Terra per encimentar
La desaparició d’un servei real d’estadística agrària és un resultat palès, en el terreny de l’administració agrària, de l’etapa autonòmica balear. En aquest període, la inexistència de visió de futur, la priorització de criteris econòmics especulatius i la manca de sensibilitat cultural, territorial i mediambiental va dur a abandonar molts dels elements de gestió que, de manera rudimentària, es mantenien en l’administració estatal centralitzada.
Deixar de pensar en el futur o pensar, d’una manera més precisa, que no hi havia cap futur possible per al camp va dur al desmantellament de serveis complementaris, però essencials, com l’experimentació, l’assessorament, la formació o l’estadística. La política agrària va restar centrada, sobretot, en l’acte de tall electoral del lliurament del taló en mà als pagesos.
L’extinció de l’estadística agrària implica el desconeixement progressiu dels paràmetres reals sobre el que es mou el sector, amb la consegüent impossibilitat de definir polítiques. Una mostra d’això és la confusió sobre la superfície de fruits secs, ametlers i garrovers, existent a les Illes Balears. El cens agrari de 1999 havia detectat 34.904 hectàrees d’ametlerar (el garroverar s’havia difuminat en no ser rellevant en l’àmbit estatal). Segons aquest cens els fruiters de fruita de clovella ocupaven el 15,7% de la superfície agrària útil, eren presents en el 60,5% de les explotacions i l’ametlerar balear representava el 6% de la superfície estatal d’aquest cultiu.
Però l’any 2001, dos anys després, les dades oficials del Govern balear ens deien que existien 62.632 hectàrees dedicades a l’ametler i 14.594 dedicades al garrover. L’aparició sobtada de 27.000 noves hectàrees d’ametlers revelava la nul·la fiabilitat de les dades. Encara les estadístiques del Ministeri d’Agricultura del 2006 treien a llum unes inexistents 56.609 hectàrees d’ametlerar i 19.668 de garroverar.
El ball de les xifres, malgrat tot, no amaga la caiguda en picat d’aquests cultius. I, si ens basam en les dades més fiables, es constata que en els darrers vint anys s’han perdut més de 40.000 hectàrees de cultius llenyosos, entre les quals els fruits secs ocupen un lloc destacat. A tall d’exemple veim que Eivissa ha passat de 7.995 hectàrees de fruits secs el 1960 a 5.179 el 1986 i a sols 1.370 el 1999.
Ara s’han fet públiques les superfícies de cultiu que han sol·licitat l’ajut dels fruits secs per a l’any 2.008. A les Illes Balears l’han sol·licitat 25.477,73 hectàrees, 25.394,25 de secà i 83,48 de regadiu. D’aquesta quantitat unes 14.500 hectàrees són d’ametlers i unes 8.370 són de garrovers. És probable que hi hagi unes 2.000 hectàrees que no han demanat l’ajut i unes 3.000 més en estat d’abandonament. Això ens situa en unes 30.000 hectàrees, xifra no molt llunyana del cens de 1999. Cal destacar que la superfície de garroverar de les Illes Balears representa quasi un 50% del total estatal.
Curiosament, enguany la garrova ha baixat de preu. Mentre les matèries primeres segueixen la seva cursa desbocada de preus (comprar al magatzem un sac de garrova capolada és prohibitiu), a Mallorca el preu pagat als productors és més baix que el de l’any passat. Els pagesos constitueixen una trista excepció: la de ser l’únic col·lectiu que any darrere any disminueixen els ingressos. Després ens sorprenem de la crisi del camp o de la desaparició de 40.000 hectàrees d’ametlers i garrovers.
A la Serra de Tramuntana cada any es deixen perdre moltes tonelades de garroves, perque no val la pena recollir-les i dur-les a vendre a les cooperatives. El preu que paguen al pagès és més un insult que un preu. Però després si anau a una farmàcia a comprar un "potito" per al vostre infant, el preu que es paga per la farina de garroví que serveix com espessant del potito resulta ben car en proporció i així centenars més d´aplicacions tant de la popa de la garrova com de la farina de garroví. No sé on vaig llegir que la popa de les garroves mallorquines s´exportava casi tota a Escandinavia com a pinso pels "renos" dels esquimals i no crec que la paguin barata. Com sempre, l´intermediari es forra i el pagès s´arruina. Per què als politics que tenen la pella pel maneg els costa tant posar restricccions a aquest abús, per exemple, posant uns preus minims als productes que venen els pagesos a les cooperatives?. D´aquesta manera els pagesos obtendríen uns ingressos un poc més dignes i no es veuríen obligats a abandonar el camp.
ResponEliminaJoan