossa, Burocràcia, 1967
·
"Final!"

-Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975
·
"Final!", cantat per Miguel Poveda:

Música: Miguel Poveda i Marcelo Mercadante
Arranjaments i bandoneó: Marcelo Mercadante
Piano: Gustavo Llull. Contrabaix: Andrés Serafini
·
·

Palmeritis.4 Canòdrom

El misteri del canòdrom

A l’espera de que algú ho expliqui millor, jo diria que el canòdrom seria una part important del parc de sa Riera que ja va idear Bernat Calvet (el redactor del pla de l'eixample de Palma) al llindar dels segles XIX-XX. Després algú degué interpretar que enlloc de zona verda seria més profitós una zona esportiva, si és que es pot dir esport a mirar com corren cans. Molt emocionant no ho deu esser si ha estat 40 anys abandonat, mentre s’ha fet un altre parc de sa riera que, per variar, ha estat un altre monument al ridícul i a la corrupció.

Aquests dies he vist que, a la fi, s’està arreglant el canòdrom, i de quina manera... doncs han començat donant la pallissa habitual a les palmeres canàries... ja que hi som, com és habitual, se les ha llevat un 60% de fulla verda (n’hi ha que li diuen poda). Aleshores podem suposar que després d’esperar 40 anys s’inaugurarà demà per sorpresa... si no a què ve aquesta palmeritis?

Hipòtesi n. 1: algú tenia necessitat imperiosa de moure una partida de mils d’euros d’aquí cap allà.

Hipòtesi n. 2: els palmeraires només cobren per eliminar les fulles seques i, ja que estan enfilats, ens regalen l’exsecallada de l’any 2013.

Hipòtesi n. 3a: per exterminar la plaga del morrut. 3b: per expandir la plaga del morrut.

Hipòtesi n. 4: només volem donar un “susto” al morrut perquè aquí gestionem d’allò més bé, i “a ver si se entera”

Hipòtesi n. 5

...........................................................................................................................................................................................................

Per defecte:
Pere Llofriu

Fent arrelar els somnis

Irreductibles un any més ...
Visca el 2009 !!!
·

Urte Berri On !! Bon Any Nou!!

Una abraçada desde Euskal Herria.
Felix Urrutia
·
· Felix Urrutia · Argazkiak ·
·

Una washingtònia a l'esquerra de la foto

Aquest és un blog d'arbres amics. A la fotografia de baix en podeu veure un. Bé, estrictament no es tracta d'un arbre, ja que és una washingtònia, vete'n a saber tu de quina espècie concreta. A Hiroshima i Nagasaki en varen sobreviure d'arbres a l'esclat de les bombes atòmiques que van llençar els EEUU, ginko-bilobas, caquiers....

Els EEUU armen Israel. El poder militar que significa fer volar avions carregats de bombes per llençar-les sobre un territori densament poblat de persones és un crim contra la humanitat. Deixau-vos estar de polítiques: és un crim i prou!

Diu n'Obama que enviarà 30.000 soldats més a l'Afganistà. Quina política és aquesta?. Què hi fa aquest estat d'Amèrica a Afganistà, un dels països més pobres del món?.

Quantes pesones han mort a l'Irak? Quantes han quedat mutilades? A quantes persones els han matat familiars estimats? Quants somnis es destrossaren a partir del dia de l'ocupació?

La vella política de crear guerres civils, inaplicable avui a Latinoamèrica, segueix viva a l'Àfrica i a molts llocs d'Àsia.

I els arbres què hi pinten en tot això? Jo vos ho diré: jo les estim i jo som i jo puc escriure i puc comunicar el que sent. Ells no. Per això ho faig jo.

Aquest post, llevat de la foto de baix i el text que acabau de llegir, el vaig publicar el març del 2008.

Bones festes si no escoltau la tele, la ràdio o no llegiu els diaris.

ELOGI DE LA PEDRA

Jo et dic, pedra,

que allà hi eres des de sempre

antiga i constel·lada,

vetllant la fonda quietud dels tarongers,

l’ancestral condició de les oliveres.

