Comentaris retroactius.1.repoblació

Repoblacions: no és or tot el que lluu

Teòricament tots som capaços d’agafar la maquineta i fer quatre números, que també ens són ben necessaris, però a la pràctica són ben pocs els que els arriben a mostrar, i si es tracta d’estadístiques, les interpretacions partidistes ja semblen més un circ que ciències. Per això són molt d’agrair les aportacions de “La lectora [estic d’acord que no gaire] corrent”.

Més que més, si tot aquest rebombori era per a contrarestar el diòxid de carboni dels avions... amb tamarells? no me surten els comptes, per entrar amb olivetes. A falta de números més específics, jo diria que la funció ecològica dels tamarells, de fulles minúscules esquamiformes, no és fabricar oxigen si no més bé preservar les zones costaneres, d’altra banda tan destruïdes per la cobdícia.

Però bé... com diria Grosske, sempre és millor una repoblació que una pedrada, i seria de molt mal gust oposar-se a una acció d’aquestes. De totes maneres, l’article de referència m’ha reblanit algunes experiències, tangencials, que he tingut amb les repoblacions, i he de dir que no són gaire esperançadores, tot i què desig de bon cor que d’altres hagin tingut experiències molt més satisfactòries i també ens ho expliquin.

La primera topada que vaig tenir amb les repoblacions, naturalment, fou amb això de voluntariat juvenil tipus escolta i carregat d’emoció de fer la bona obra... doncs aquells pins se’ls varen menjar els conills. Va resultar que els conills sabien quins pins eren plantats i quins eren de llavor espontània: només es menjaren els plantats.

És quasi l’únic cas que he sabut el resultat final d’una repoblació. Generalment només sabem com comencen: un reportatge als diaris, que quedi ben clar que això de la natura ens interessa molt. Per a veure’n resultats calen anys, durant els quals l’interès esfuma... i ja està.

D’altra banda, la repoblació natural funciona molt millor, a part que és de franc, i això ho sabem precisament pel resultat final: veiem que el que era un sementer als anys 60 ara és un pinar, i fins i tot un ullastrar. Pel que fa a Mallorca el més mal de comprovar és què passa amb l’alzinar, sobretot perquè coincideix amb el territori Cabra... “amb l’Església hem topat, amic Sanç”.




Les cabres obliguen a un sobreesforç i un sobrecost que no s’explica i, com veim, cap resultat, a part de la involució natural, ja que es mengen directament les plàntules.

A part d’altres accions que freguen l’esperpent, com és l’ús de materials que no és clar com es “biodegradaran”,

plantar massa junt, cada dos metres, en filera,







davall una alzina, davall un ullastre... amb una paraula: pocs indicis de què els futur ens preocupi gens.

Un tema relacionat és celebrar el dia de l’arbre, o una cosa així, el mes de juny. Al Mediterrani és una aberració: just quan comença el període de sequera! Això ha provocat plantacions (i de pins, per a més inri) que per intentar que no es morin, calen quantitats desorbitades d'aigua: un autèntic delicte ecològic... però el diari deia que havien plantat planta mediterrània... i el pilotes del partit fent mamballetes.

Idò.