Jo et dic, pedra,

que fermenten en tu, es sacsegen les arrels,

les veus tancades de fa mil·lennis

a l’estreta textura de la teva cuirassa.

Jo et dic, pedra,

alta paraula, veu dels humiliats,

ratxa del desert que llança de les seves entranyes

la ràbia, i perdura.

Jo et dic, pedra

despullada, ferida en els teus fills,

a la teva fam, guardiana del passat

i del futur, missatgera sense llàgrimes.

Jo et dic, pedra,

supervivent després de tanta història,

de tanta obstinada eternitat:

vestit de somni, de memòria,

d’estrella, de persistent ona.

Jo et dic, pedra,

que seràs pa del matí

de qui no te res,

de qui cerca la pàtria a les tenebres

amb el dolor crescut, ampla,

ampla fins a desbordar el pit.

Jo et dic, pedra,

encadenada roca, dolç i ferotge

gest de l’ofès,

Eleva’t a la vertical del braç

del teu poble, creua l’espai

amb el teu missatge.

Plou, pedra,

plou torrencial sobre l’opressió,

sobre la mort. Plou, pedra, plou

amb la teva palestina manera d’anomenar-te.

Jo et dic, pedra,

compta amb el meu cor

per a la teva pluja.

DANIEL C. BILBAO

ELOGIO DE LA PIEDRA

Yo te digo, piedra,

que allí estabas desde siempre

antigua y constelada,

velando la honda quietud de los naranjos,

la ancestral condición de los olivos.

Yo te digo, piedra,

que fermentan en ti, se agitan las raíces,

las voces encerradas por milenios

en la apretada textura de tu coraza.

Yo te digo, piedra,

alta palabra, voz de los humillados,

racha del desierto que lanza de sus entrañas

la rabia, y permanece.

Yo te digo, piedra

despojada, herida en tus hijos,

en tu hambre, guardiana del pasado

y del futuro, mensajera sin lágrimas.

Yo te digo, piedra,

sobreviviente después de tanta historia,

de tanta obstinada eternidad:

vístete de sueño, de memoria,

de estrella, de persistente ola.

Yo te digo, piedra,

que serás pan de la mañana

de quien no tiene nada,

del que busca la patria en las tinieblas

con el dolor crecido, ancho,

ancho hasta desbordar el pecho.

Yo te digo, piedra,

encadenada roca, dulce y feroz

gesto del ofendido,

elévate en la vertical del brazo

de tu pueblo, cruza el espacio

con tu mensaje.

Llueve, piedra,

llueve torrencial sobre la opresión,

sobre la muerte. Llueve, piedra, llueve

con tu palestina manera de decirte.

Yo te digo, piedra,

cuenta con mi corazón

para tu lluvia.

DANIEL C. BILBAO

Conjunt de xiprers

Que no us prenguin el pèl

ni amb l'arbre de noel

ni amb un conjunt de xiprers

carrer Joan Estelric, Palma

El rupit, un amic dels arbres

L'amo del corral

Rupit, ropit, pit roig, txanxangorri, paporrubio,
pisco-de-peito-ruivo, petirrojo, pettirosso,
rougegorge, robin, rotkehlchen....

Fotos: Joan Vicenç Lillo Colomar

Alaró 22 i 24 de desembre de 2008.

Chico Mendes, l'home de la selva

22 desembre 2008
20 anys de la mort de Chico Mendes

"Al principi vaig pensar que estavem lluitant per
salvar els arbres de cautxú, després vaig pensar

que estava lluitant per salvar la selva amazònica.
Ara, entenc que estic lluitant per la humanitat"

Casa de Chico Mendes - Foto: Roraima Moreira da Rocha

El 22 de desembre de 1988, el siringuero, sindicalista i activista ambiental Francisco Alves Mendes fill, més conegut com Chico Mendes, va ser assassinat a Xapuri, Acre.

Francisco Alves Mendes fill, o Chico Mendes, hauria complert 44 anys el dia 15 de desembre de 1988, una setmana abans de ser assassinat. Acreano, nascut al siringal (plantació d’arbres de cautxú) Porto Rico, a Xapurí, es va tornar siringuero encara nen, acompanyant al seu pare.

La seva vida de líder sindical s'inicia amb la fundació del Sindicat dels Treballadors Rurals de Brasiléia, el 1975, quan és escollit per ser secretari general. El 1976, participa activament en les lluites dels siringueros per impedir la desforestació a través de "compensacions". També organitza diverses accions en defensa de la propietat de la terra. El 1977, participa en la fundació del Sindicat dels Treballadors Rurals de Xapurí, a més de ser elegit regidor pel MDB a la Cambra Municipal local. En aquest mateix any, Chico Mendes pateix les primeres amenaces de mort per part dels hisendats, al mateix temps que comença a afrontar diversos problemes en el seu propi partit, el MDB, que no era solidari amb les seves lluites.

El 1979, Chico Mendes transforma la Cambra Municipal en un gran fòrum de debats entre líders sindicals, populars i religiosos, i per això va ser acusat de subversió i sotmès a durs interrogatoris. El desembre del mateix any Chico és torturat secretament. Sense tenir suport, no està en condicions per denunciar el fet.

Amb el sorgiment del Partit dels Treballadors, Chico esdevé un dels seus fundadors i dirigents a Acre, participant en mítings a la regió, juntament amb Lula. També el 1980, Chico Mendes és enquadrat en la Llei de Seguretat Nacional, a petició dels propietaris de terres de la regió que procuren involucrar - l'ho amb el "linxament", promogut per quaranta propietaris, d'un capatàs d'hisenda que podria estar embolicat en l'assassinat de Wilson Pinheiro, President del Sindicat dels Treballadors de Brasiléia.

L'any següent, Chico Mendes assumeix la direcció del Sindicat de Xapurí, del qual va ser president fins al moment de la seva mort. En aquest mateix any, Chico és acusat d'incitar als propietaris a la violència. Sent jutjat al Tribunal Militar de Manaus, aconsegueix alliberar-se de la presó preventiva.

A les eleccions de novembre de 1982, Chico Mendes es presenta com a candidat a diputat estatal per l'PT no arribant a ser elegit. Dos anys més tard, és dut novament a judici, sent absolt per manca de proves.

L'octubre de 1985, lidera la 1ª Trobada Nacional dels Siringueros, quan es crea el Consell Nacional dels Siringueros (CNS), del qual es converteix la seva principal referència. A partir de llavors, la lluita dels siringueros, sota la direcció de Chico Mendes, comença a guanyar repercussió nacional i internacional, principalment amb el sorgiment de la proposta de la "Unió dels Pobles de la selva", que busca unir els interessos d'indis i siringueros en defensa de la selva amazònica proposant la creació de reserves extractives que preservin les àrees indígenes, la pròpia selva, al mateix temps que garanteixen la reforma agrària desitjada pels siringueros. A partir del 2a. Trobada Nacional dels Siringueros, prevista pel març de 1989, Chico hauria d'assumir la presidència del CNS.

El 1987, Chico Mendes rep la visita d'alguns membres de l'ONU, a Xapurí, on van poder veure de prop la devastació de la selva i l'expulsió dels siringueros causades per projectes finançats per bancs internacionals. Dos mesos després, Chico Mendes portava aquestes denúncies al Senat nord-americà i a una reunió del banc financer, el BID. Trenta dies després, els finançaments als projectes devastadors són suspesos i Chico és acusat pels hisendats i polítics de perjudicar el "progrés" de l'Estat d'Acre. Mesos després, Chico Mendes comença a rebre diversos premis i reconeixements, nacionals i internacionals, com una de les persones que més es van destacar aquell any en defensa de l'ecologia, com per exemple el premi "Global 500", ofert per la pròpia ONU .

Durant l'any de 1988, Chico Mendes, cada vegada més amenaçat i perseguit, principalment per accions organitzades després de la instal·lació de la UDR a Acre, continua la seva lluita recorrent diverses regions del Brasil, participant de seminaris, xerrades i congressos, amb l'objectiu de denunciar l'acció predadora contra la selva i les accions violentes dels hisendats de la regió contra els treballadors de Xapurí.

D'altra banda, Chico participa en la realització d'un gran somni: la implantació de les primeres reserves d'extracció creades a l'Estat d'Acre, a més d'aconseguir l'expropiació del Siringal Cachoeira, de Darly Alves da Silva, a Xapurí.

A partir d'aquí, s'agreugen les amenaces de mort, com el propi Chico va arribar a denunciar diverses vegades, al mateix temps en que deixava ben clar a les autoritats policials i governamentals que corria risc la seva vida i que necessitava garanties, arribant fins i tot a apuntar els noms dels seus probables assassins.

En el 3er. Congrés Nacional de la CUT, Chico Mendes torna a denunciar aquesta situació, juntament amb la de diversos treballadors rurals d'arreu del país. La situació és la mateixa, la violència criminal té a les seves mans la UDR de nord a sud del Brasil. En el mateix Concut, Chico Mendes defensa la tesi presentada pel Sindicat de Xapurí, "En defensa dels Pobles de la Selva", aprovada per aclamació per prop de 6 mil delegats presents. Al final del Congrés, ell és escollit suplent de la direcció nacional de la CUT.

El 22 de desembre de 1988, Chico Mendes és assassinat a la porta de casa seva. Chico estava casat amb Lizama i deixà dos fills, Sandino, de 2 anys, i Elenira, de 4.

· Publicat a la revista "Chico Mendes", STR de Xapurí, CNS i CUT. Gener, 1989
· Article reproduit de Amigos da Rua Gonçalo de Carvalho
· Més informació sobre Chico Mendes:
· Chico Mendes · Somos Amigos de la Tierra ·

·

La plana

La plana ha tornat

groga

La història de l’ecologisme a Mallorca durant les dues primeres dècades té un protagonista singular: la plana del GOB als diaris. Fins i tot és ben evident que la plana va esser primer...

L’any 1971 havien iniciat la publicació de la secció “Por la defensa de la naturaleza y del paisaje”, després anomenada “Defensa de la Naturaleza”, es publicà fins a l’any 1978 [...] Els primers articles formen una miscel·lània de temes ambientals que esdevindran objecte de polèmica en les dècades següents. La pàgina resultà ser molt llegida i comentada, i fou guardonada amb el premi Ciutat de Palma de Periodisme 1973, no sense polèmica (Miquel Rayó: L’ecologisme a les Balears, p. 16)

Així doncs el 1971 ja tenim una plana del que ara en diuen Medi Ambient, que és a càrrec d’uns joves voluntariosos que seran part essencial dels grups que marcaran aquesta època. El GOB i el GEM es funden a la darreria de 1973 i la plana aquesta coincideix amb la primera època del GOB: el d’associació naturalista sensu stricto, i aquí pau i després glòria, fins l’any 1977 en què es produeix la invasió de sa Dragonera, que no va esser una aventura qualsevol si no una altra de les accions d’un grup àcrata, Terra i Llibertat, en aquell moment. Doncs aquesta gent sub-anònima va esser un revulsiu social enorme que, entre d’altres coses provoca renovació d’identitat al GOB fins al punt que, en rigor, deixa d’esser Grup Balear d’Ornitologia, i passa a esser Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, tot i que hom vol conservar les sigles. El més curiós del cas és que ara que el GOB es diu “Defensa de la Naturalesa” la plana que duia aquest nom desapareix. Suposam que la direcció de Diario de Mallorca, que la va fer néixer, amb aquesta nova època no congeniava: ja els anava ben bé que el GOB parlés dels “pajaritos”, però amb això de sa Dragonera era evident que la cosa no podia quedar així, s’havia d’inflar...

L’any 1980 s’esdevé un altre fenomen increïble: el GOB decideix comprar la Trapa, però... de quina manera! Si mai no hi ha hagut un duro al calaix! Doncs la idea exacta del GOB no és comprar la Trapa, si no promoure una subscripció popular i una fundació ad hoc: Amics de la Trapa, que en serà la propietària. Uns anys després, el fracàs pro parte dels Amics de la Trapa fa que tot passi al GOB. Però el que ens interessa de tot això, és que aquell projecte va caure en gràcia a Pere Serra, qui va oferir al GOB una plana al seu diari Ultima Hora: “La Trapa, parc natural” el fil conductor de la qual era la campanya dels Amics de la Trapa.

Aquest rebombori va durar un any. El 1981 es deixa la campanya a aquella plana, però per a la resta la plana continua, ara amb la capçalera “Naturalesa i Societat”, pràcticament tota la dècada. Just a les darreretes torna a canviar de capçalera per a dir-se “15 anys lluitant pel Medi Ambient”. A més a més durant uns anys hi hagué paral·lelament la plana de Jesús Jurado “Baleares Verde”, i també a la darrera fase una altra (doble) plana al Brisas (suplement dominical d’Ultima Hora) de Maxi Lange, ambdós eren directius del GOB.

“Naturalesa i Societat” coincideix amb el clímax de les campanyes més sonades que mai s’han donat a les illes: Cabrera, Dragonera, Albufera i sobretot Es Trenc, que ja tenia excavadores ante portas, varen trasbalsar tota la societat. Pràcticament tots els espais naturals que les noves generacions es pensaran que sempre han estat així de “protegides”. Aquells anys no estava gens clar. Fins i tot el president més mediocre que ens podia tocar: Jeroni Albertí, durant anys va tenir 35.000 firmes dins un calaix demanant la protecció de l’Albufera. Ell, darrera la roca, proclamava que quan l’Esperit Sant l’il·luminés decidiria “lo millor pes poble”. Jo diria que la societat, amb l’ajuda de “Naturalesa i Societat” va moure la roca i va deixar Albertí amb el cul a l’aire, amb tots els respectes per a qui ho vulgui explicar de manera més complicada.

Els 90’s som a una nova època, ara ja sense plana, ja hi ha lleis de protecció en diversos graus, parcs naturals, el GOB s’ha professionalitzat, té prestigi enorme a la societat, pràcticament tot el que fa té ressò mediàtic. Comparat amb la dècada anterior, glòria divina. La plana, aparentment, ni fa falta.

Al segle XXI ja han passat moltes coses, per començar, una generació. Els fills d’aquells de Terra i Llibertat ara tenen prop 30 anys i encara no saben que seran en esser grans, a les manifestacions encara i ha d’anar son pare, un bon motiu per no anar-hi ells... Estan farts de documentals de naturalesa: n’hi ha dins la sopa. Les excursions cansen, estan a la intempèrie i són incompatibles amb la botellada...

El GOB actual és l'oficina del Síndic de Greuges Mediambientals, mentre la lluita al carrer ha passat a un segon o tercer terme. D’altra banda, mentre es recollien els fruits de la protecció dels espais emblemàtics, la construcció i especulació de tota la resta, els darrers 15 anys, ha deixat una illa, millor Menorca, molt pitjor Eivissa, que poc els falta per esser una unitat metropolitana.

Ara cada ajuntamentet té la seva “area de medi ambient”, que queda molt més fi que dir “àrea de bunyols, caça i propaganda electoral”.

Ara “la plana” la tenim reconvertida en propaganda electoral contínua per a Unió Mallorquina, ja que en virtut del Pacte de progrés II, a aquest partit li varen correspondre els diversos departaments relacionats amb això dels governs de Palma, Mallorca i Illes. I ara tot això té plana o suplements a tots els diaris i revistetes i, com que segons va dir el conseller Grimalt, la serra ja està protegidíssima, poden usar aquests suplements per fer-se autobombo. Com veim, el més importat de tot és la cara i mostrar-la constantment. Molt de titular, moltíssima de foto, i s’acaba d’emplenar amb un reportatget retòric del darrer que s’acaba d’inaugurar, encara que sigui un pac de papereres. Després tenim una sèrie de reportatges que es reimprimeixen constantment, el més fotocopiat és el de la ruta de la pedra en sec, i en segon lloc el de ses fonts Ufanes, cada vegada que rebenten sonen totes les campanes, fins i tot a la tele (després resulta que allò està massificat i s’han de gestionar els excursionistes... ves per on).

I per acabar-ho de compondre, Mateu Picornell continua impertèrrit amb el capítol MMMMMMMMVIII de “El mussol ha dit que no vol dormir, deixau-me’l a mi”.